Entro a una granja-pastisseria a esmorzar:- un croissant de xocolata i un cafè, si us plau
- que és per emportar-se?
- [???] no, per menjar-m'ho aquí
- que vol llet?
- no, cafè sol
La pobra xica de la granja sí que necessitava un bon cafè ben carregat, però el que em porta a l'apunt d'avui no és aquest diàleg (digne de "Batalles per la llengua" si fóra en castellà), sinó una altra batalla lingüística que, em temo, he de donar per perduda. Fins fa poc, quan demanaves un cafè sense cap adjectiu se sobreentenia que es volia sol. Per influències ponentines, però, s'ha d'especificar si vols "cafè sol", "cafè amb llet", "(cafè) tallat", etc.
Cada vegada que em fan la pregunteta de marres ("cafè sol?") em venen ganes d'exhibir la meva vena més irònica:
- no, amb una tassa a sota perquè no es vessi sobre la taula
- no, acompanyat d'una guitarra...
- si em vol fer companyia...
i l'enginy podria produir més respostes.
De manera que guardaré el resistencialisme per causes més nobles i em rendiré en aquest cas concret. Alçaré la bandera blanca al demanar un cafè negre.
que contesto jo