Sant
Jordi és una herència de la devoció cristiana exportada des de Grècia a la
resta del vell continent durant els segles XI i XII, va explicar Narbona. És un
altre llegat judeocristià. "L'arquebisbe de Gènova, Jacobo de la Voràgine,
va realitzar la primera compilació de la vida dels sants en el llibre Legenda
sanctorum, que es va difondre per tot Europa. En eixe volum va recuperar la
figura de Sant Jordi com un soldat sant que lluita contra el mal. A partir d'ací
es converteix en un símbol devocional per a les monarquies que combaten contra
els regnes musulmans".
En
l'època medieval, la de les croades i els cavallers que lluiten contra els
heretges, la referència a Sant Jordi és permanent. No sols simbolitza la guerra
contra l'infidel en la Corona d'Aragó, sinó pràcticament en tot Europa.
Al
retaulde del Centenar de la Ploma, una obra creada per Marçal de Sax en el
segle XV (dos cents anys després de la gesta bèl·lica) que simbolitza la
batalla d'El Puig. En la peça gòtica que conserva en el Victòria & Albert
Museum de Londres, es representa a Jaume I amb les seues milícies i just al
costat del monarca apareix Sant Jordi, .El cavaller Jaume I entronca amb Sant
Jordi que ambdós simbolitzen la lluita contra l'infidel, contra els musulmans,
contra el mal. El primer entaula la seua particular croada i el segon arrossega
la glòria antiquíssima de sacrificar la seua vida abans que causar una ferida a
les seua fe cristiana.
Amb
el temps, el sant medieval es va erigir com el patró de les gents d'armes al
qual honraven les milícies plebees, com la de València i el seu Centenar de la
Ploma. Segons el Diccionari d'Història Medieval del Regne de València, la milícia
urbana es va constituir inicialment per una companyia de ballesters fundada per
Jaume I. La seua missió era la guarda i servici de la ciutat junt amb la custòdia
de la Senyera (sempre que esta haguera d'eixir de València amb exèrcit
d'armes).
"El
Conqueridor va voler que la companyia tinguera per patró al mateix que ho era
de l'exèrcit d'Aragó, Sant Jordi, Per la qual cosa també es denominava la
Companyia el Centenar del gloriós Sant Jordi", detalla la publicació.
Tot
i que la fundació de la companyia datava de temps de Jaume I, no va ser
militarment organitzada, ni com a milícia ciutadana va prendre part en cap
acte. La vertadera raó que va portar a la ciutat a disposar d'una milícia ben
preparada, segons el Diccionari d'Història Medieval, va ser la necessitat
comptar amb una força urbana permanent, prompta i disposada a complir les ordes
dels jurats. Va ser cap al segle XIV i als ballesters es va sumar la
cavalleria.
Els
membres de la milícia urbana eren gents de conducta impecable i gaudien de
grans prerrogatives, com la de poder portar armes ofensives i defensives, com
les ballestes i l'arcabús.
La
indumentària dels ballesters del Centenar consistia en una sobrevesta blanca de
llenç o tafetà, amb dos creus vermelles de Sant Jordi, col·locades una sobre el
pit i una altra sobre l'esquena; al cap portaven el cabasset adornat pel
plomall, vistós adornament d'on procedix el nom de la Ploma, com vulgarment es
denominava a la Companyia del Centenar.
Com
a defensora de la bandera de la Companyia havia d'assistir a totes les guerres
on anava la Senyera, la qual cosa li va permetre participar en destacats
episodis de la vida valenciana. "També concorria a altres actes de caràcter
pacífic i solemne, com eren les processons, sobretot les del 9 d'octubre, data
en què es commemorava l'entrada de Jaume I a València, i la del 23 d'abril, dia
de Sant Jordi, en record de la batalla miraculosa del Puig", segons la
publicació.
El
Centenar va ser suprimit en 1707 per Felip V, junt amb els furs. El retaule va
ser a la ciutat fins al 1711, quan se'n perd el rastre fins que apareix a París
l'any 1864.
Fa
unes setmanes el
Victoria&Albert Museum ha negat a la Generalitat valenciana el préstec d’aquest
preciós retaule gòtic, argumentant que "el préstec ha sigut rebutjat
perquè el retaule de Sant Jordi és extremadament fràgil, atès que té gairebé
600 anys i va ser pintat sobre fusta. La decisió dels conservadors de la
National Gallery [encarregada de conservar la pintura] i del Victoria &
Albert és que l'obra no pot ser deixada en préstec amb garanties perquè es
malmetria seriosament si fos transportada o ubicada en unes condicions
mediambientals diferents". Hom diu que Francisco Camps ha fet més d’un
viatge secret a Londres per tal de reclamar el retaule però les seues gestions
no han donat cap resultat, coneguent com se les gasten en temes històrics i artístics
els populars, cal pensar sinó serà fins i tot motiu d’alegria la negativa
anglesa al prèstec.
2. Com a ciutadà d'aquesta nació, em fot eixa dèria que teniu alguns contra Paco Camps. Camps és senzillament una anècdota en aquest país. MOlta gent que poguera veure el retaule pot començar a relligar caps. Si el problema és d'eix social us aconselle llegir bé allò que digué el sr. Fuster:
" Els Països Catalans serem de dretes o no serem " algú, sembla, que ho va interpretar diferent.
Cordialment.
B) Joan Fuster va parlar de País Valencià i d'esquerres.
C) Els veïns de dalt varen viure l'experiència "Pujol" que va prometre moltes coses, entre d'altres la normalització de la llengua en una generació, acabada l'anestèsia no hi ha res de res. Amb els sociates no és que la cosa vaja millor però no tenen necessitat d'anomenar-se nacionalistes per camuflar la seua ineptitud.
2. Podríem parlar del cas Jaume Matas. O, si filem més prim, en Gabriel Canyellas.
3. Com a colònia hem de ser una miqueta més astuts i arreplegar gent de tot el ventall polític. Si volem reeixir en l'enfrontment amb la Metròpoli.
4. Si juguem al declaracionisme -tan principatí com inútil- i als fets consumats; Camps, Rita i Canyellas han dit i obrat en accions DEL FET CONSUMAT que ni els de Herri Batusuna ni Pujol.
Essayez le voir un petit peu, comme moi, s'il vous plaît !