La lluna és un interrogant, avui, prim i escolat. Com una falç de ferro lluenta i magre, blanquíssima.
Es demana per què el crepuscle taronja ha tornat color de sang? Primer vermella, després morada i negra, com el no-res, quallada, pudenta com una nafra, com un retret infinit...
Per què les buguenvíl·lees es moren arraconades a les voravies, com un presagi aterridor, de set ?
Per què hi ha més avions que ocells, creuant el cel, trencant la barrera del sò, portadors de dissort, eixordadors?
I allò que més la inquieta, es demana per què encara hi ha homes que maten a les dones?
I fa aquesta calor apegalosa que no deixa veure-hi clar, ni amb els ulls ni amb l'ànima, i fa aquesta basarda i aquesta mesquinesa que s'escampa com una taca de petroli, la mort eixint de les entranyes de la terra.
La lluna, que vol créixer i fer-se rodona i gran, no sap com s'ho farà , es demana com poder protegir totes les dones del món de les mirades tèrboles, de l'esclavatge sexual, de l'assassinat de prepotents insomnes.
Pensa si seria bo segar de soca a rel les actituds que fan això possible. La lluna que és de tots, que és proletària, no vol amos ni senyors, no vol esclaves.
La lluna farà un bon cop de falç, ja n'està més que farta.
... com esquitxades d'una artèria: gleves de sang arran del cantell de l'acera. La tragèdia és veu des del carrer. És veritat: per veure aquestes atraccions no cal que comprem entrada ...
Quan surto de la feina les veig. Són pletòriques i atractives a la branca, vives, i fan pinya. Ve el vent i la calor i se les enduu...Llavors, esparses, són malmenades i trepitjades, taquen el carrer de sang. Quan les veig penso en les dones assassinades...
L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS |
dilluns, 4 d'agost de 2008 | 08:08h
Belles espases, les teves paraules. Falçons i simitarres. Espases corbades amb el tall rodó que ens mostren la impotència dels mots. El penó d'en Turgut primer era roig, com el turc, i després va tornar groc, tumefacte, macil·lent, com una dona que la maten. No defallïm Victorió: aquesta sí que és la nostra guerra. Si la guanyam, el món serà infinitament més vivible, serà millor, més passador per a tots. També per als homes tendres, suaus i realment forts que davant d'aquests crims que els esquitxen s'adonen que això no és el seu combat i vénen a la barricada, vénen a la trinxera a donar-nos un cop de mà. Veig que entre les teves visites n'hi ha molts. Gràcies comanys, sou l'honor i l'orgull de la virilitat, l'estampa del vigor disposat a protegir-nos i acollir-nos... Ens haurem de defensar tots junts del feixisme. Ja és això el que ens abat a tots.
Efectivament la força és una altra cosa, l'assassinat és covardia, és ràbia mal lletada, la força és la tendresa, és la creativitat i la inventiva , és la generositat, són solucions valentes per a fer el cor fort, un món millor, un goig compartit o un dol afrontat
Encara no he expressat el meu dol per la mort de la dona jove i encara més per una altra assasinat, terrible, angoixant, de bogeria, d'una dona a l'illa de Santorini que m'he assebentat per la premsa estrangera. Ho faré com sempre. Però el teu apunt m'ha fet pensar com la lluna quan és en la seva plenitud ens llença una llum, en mig de la foscor, com una espasa ben afilada com si volgués atravessar-nos el cos o senzillament fer-nos saber que ens vigila.
Em serveix de referència la lluna, les fases, la humilitat de la llum , alhora la claredat diàfana, la constància, el maridatge amb la mar, la cara fosca, els eclipsis, els cràters, la bellesa de les imperfeccions, com una sàvia, com una parca, com una que neix, com una que mor, com una mare que vigila, talment.
La Lluna se'n va i torna i s'ho mira La bestiesa humana va fent camí, i alguna cosa s'aprèn. A vegades massa tard. Tant de sofriment... La Lluna se'n va i torna i s'ho mira. saviesa
L'estupidessa de tantes actituds mesquines, de propietat, de dominació, de patent de cors, d'incapacitat per a la pèrdua i la frustració, bel·ligerants, abusives... Gràcies per ser-hi sempre quan cal.
entre els núvols i els meus ulls
una llàgrima vessava per...
LA POR, LA FAM, POBRESA, VERGONYA
(Lluís Llach)
tenim un diàleg ella i jo, ella i nosaltres. Bona nit. Avui havia crescut i era taronja i em donava conhort
El penó d'en Turgut primer era roig, com el turc, i després va tornar groc, tumefacte, macil·lent, com una dona que la maten.
No defallïm Victorió: aquesta sí que és la nostra guerra. Si la guanyam, el món serà infinitament més vivible, serà millor, més passador per a tots. També per als homes tendres, suaus i realment forts que davant d'aquests crims que els esquitxen s'adonen que això no és el seu combat i vénen a la barricada, vénen a la trinxera a donar-nos un cop de mà. Veig que entre les teves visites n'hi ha molts. Gràcies comanys, sou l'honor i l'orgull de la virilitat, l'estampa del vigor disposat a protegir-nos i acollir-nos... Ens haurem de defensar tots junts del feixisme. Ja és això el que ens abat a tots.
Efectivament la força és una altra cosa, l'assassinat és covardia, és ràbia mal lletada, la força és la tendresa, és la creativitat i la inventiva , és la generositat, són solucions valentes per a fer el cor fort, un món millor, un goig compartit o un dol afrontat
Em serveix de referència la lluna, les fases, la humilitat de la llum , alhora la claredat diàfana, la constància, el maridatge amb la mar, la cara fosca, els eclipsis, els cràters, la bellesa de les imperfeccions, com una sàvia, com una parca, com una que neix, com una que mor, com una mare que vigila, talment.
La bestiesa humana va fent camí, i alguna cosa s'aprèn. A vegades massa tard.
Tant de sofriment...
La Lluna se'n va i torna i s'ho mira. saviesa
Aprendre mai és tard. Són les restes de l'esclavatge. Ningú renúncia als privilegis de bon grat. Gràcies per ser-hi sempre, amic.
L'estupidessa de tantes actituds mesquines, de propietat, de dominació, de patent de cors, d'incapacitat per a la pèrdua i la frustració, bel·ligerants, abusives... Gràcies per ser-hi sempre quan cal.