norge |
dimecres, 30 de juliol de 2008 | 09:48h
De com un nen de 10 anys em va escurar la butxaca.Aquesta setmana passada, quan feia el meu via crucis personal amb el transport públic per anar a treballar, vaig conèixer en Tristàn. Va ser a una parada del bus de barri de Vallvidrera. Va aparèixer xino-xano, caminant al·legrement fins a mi i em va dir Hola senyor, em vol comprar alguna cosa? En Tristàn és un nen d'uns 10 anys que de ben segur no es morirà de gana quan en tingui 30. Parla pausadament però amb molta seguretat, dominant el temps i fent pauses dramàtiques... Tot un expert precoç del marketing i la venta directa.
En Tristàn duia una caixa grossa de cartró plena d'objectes. Quan va veure el meu interès. No. Perdó. Vull dir, quan en Tristàn va veure la meva curiositat, va deixar la caixa a sobre d'un empedrat d'una font i va començar a remenar els objectes. Li vaig preguntar què tenia i va començar a explicar-me un per un pràcticament tots els objectes que tenia i per a què servíen. Hi havíen discs compactes, llapis, gomes d'esborrar, cotxets, cederoms, llibres, clauers, etc... Això és una col·lecció de cedés de documentals d'animals. Son molt interessants. Hi surten lleons, tigres, goril·les, elefants... Està molt bé. Aquesta música és molt maca. (Sleep like a baby) Va bé per dormir. No sé si vostè no pot dormir però si alguna vegada no pot dormir amb aquesta música podrà dormir molt bé.
Aquell nano em volia vendre la moto. Estava clar. I jo només estava jugant mentres esperava l'autobus que em duria a la muntanya màgica. Però llavors li vaig preguntar perquè estava venent tots aquells objectes que, de ben segur, havia anat arreplegant per casa. I em va explicar que amb els diners que recollís li compraría un regal d'aniversàri a un amic. Potser es va pensar que allò m'arribaria al cor. Potser es va pensar que jo m'empassaría aquella mentida. Si era veritat, era encomiable. I si era mentida, era impressionant. El cas és que ell va encertar i jo m'ho vaig empassar de totes totes. I a més, molt a gust. Li vaig comprar dos cedés de música; un de música per dormir com un nen i l'altre la banda sonora de la sèrie de televisió Northern Exposure (Doctor en Alaska). 8 euros, em va dir. Pels dos cedés. Carai, vaig pensar jo. Però vaig decidir que valia la pena; més per ell que per mi.
Quan anava a pagar em vaig fixar en un altre objecte. Era un avió petitó d'aquests que roda sol una estona si fas anar les rodes enrera una mica a sobre d'una taula. Hi duia escrit Happy Holidays. Vaig pensar que podia ser un bon regal per a un amic i company de feina que aquell mateix dia treballava amb nosaltres per darrer cop i marxava a Formentera. 4 euros, em va dir. Vols aquest avió? Sí, li vaig dir. És per a un amic que se'n va. Llavors em va dir Te'l deixo per 3. Impressionant. De totes maneres ell encara sortia guanyant. Vols alguna cosa més, preguntà. I quan li vaig dir que no mentres mirava cap a no sé què que em va cridar la atenció, el vaig perdre de vista durant un parell de segons. Quan vaig tornar a girar el cap el vaig veure picant les tecles d'una petita claculadora de butxaca. 11 euros, em digué. 11 euros, vaig preguntar jo. 4 d'un cedé més 4 d'un altre cedé. I l'avió amb el descompte son 3 euros més. Tot son 11 euros.
Després d'això tot just vaig tenir temps de donar-li els diners i esperar el canvi abans de pujar al 111, que ja arribava. I posant les coses dins la motxilla i posant-me aquesta a l'esquena li vaig preguntar el seu nom. Mai se sap, vaig pensar, si acabes de fer negocis, per dir-ho d'alguna manera, amb el futur Fabià Estapé o l'Antòni Castells de Catalunya. Apunteu: Tristàn. Un nen prometedor.
En Tristàn duia una caixa grossa de cartró plena d'objectes. Quan va veure el meu interès. No. Perdó. Vull dir, quan en Tristàn va veure la meva curiositat, va deixar la caixa a sobre d'un empedrat d'una font i va començar a remenar els objectes. Li vaig preguntar què tenia i va començar a explicar-me un per un pràcticament tots els objectes que tenia i per a què servíen. Hi havíen discs compactes, llapis, gomes d'esborrar, cotxets, cederoms, llibres, clauers, etc... Això és una col·lecció de cedés de documentals d'animals. Son molt interessants. Hi surten lleons, tigres, goril·les, elefants... Està molt bé. Aquesta música és molt maca. (Sleep like a baby) Va bé per dormir. No sé si vostè no pot dormir però si alguna vegada no pot dormir amb aquesta música podrà dormir molt bé.
Aquell nano em volia vendre la moto. Estava clar. I jo només estava jugant mentres esperava l'autobus que em duria a la muntanya màgica. Però llavors li vaig preguntar perquè estava venent tots aquells objectes que, de ben segur, havia anat arreplegant per casa. I em va explicar que amb els diners que recollís li compraría un regal d'aniversàri a un amic. Potser es va pensar que allò m'arribaria al cor. Potser es va pensar que jo m'empassaría aquella mentida. Si era veritat, era encomiable. I si era mentida, era impressionant. El cas és que ell va encertar i jo m'ho vaig empassar de totes totes. I a més, molt a gust. Li vaig comprar dos cedés de música; un de música per dormir com un nen i l'altre la banda sonora de la sèrie de televisió Northern Exposure (Doctor en Alaska). 8 euros, em va dir. Pels dos cedés. Carai, vaig pensar jo. Però vaig decidir que valia la pena; més per ell que per mi.
Quan anava a pagar em vaig fixar en un altre objecte. Era un avió petitó d'aquests que roda sol una estona si fas anar les rodes enrera una mica a sobre d'una taula. Hi duia escrit Happy Holidays. Vaig pensar que podia ser un bon regal per a un amic i company de feina que aquell mateix dia treballava amb nosaltres per darrer cop i marxava a Formentera. 4 euros, em va dir. Vols aquest avió? Sí, li vaig dir. És per a un amic que se'n va. Llavors em va dir Te'l deixo per 3. Impressionant. De totes maneres ell encara sortia guanyant. Vols alguna cosa més, preguntà. I quan li vaig dir que no mentres mirava cap a no sé què que em va cridar la atenció, el vaig perdre de vista durant un parell de segons. Quan vaig tornar a girar el cap el vaig veure picant les tecles d'una petita claculadora de butxaca. 11 euros, em digué. 11 euros, vaig preguntar jo. 4 d'un cedé més 4 d'un altre cedé. I l'avió amb el descompte son 3 euros més. Tot son 11 euros.
Després d'això tot just vaig tenir temps de donar-li els diners i esperar el canvi abans de pujar al 111, que ja arribava. I posant les coses dins la motxilla i posant-me aquesta a l'esquena li vaig preguntar el seu nom. Mai se sap, vaig pensar, si acabes de fer negocis, per dir-ho d'alguna manera, amb el futur Fabià Estapé o l'Antòni Castells de Catalunya. Apunteu: Tristàn. Un nen prometedor.
