jordipuigimartin |
dimecres, 30 de juliol de 2008 | 00:08h
Els balcans, la costa dàlmata, els capvespres de Dubrovnik... Com una au fènix, Croàcia és un bell país que Europa revisita, sabent que en ella hi trobarà totes les seves pròpies contradiccions.
Mons pares acaben de tornar-ne, després d’una setmaneta recorrent el país. I sembla ser que és una terra plena de música. Només arribar, a Dubrovnik ja es van trobar un grup de cantaires de tonades tradicionals que havia pres una de les places com a auditori, i que rebia els turistes amb tres cantaires i tres músics, de guitarra, mandolina i acordió. Per la foto que m’han ensenyat no em queda clar si era mandolina o tamburica, una variant local de l’instrument.
Ara bé, la foto que m’ha captivat és la que acompanya aquest post. El músic, assegut al voral d’un dels carrers de Dubrovnik, toca una lirica, un instrument molt proper al rebec. Era un músic de carrer, un músic solitari. Un músic a l'espera de captar l'atenció dels turistes vianants, sempre disposats a amollar alguna kuna, la moneda local, no sempre prou generosa.
Indubtablement, Croàcia no pot girar la cara a la influència cultural otomana, que és d’on sembla que podria venir aquest violí popular. I és que l’antiga Iugoslàvia ha de reconèixer que la seva música, en tot cas inigualable, és fruit de viure tantes voltes entre dos móns: Àsia i Europa, Cristianisme i Islam, Roma i Bizanci (que és dir catolicisme i ortodòxia), Roma i Atenes, Brussel·les o Moscou... D’aquí, per tant, en sorgeix la riquíssima diversitat musical que justifica l’humil presència del músic de lirica.
La lirica. El cos és tot de fusta, amb forma de pera, rematat com veiem per un claviller força rodó, que recull tres cordes. Es toca amb arc, i es diferencia del seu instrument germà, el gusle, perquè aquest darrer fa descansar el pont sobre una membrana de pell, mentre que, com veiem, la lirica opta per la caixa de ressonància de fusta, amb dues boques.
L’instrumentista, com dèiem, seia en un dels carrers de la Perla de l’Adriàtic, tocant la lirica. El que no sé és què tocava. Potser tocava un linđo, la dansa de la Dalmàcia. O, potser, tan sols improvisava cants nascuts d’una terra bressolada per la mar veneciana, però sacsejada pel tràgic destí de saber-se sempre frontera...
Imatges: la fotografia superior mostra el sonador de lirica de Dubrovnik, mentre que la imatge inferior és d'una lirica de l'Etnografski Muzej de Zagreb, manllevada del seu web.
Mons pares acaben de tornar-ne, després d’una setmaneta recorrent el país. I sembla ser que és una terra plena de música. Només arribar, a Dubrovnik ja es van trobar un grup de cantaires de tonades tradicionals que havia pres una de les places com a auditori, i que rebia els turistes amb tres cantaires i tres músics, de guitarra, mandolina i acordió. Per la foto que m’han ensenyat no em queda clar si era mandolina o tamburica, una variant local de l’instrument.
Ara bé, la foto que m’ha captivat és la que acompanya aquest post. El músic, assegut al voral d’un dels carrers de Dubrovnik, toca una lirica, un instrument molt proper al rebec. Era un músic de carrer, un músic solitari. Un músic a l'espera de captar l'atenció dels turistes vianants, sempre disposats a amollar alguna kuna, la moneda local, no sempre prou generosa.
Indubtablement, Croàcia no pot girar la cara a la influència cultural otomana, que és d’on sembla que podria venir aquest violí popular. I és que l’antiga Iugoslàvia ha de reconèixer que la seva música, en tot cas inigualable, és fruit de viure tantes voltes entre dos móns: Àsia i Europa, Cristianisme i Islam, Roma i Bizanci (que és dir catolicisme i ortodòxia), Roma i Atenes, Brussel·les o Moscou... D’aquí, per tant, en sorgeix la riquíssima diversitat musical que justifica l’humil presència del músic de lirica.
La lirica. El cos és tot de fusta, amb forma de pera, rematat com veiem per un claviller força rodó, que recull tres cordes. Es toca amb arc, i es diferencia del seu instrument germà, el gusle, perquè aquest darrer fa descansar el pont sobre una membrana de pell, mentre que, com veiem, la lirica opta per la caixa de ressonància de fusta, amb dues boques.
L’instrumentista, com dèiem, seia en un dels carrers de la Perla de l’Adriàtic, tocant la lirica. El que no sé és què tocava. Potser tocava un linđo, la dansa de la Dalmàcia. O, potser, tan sols improvisava cants nascuts d’una terra bressolada per la mar veneciana, però sacsejada pel tràgic destí de saber-se sempre frontera...
Imatges: la fotografia superior mostra el sonador de lirica de Dubrovnik, mentre que la imatge inferior és d'una lirica de l'Etnografski Muzej de Zagreb, manllevada del seu web.
http://www.almargen.com.ar/sitio/seccion/cultura/bandurria/index.html
Salutacions i una abraçada molt forta d´un asturià
Ho dic sense haver-hi donat gaire voltes, però el fet que la bandúrria medieval tingués la tapa de membrana de pell, i que l'asturiana també, mentre el rebec normament la té de fusta, seria potser una altra pista que n'expliqués el nom?