Sempre m'ha agradat escoltar a la gent gran. Quan era xicoteta era la joia d'avis, tios, ties, tiets i tietes i m'encantava fer-me explicar les mateixes històries mil voltes: "tia, explica'm quan va arribar el front al poble" o les històries de Barcelona, d'encantistes i de milicians. Jo, en canviar de país, me'n vaig trobar de nous, d'ancians, i avis nous i tiets nous, amb altres guerres i un altre segle per explicar, i una altra llengua.
Als ancians ja valdria la pena d'escoltar-los només per la llengua que parlen. I aprendre'n. Hi ha un valencià que parla la gent major al Maestrat i als Ports que enyore molt, fa segles que no l'escolte. Deia fa dies Vicent Partal que quan una persona major es mor és com si esclatara en flames una petita biblioteca. És així, com si es cremara una biblioteca amb els diccionaris inclosos.
L'altre dia vaig llegir al diari una notícia breu que em va paréixer tristíssima i que, no sé perquè, em torna al cap sovint des que la vaig llegir:
El senyor A. (A. d'Anònim) en plenitud de les seues facultats mentals va decidir que no volia viure més. El senyor A., que ve d'un poblet del sud d'Itàlia, viu a Florència fa anys i va decidir morir ofegant-se a l'Arno. Va triar un lloc discret lluny del centre, va baixar fins al riu i es va tirar a l'aigua. Dos policies el van salvar. Els senyor A. té 103 anys i, lucidíssim va dir que sí, que s'havia llançat a l'aigua, que estava fart i que no volia viure més (non voglio più campare).
El senyor A. va nàixer el 1905, era camperol i ha viscut dues guerres mundials, vint anys de feixisme i qui sap què més, potser era feixista convençut o es va jugar la vida amb la resistència. Potser va estar a la batalla d'El Alamein o era el millor empeltador d'arbres del seu poble, ves a saber, però ha viscut 103 anys i diu que està fart.
El senyor A., a qui defineixen com una persona activa, lúcida i que llig molt, viu des del 1969 a una residència de les Suore Figlie delle Sacre Stigmate. Jo no puc entendre com pot ser tindre 103 anys i estar sol des de fa quasi 40 anys, però espere de tot cor que el senyor A. (A. d'Anònim) puga descansar en pau, ací o allà, on ell vulga.
A vent de Cabylia el Vicent ha posat la transcripció d'una entrevista a un agüelet de Villores, autèntica.
Jo recorde de les vacances de la infància que al poble els germans grans o cosins es deien "manyo" (el meu germà era "lo meu manyo"), les pedres cantals i a mi, quan em portava malament ma tia em deia "corrompuda" (em pareixia una paraula tremenda) i la creu que calia fer amb les ungles a les picades de mosquit, la "creveta" i paraules del camp i de la cuina que he oblidat completament. És una lllàstima, i no se soluciona escrivint-ho, les paraules encara que estiguen escrites a algun lloc es perden si no s'usen. Ens hem deixat perdre un patrimoni.