EL SUICIDA DEMANDANT i EL CAFÈ QUE VA CREMAR LES PARTS D’ UN BEVEDOR
És un tema recurrent als medis dir que no s’ hauria de “judialitzar” la política, referint-se a la intervenció de jutges i advocats- demandes denúncies, recursos- en els afers de la cosa pública, protagonitzada o no pels partits.
Però hi ha una cosa potser encara pitjor: la judialització de la vida quotidiana. És, per descomptat, una típica malaltia dels occidentals, freturosos compulsius de la seguretat i dels seus drets com a consumidors, ciutadans, etc., suposats i o reals. Però allà on aquesta dèria per la denúncia, el plet o la demanda arriba a extrems que van del preocupant al risible, és als Estats Units- prefiguració del que ja comencen a ser els europeus-. En un país on no hi ha notaris- per a l’ ètica de base protestant algú de forà que t’ avali, pagant, ei!- no es creu necessari-, hi ha, en canvi, una inflació d’ advocats- o millor, de grans i a vegades enormes bufets, que són autèntiques empreses-, ja que sel’s sol girar molta feina. I entre aquestes productives i lucratives feines hi ha les demanades per ciutadans que sembla que no tenen una altra ocupació que presentar tota mena de plets (su) per les qüestions més inversemblants o surrealistes: plets, a més, que solen acabar amb l´engreix de la butxaca del demandant. Èxit assegurat!. D’ entre aquests, uns amics de Califòrnia me n’ han explicat alguns de sonats. Un paio, per exemple, en prendre el cafè, si li va vessar a sobre i, com que anava amb pantalons curts, se li van escaldufar les seves delicades cuixes: va fer un su que, naturalment va guanyar amb una indemnització milionària i, a partir de llavors els gots de paper per a cafè- si més no a l´estat abans mexicà- duen un avís que el perillós líquid et pot cremar!. També els lladres, és clar, són persones humanes i tenen els seus drets, si més no a exercir el seu ofici- que és robar i furtar- de forma digna i sense perills: així el propietari d’ una casa es va veure obligat a indemnitzar un assaltador que havia entrat a practicar l´ofici a la seva casa i en pujar una escala aquesta va fer crec i el pispa es va trencar la cama. I ja la traca final: un suïcida va decidir fer servir el clàssic sistema de llançar-se a les vies del tren, esperant que el comboi fes la feia que li escau: doncs bé, resulta que l´esmentat comboi no va passar, o no va fer la feina, i el frustrat auto-occidor va demandar la companyia i va guanyar. La psicosi de les demandes fa que la clàssica imatge d’ un ferit, accidentat, disparat per bala, etc. llençat a terra i al qual ningú no auxilia, obeeix , en bona part, a la por que la víctima et pugui presentar un su per no haver-lo tractat de la forma escaient. Estem creant una societat de cretins assistits?.
O d’ espabilats professionals de al demanda absurda?.Tremoleu, ajuntaments, amb els clots dels carrers!.
