joanvila |
dilluns, 11 d'agost de 2008 | 08:06h
Sovint ens queixem que la previsió que fa TV3 sobre la meteorologia no s'ajusta a la realitat. Hi ha raons per les que es produeix aquest desfasament. Gairebé totes tenen a veure amb la situació geogràfica de les nostres comarques, sobretot amb la posició entre la carena pirinenca i el mar Mediterrani. La distància entre el pic Costabona i el mar és només de 70 km en línia recta. Sabem que per l'efecte de la rotació de la Terra les masses d'aire es desplacen des de l'oest cap a l'est. Dit això, cal remarcar que els vents no porten pas sempre la mateixa direcció. Si bé les masses d'aire en general vénen de l'oest, els vents giren segons si les masses d'aire són d'alta o de baixa pressió. En el primer cas giren segons les agulles del rellotge i en el segon cas giren en el sentit contrari. Això és molt important, ja que si els vents provenen de la Costa Brava aporten humitat i, si vénen de l'interior, no. Com que els vents predominants són de l'oest, són secs: per això no plou sovint. Quan una borrasca es situa cap a Tarragona, ens aporta aire humit. Si coincideix amb baixes pressions, o amb fred en altura, llavors plou de forma important: són les llevantades. Aquest fenomen és relativament fàcil de predir si els models meteorològics no s'equivoquen. Sovint les borrasques que acaben en llevantada creuen la Península ibèrica pel mig; diem que si plou a Madrid l'endemà plourà aquí, encara que això no sempre funciona.
Hi ha altres situacions que fan més difícil la predicció. A l'hivern, quan
gairebé tots els vents provenen de l'oest (ponent) o del nord-oest (mestral), és
fàcil que els meteoròlegs diguin que nevarà, fent la mateixa predicció a casa
nostra que a la Vall d'Aran o a Andorra. I s'equivoquen. En aquest cas és molt
important deixar clar què és la rufa i el torb. La rufa és un vent fort, humit,
que en xocar amb la carena pirinenca provoca un núvol que fa nevar. El torb és
un vent fort i sec que aixeca la neu, però no fa nevar. La diferència entre
ambdues situacions es troba en la direcció del vent. Quan les línies de vent
arrenquen del mar Atlàntic, tot travessant l'Aquitània francesa, arriben a les
nostres carenes amb prou humitat per crear el núvol de rufa. Però, al cap
d'hores o dies, quan els vents giren completament a nord, venint del centre de
França, els vents esdevenen secs i deixa de nevar. És el torb. En canvi, és
probable que a la Vall d'Aran encara hi nevi.
Parlem ara de l'estiu. La proximitat del mar també es fa sentir. Per un costat, l'aire calent de dia es carrega d'humitat. L'aire té la propietat d'acceptar més humitat quan és més calent. La humitat s'expressa com a relativa per fer veure precisament això. Quan l'aire humit es refreda, llavors condensa. Ho veiem amb la rosada, fenomen molt important al nostre Pirineu. He arribat a mesurar 0,2 l/m2 en un dia de rosada. És una quantitat prou important com per mantenir verd el territori. Per aquest fet és molt difícil que hi hagi foc a l'estiu a la Vall de Camprodon, al revés que a l'hivern quan no plou ni hi ha prou humitat. Al vespre i a la nit, quan baixa la temperatura, per exemple des de 30 graus, hi ha un moment en què el descens es frena; fins i tot a vegades la temperatura arriba a pujar lleugerament. Això passa perquè la humitat condensa: és la rosada; condensant, l'aire allibera molta energia latent, escalfant-se. Després, la temperatura continua baixant fins a arribar als 12 o 13 graus, ja cap a les 7 del matí.
El fenomen més important, però, son les tempestes d'estiu. Els meteoròlegs l'han definit com l'estela pirinenca. Per fer-la possible hi ha d'haver vent del nord, fluix, de força 2 o 3. Quan el vent del nord, més fred, arriba a la carena pirinenca, s'aixeca pel fet que la muntanya fa de tobogan. Darrere la carena la massa d'aire té menys pressió. Aquesta lleugera depressió que es crea a la cara sud es va reforçant a mesura que el sol escalfa. A partir de les 9 o de les 10 del matí, el vent comença a girar en sentit contrari a les agulles del rellotge; s'ha creat una baixa pressió local. Llavors el vent a terra comença a venir del mar. Quan el vent humit que ara ve de llevant arriba a la muntanya, puja amunt per l'efecte tobogan i troba l'aire fred en alçada que ve del nord. A les 10 s'albira el primer nuvolet que fa maco, a les 12 ja hi ha boira al Costabona, que s'estén per tota la carena fins al Puigmal, i a partir de la 1 o a la tarda arriba la tempesta amb trons i llamps. El pic de l'Infern té l'ascendència del topònim en l'origen de les tempestes. Sospito que el mateix li passa al pic de les Bruixes, ja que el nom del coll que té a la vora, coll de Malrem, prové de rem (renglera, de ruixat).
Aquests dies de calor sentim a dir que fa xafogor. Aquesta (la temperatura de sensació) es deu a la humitat de l'aire. L'aire té un coeficient calorífic de 0,24 kcal/kgºC, mentre que el vapor d'aigua el té el doble 0,47 kcal/kgºC. Això vol dir que la humitat escalfa el doble que l'aire sec. Per això tenim més calor. No és una sensació, és real, l'aire ens comunica més calor.
