Robert Benton és un director intel·ligent que, curiosament, va aconseguir l’èxit de la seva vida amb la seva pel·lícula més vulgar: l’oscaritzada Kramer vs. Kramer (1979), que no suporta una segona visió. Molt millors són els dos films que va fer amb Paul Newman als anys 90: Nobody’s Fool (1994) i aquest Twilight (Al caer el sol). No és que sigui una pel·lícula gaire original, de fet transita per camins més que coneguts, però ho fa amb estil i elegància, i amb un to -ja ho diu el títol- crepuscular. Tots els protagonistes viuen al crepuscle de la seva vida. Començant per Paul Newman, que amb 73 anys torna a fer de detectiu, com si aquell Harper de 1966 hagués de resoldre el seu úiltim cas. Ho fa amb el carisma de sempre, però amb la mirada més malencònica: descobrir les misèries alienes és més descoratjador que mai. El cas és de l’estil Ross MacDonald, amb un crim del passat que emergeix a la llum: fa vint anys Gene Hackman i Susan Sarandon, estrelles de cine, amb l’ajut inestimable del detectiu James Garner, van liquidar el marit de la Sarandon i el van enterrar al seu ranxo. Garner, el veritable assassí, es va enriquir fent xantatge a Hackman. Paul Newman ho descobreix i acaba matant Garner a casa seva, de nit, després que aquest dispari primer i, força incomprensiblement, falli. James Garner està sensacional, i també destaquen el malalt Hackman i l’ambigua Sarandon (molt millor que quan fa de bona boníssima). Un cop resolt el cas, Paul Newman no s’allunya crepuscle enllà, sinó que encara li queda corda per flirtejar amb la sargent de policia Stockard Channing, un antic amor, i anar-se'n de vacances amb ella. El 1998 Paul Newman encara semblava immortal.
Només matisar que el flirteig entre la sergent de policia i en Paul Newman comença molt abans que es resolgui el cas. Jo diria que la connexió (que treu espurnes) es produeix des del primer moment que es retroben. La llegenda urbana sobre els "dallonses" de Paul Newman fa funcionar molt bé la relació.
M'afegeixo a l'homenatge a Paul Newman, un magnífic actor i una bona persona. A més a més de la pel·lícula que comentes avui, les meves pel·lícules favorites de l'actor nord-americà són Cat on a hot tin roof (Richard Brooks) i Aquell llarg i càlid estiu (Martin Ritt), totes dues de l'any 1958.