Després de la celebració d’un fet vital particularment rellevant i de les celebracions que aital fet implica, tornem a l’activitat blocaire, en aquesta oportunitat amb algunes reflexions sobre l’estat actual d’un dels conflictes més importants del planeta: la qüestió palestina.
Diverses han estat les notícies relacionades amb aquesta qüestió que han tingut lloc al llarg del mes de juliol. En tractarem tres. D’entrada, cal destacar l’assoliment de l’alto el foc –esperem que no precari- entre Israel i Hamàs; segonament, cal comentar la primera cimera de la Unió per la Mediterrània, successora del Procés de Barcelona que el govern del PSOE va deixar agonitzar a causa de la deficient política exterior del primer govern socialista espanyol després de l’etapa Aznar i, finalment, comentarem les declaracions dels activistes jueus sud-africans que van visitar la zona a principis de juliol.
Un alto el foc desitjat i necessari
Després de mig any empaitant aquest objectiu, el govern israelià i Hamàs han aplicat seny i realisme i s’han entès. Desitgem que aquesta treva dugui un llarg període de pau que permeti ben aviat un acord estable de pau amb l’Autoritat Nacional Palestina.
En qualsevol cas, hi ha encara molt camp per córrer. La signatura de l’acord hauria d’anar acompanyada de mesures com ara l’obertura dels passos de frontera a persones malaltes, estudiants i familiars palestins que no han pogut travessar la frontera a causa del seu tancament; caldria que per part del govern israelià es deixés d’ordenar l’assassinat selectiu de membres de Hamàs; també seria molt recomanable facilitar les condicions perquè els palestins i les palestines puguin anar a treballar a Israel, la qual cosa faria que aquesta força de treball esdevingués la principal defensora de la continuació de la treva. Finalment, caldria impulsar projectes empresarials per reactivar l’economia de la zona, sota l’aixopluc internacional amb participació de la Unió Europea i els països àrabs.
La Unió per la Mediterrània: un nou pas per a l’esperança
Els 27 països de la UE i els països de la riba sud de la mediterrània (tret de Líbia) s’aplegaren el dia 13 a París per constituir la Unió per la Mediterrània, projecte insígnia de Nicolas Sarkozy i hàbil furt de cartera del govern socialista espanyol, fruit de la mediocre política internacional del primer govern Zapatero. No ens enganyem, Zapatero, te queremos mucho, però hem de confessar que en l’àmbit internacional no dónes la talla. Així com l’any 1995 l’Estat espanyol va dinamitzar l’escena política internacional del moment amb el lideratge del prometedor Procés de Barcelona, han estat els propis mandataris espanyols els que han deixat que el procés es marcís com una pansa. I vet aquí el gal, que reprèn la idea i es fa la foto amb Olmert, al Assad i Abu Mazen. Arriba a venir Gadaffi... Una projecció mundial de primera magnitud per al francès, un error de càlcul de la diplomàcia espanyola, també d’gual magnitud. En fi.
El que ha quedat molt clar després de la constitució de la UpM és que la cooperació mediterrània només tindrà abast limitat mentre el conflicte israeliano-palestí no es trobi en fase de resolució. El propi Sarkozy ha reconegut el caràcter fonamental del conflicte i l’ha posat en el centre del projecte, de la qual cosa ens congratulem.
El fet que els països àrabs (tret de Líbia) de manera col·lectiva posessin la qüestió palestina sobre la taula m’omple d’esperança. I és que la qüestió palestina és un factor clau per a l’èxit de l’operació. Ja hi ha un pla de pau elaborat des de la Lliga Àrab: reconeixement d’Israel i compromís relatiu a la seva seguretat a canvi de la creació d’un estat palestí amb Jerusalem com a capital d’ambdós estats. Sobre la base d’aquest pla, i a partir d’iniciatives assenyades i argumentades, la participació activa dels països àrabs a la UpM faria més viable el vincle entre cooperació mediterrània i conflicte israeliani-palestí. I la resolució del conflicte podria trobar-se més a prop.
Jueus sud-africans diuen que l’ocupació israeliana els recorda l’apartheid
Una delegació de 21 activistes jueus sud-africans van visitar Israel i Palestina a principis de juliol. Van comprovar com la pressió dels colons i l’exèrcit hebreu havia forçat milers de persones a abandonar la seva llar i els seus comerços; van circular per les carreteres “segregades” imposades a Cisjordània (les bones per als colons, els camins de cabres per als palestins); van visitar els pobles dividits pel mur i, finalment, van conèixer de primera mà l’enrevessat sistema de permisos que els palestins necessiten per entrar a Israel.
Segons aquests activistes, la identificació amb l’apartheid sud-africà és total (quant a permisos i dificultats de moviment), però en altres aspectes la situació a Israel és pitjor, ja que a Sud-àfrica no hi havia murs ni carreteres separades ni el control exacerbat sobre les persones.
La fragmentació de Cisjordània els remetia als bantustans, una mena de reserves on els negres eren obligats a viure-hi, sense oportunitats econòmiques i amb les pitjors terres; i, evidentment, calia demanar permís per entrar a les terres dels blancs, obviously. Les mesures de seguretat, a parer d’aquests activistes, són desproporcionades, ja que afecten els drets bàsics de les persones i, a la llarga, només portaran inseguretat a l’estat hebreu.
Cal apostar per la mobilització de la societat civil i per una forma de resolució no violenta. En la propera anotació tractarem sobre les associacions israelianes que dialoguen, treballen i conviuen amb el poble palestí fins i tot en aquests moments tan difícils.
