norge |
dissabte, 6 de setembre de 2008 | 02:07h
No hi ha cap geperut que es vegi el seu gep, diuen. O això o... Em costa de creure.Land of confusion - Genesis
Vegeu els moviments de periodistes potents i amb èxit que han sortit
darrerament per la porta del darrera. Ja n'he parlat a una altra
entrada. Els socialistes estan duent a terme una autèntica cacera de
bruixes, com apuntava algú. S'estan carregant l'anomenat star system
català. I quan els reconeguts periodistes catalans sociates que ara son
a Cuatro, la Sexta o Onda Cero (entre d'altres) es quedin sense feina,
podràn venir a jubilar-se aquí.
És ben curiós l'egocentrisme dels espanyols. A Catalunya (segons ells) es practica un nacionalisme radical i malaltís. I a Espanya en canvi no hi ha nacionalisme. I en el cas d'haver-n'hi sería saludable i moderat (segons ells). Està clar que Espanya és un país plè de figures No-Nacionalistes, oi? Com en Franco, l'Aznar, en José Bono, l'Acebes, Don Camilo José Cela, en Federico Jiménez Losantos, la Esperanza Aguirre, Don Manuel Fraga, en Fernando Savater, la Rosa Díez, etc... Grans exemples de no nacionalistes i moderats. Gent respectuosa amb la diferència. Tolerants com els que més. Ni un insult, ni una paraula passada de tò.
És ben trist que la realitat sigui tan punyent. Populars i socialistes, en quant Espanya, van agafats de bracet i no se sap on comença un i acaba l'altre. I podríem dir que només els diferencíen les formes si no fos per casos com els d'en Rodríguez Ibarra, en José Bono o la Magdalena Àlvarez, per la la banda del PSOE. I els casos de l'Alberto Ruiz Gallardón, en Rodrigo Rato o la Soraya Saenz de Santamaria. Raras abis. Se surten del perfíl del seu partit. Però el cas és que uns son homos neardenthalis i els altres, en les maneres, son homes de cromanyó.
Els socialistes estàn aprenent a nedar i a guardar la roba. No són tan primaris com els populars, que es llençaríen vestits a l'aigua. Estudíen el panorama i arriben a conclusions lògiques. A més a més, en son molts i malgrat tot van junts. Uns porten disfressa i altres no. Parlant amb ells s'hi poden trobar diferències però quan parlen de Catalunya no sabríes dir quin és de cada partit. Centralistes, nacionalistes, espanyolistes fins a la medula. Els socialistes van de progressistes. I és clar que hi van! Comparats amb els populars poden arribar-s'ho a creure!
Els catalans portem molts anys creient que més val un govern socialista que un de popular. Bé, no estic segur de que el govern del Molt Honorable pensés igual. I jo opino que el Partit Popular i el Partit Socialista son en realitat 2 conqueridors nacionalistes, com en l'època d'Hernàn Cortés, que s'han repartit els papers de poli bò i poli dolent. Tots dos, junts, ens la foten continuament amb vaselina. Tots dos ens claven gols espectaculars perquè saben com regatejar-nos, com despistar la nostra defensa i quedar-se sols davan la nostra porteria. Queden per a la història tots aquests moments. Desde el moment en què ens van conquerir amb l'inestimable ajut dels francesos fins al lamentable pacte de Vilanova, aquest estiu. Pel mig ens han torejat amb el Decret de Nova Planta, el règim dictatorial de Franco, la Constitució (per si les mosques), l'Estatut de Núria, les balances fiscals, el nou estatut d'autonomia i el ribot d'Alfonso Guerra, la política centralista d'Aeroports i d'ofegament gradual de l'economia catalana, la memòria històrica, el cafè per a tots i la falsa solidaritat, la repressió dels moviments independentistes i la persecució de les seves idees, l'espanyolització de les televisions, ràdios i premsa escrita, la promoció de grups de poder afins a les idees més anticatalanistes, etc...
