Ens han enredat com a xinesos.
El Ying i
el Yang, la complementarietat dels oposats va funcionar així segons designis
del Politburó.
Els focs d’artifici,
artificialment creats amb ordinador, varen enganyar a tota l’audiència
televisiva que volia ser enganyada i la voleieor de la bandera roja en la calma
Bejinesa, mercès al buf de mil xinesos patriòtses, traslluïa el cangueli de
que alguna cosa no sortís be o sigues poc adequat.
Fabricar somnis
trencadissos és costós i arriscat. Una col·lectivitat tan desmesurada com la
xinesa no podria viure com un poble mediterrani, i un mediterrani mai podrà
viure com un xinés.
No obstant,
a l’hora de crear grans il·lusions col·lectives es veu que tots estem fets de
la mateixa pasta i l’ésser humà es sent mes gran quan esta rodejat d’altres de
la mateixa espècie enfervorits per la il·lusió (Maia) de l’intangible
personalitat col·lectiva. L’individu i la col·lectivitat poden ser tan antagònics
i complementaris com el nord i el sud, el sol naixent i el ponent, l’odi i la
fraternitat.
L’equilibri
entre les polaritats, la imatge del ying i el yang que s’envolten mútuament, és
el cicle da la vida imperfecta. L’amor que no existeix sense el flascó segellat
de l’odi, fins que es trenca el segell i s’escampa la violència, s’allunya i s’acosta
a cada volta de roda i sembla demostrar que amb l’u, el dos i el tres en tindríem
prou per escriure totes les vides possibles. Jo tu i ell, el blanc i el negre,
l’oscil·lació, dual, fins arribar a la immobilitat, l’U.
Serà això,
doncs la mort?
Aleshores
la vida, que seria?
Fora tan
sols temps que passa, la il·lusió del lluny i de l’aprop, el compte de lo molt
el poc i el massa, enganyador, per que, ja tot ho és tot?
Tan se
val....
Ens han
enredat com a xinesos,
Mes enllà
de rivalitats i enganys una cosa fou certa, les dues noies en foren una perquè
la roda de la dualitat voltava molt ràpid fins a fondre’s, però no confondre’s.
En Xeng va fer bé d’assabentar-ne al mon perquè