Sabem que el remei per no tenir calor és remullar-se. Quan estem molls i ens toca el sol evaporem l'aigua de sobre la pell. Per evaporar-la fa falta molta energia (540 kcal/kg, la mateixa que quan condensa) que s'agafa del nostre cos. A causa d'això ens refredem. Quan ja estem secs tornem a tenir calor.
Si anem a muntanya podrem observar que com més amunt anem, menys temperatura té l'aire. Això es deu al fet que el sol escalfa la superfície de la Terra i les capes d'aire. Com que la densitat de l'aire és més alta a nivell del mar que no pas a mesura que pugem, l'aire transmet més calor a cotes baixes que a cotes altes. Cada 1000 m la temperatura té una disminució de 6,5ºC a causa d'aquest efecte.
L'estiu és un bon temps per fer observacions com les que hem fet avui. Una bona ombra, un bon bany, observacions i tertúlies.
Parlem ara de l'estiu. La proximitat del mar també es fa sentir. Per un costat, l'aire calent de dia es carrega d'humitat. L'aire té la propietat d'acceptar més humitat quan és més calent. La humitat s'expressa com a relativa per fer veure precisament això. Quan l'aire humit es refreda, llavors condensa. Ho veiem amb la rosada, fenomen molt important al nostre Pirineu. He arribat a mesurar 0,2 l/m2 en un dia de rosada. És una quantitat prou important com per mantenir verd el territori. Per aquest fet és molt difícil que hi hagi foc a l'estiu a la Vall de Camprodon, al revés que a l'hivern quan no plou ni hi ha prou humitat. Al vespre i a la nit, quan baixa la temperatura, per exemple des de 30 graus, hi ha un moment en què el descens es frena; fins i tot a vegades la temperatura arriba a pujar lleugerament. Això passa perquè la humitat condensa: és la rosada; condensant, l'aire allibera molta energia latent, escalfant-se. Després, la temperatura continua baixant fins a arribar als 12 o 13 graus, ja cap a les 7 del matí.
El fenomen més important, però, son les tempestes d'estiu. Els meteoròlegs l'han definit com l'estela pirinenca. Per fer-la possible hi ha d'haver vent del nord, fluix, de força 2 o 3. Quan el vent del nord, més fred, arriba a la carena pirinenca, s'aixeca pel fet que la muntanya fa de tobogan. Darrere la carena la massa d'aire té menys pressió. Aquesta lleugera depressió que es crea a la cara sud es va reforçant a mesura que el sol escalfa. A partir de les 9 o de les 10 del matí, el vent comença a girar en sentit contrari a les agulles del rellotge; s'ha creat una baixa pressió local. Llavors el vent a terra comença a venir del mar. Quan el vent humit que ara ve de llevant arriba a la muntanya, puja amunt per l'efecte tobogan i troba l'aire fred en alçada que ve del nord. A les 10 s'albira el primer nuvolet que fa maco, a les 12 ja hi ha boira al Costabona, que s'estén per tota la carena fins al Puigmal, i a partir de la 1 o a la tarda arriba la tempesta amb trons i llamps. El pic de l'Infern té l'ascendència del topònim en l'origen de les tempestes. Sospito que el mateix li passa al pic de les Bruixes, ja que el nom del coll que té a la vora, coll de Malrem, prové de rem (renglera, de ruixat).
Aquests dies de calor sentim a dir que fa xafogor. Aquesta (la temperatura de sensació) es deu a la humitat de l'aire. L'aire té un coeficient calorífic de 0,24 kcal/kgºC, mentre que el vapor d'aigua el té el doble 0,47 kcal/kgºC. Això vol dir que la humitat escalfa el doble que l'aire sec. Per això tenim més calor. No és una sensació, és real, l'aire ens comunica més calor.
Sabem que el remei per no tenir calor és remullar-se. Quan estem molls i ens toca el sol evaporem l'aigua de sobre la pell. Per evaporar-la fa falta molta energia (540 kcal/kg, la mateixa que quan condensa) que s'agafa del nostre cos. A causa d'això ens refredem. Quan ja estem secs tornem a tenir calor.
Si anem a muntanya podrem observar que com més amunt anem, menys temperatura té l'aire. Això es deu al fet que el sol escalfa la superfície de la Terra i les capes d'aire. Com que la densitat de l'aire és més alta a nivell del mar que no pas a mesura que pugem, l'aire transmet més calor a cotes baixes que a cotes altes. Cada 1000 m la temperatura té una disminució de 6,5ºC a causa d'aquest efecte.
L'estiu és un bon temps per fer observacions com les que hem fet avui. Una bona ombra, un bon bany, observacions i tertúlies.
Si la pell sua i pot evaporar poc degut a un alt grau d'humitat tindrem mes calor, però tot i així la sensació de calor es pot alleugerir per un corrent d'aire, encara que aquest aire sigui força humit, degut a que la velocitat de l'aire accelera l'evaporació (efecte roba estesa o efecte ventilador).
Els càntirs porosos que "suen" mantenen fresca l'aigua degut a que l'aire circumdant necessita "robar" 540 Kc/Kg per evaporar la "suor" de les parets del càntir. I d'on ho roba?. De la terracota que d'altra manera s'escalfaria i transmetria l'escalfor a l'aigua de dins.
Pura física.