I amb tot això, al nostre gep, hi portem un bon grapat d'espanyols que riuen, ens ensenyen una pastanaga que mai ens arribem a menjar i ens foten cops de fuet perquè ens afanyem una mica més. Però ja ho diu un refrany popular català, ja. Cap geperut no es veu el seu gep. I nosaltres tan contents. Si abans em semblava del tot incoherent ser català i del PP, ara també em sembla esperpèntic ser català i del PSC. Com si fóssim massoquistes. Son massoques els socialistes de Catalunya o es venen un país que els la bufa per un apartament a la muntanya del Tibidabo? ... No sé si vull saber la resposta.
És ben curiós l'egocentrisme dels espanyols. A Catalunya (segons ells) es practica un nacionalisme radical i malaltís. I a Espanya en canvi no hi ha nacionalisme. I en el cas d'haver-n'hi sería saludable i moderat (segons ells). Està clar que Espanya és un país plè de figures No-Nacionalistes, oi? Com en Franco, l'Aznar, en José Bono, l'Acebes, Don Camilo José Cela, en Federico Jiménez Losantos, la Esperanza Aguirre, Don Manuel Fraga, en Fernando Savater, la Rosa Díez, etc... Grans exemples de no nacionalistes i moderats. Gent respectuosa amb la diferència. Tolerants com els que més. Ni un insult, ni una paraula passada de tò.
És ben trist que la realitat sigui tan punyent. Populars i socialistes, en quant Espanya, van agafats de bracet i no se sap on comença un i acaba l'altre. I podríem dir que només els diferencíen les formes si no fos per casos com els d'en Rodríguez Ibarra, en José Bono o la Magdalena Àlvarez, per la la banda del PSOE. I els casos de l'Alberto Ruiz Gallardón, en Rodrigo Rato o la Soraya Saenz de Santamaria. Raras abis. Se surten del perfíl del seu partit. Però el cas és que uns son homos neardenthalis i els altres, en les maneres, son homes de cromanyó.
Els socialistes estàn aprenent a nedar i a guardar la roba. No són tan primaris com els populars, que es llençaríen vestits a l'aigua. Estudíen el panorama i arriben a conclusions lògiques. A més a més, en son molts i malgrat tot van junts. Uns porten disfressa i altres no. Parlant amb ells s'hi poden trobar diferències però quan parlen de Catalunya no sabríes dir quin és de cada partit. Centralistes, nacionalistes, espanyolistes fins a la medula. Els socialistes van de progressistes. I és clar que hi van! Comparats amb els populars poden arribar-s'ho a creure!
Els catalans portem molts anys creient que més val un govern socialista que un de popular. Bé, no estic segur de que el govern del Molt Honorable pensés igual. I jo opino que el Partit Popular i el Partit Socialista son en realitat 2 conqueridors nacionalistes, com en l'època d'Hernàn Cortés, que s'han repartit els papers de poli bò i poli dolent. Tots dos, junts, ens la foten continuament amb vaselina. Tots dos ens claven gols espectaculars perquè saben com regatejar-nos, com despistar la nostra defensa i quedar-se sols davan la nostra porteria. Queden per a la història tots aquests moments. Desde el moment en què ens van conquerir amb l'inestimable ajut dels francesos fins al lamentable pacte de Vilanova, aquest estiu. Pel mig ens han torejat amb el Decret de Nova Planta, el règim dictatorial de Franco, la Constitució (per si les mosques), l'Estatut de Núria, les balances fiscals, el nou estatut d'autonomia i el ribot d'Alfonso Guerra, la política centralista d'Aeroports i d'ofegament gradual de l'economia catalana, la memòria històrica, el cafè per a tots i la falsa solidaritat, la repressió dels moviments independentistes i la persecució de les seves idees, l'espanyolització de les televisions, ràdios i premsa escrita, la promoció de grups de poder afins a les idees més anticatalanistes, etc...
I amb tot això, al nostre gep, hi portem un bon grapat d'espanyols que riuen, ens ensenyen una pastanaga que mai ens arribem a menjar i ens foten cops de fuet perquè ens afanyem una mica més. Però ja ho diu un refrany popular català, ja. Cap geperut no es veu el seu gep. I nosaltres tan contents. Si abans em semblava del tot incoherent ser català i del PP, ara també em sembla esperpèntic ser català i del PSC. Com si fóssim massoquistes. Son massoques els socialistes de Catalunya o es venen un país que els la bufa per un apartament a la muntanya del Tibidabo? ... No sé si vull saber la resposta.
Salut!