Pocs actors han debutat en el cinema amb una pel·lícula tan dolenta com ho va fer Paul Newman el 1954 amb la desastrosa The Silver Chalice. Però durant els anys següents es va recuperar i va tancar la dècada dels 50 amb The Young Philadelphians (La ciudad frente a mí), la seva desena pel·lícula, que no havia vist mai fins que 8TV la va emetre fa un cert temps. La vaig trobar molt bona. Paul Newman, en la seva primera època, solia fer de jove que vol prosperar socialment, irat contra el món, amb males arts o jugant net. Aquí juga net i finalment triomfa. Després d’un pròleg explicant el tèrbol naixement de Newman, passen els anys i el trobem treballant amb samarreta paleta a l’empresa de construcció de Brian Keith (Newman no sap que és el seu pare), a l’estiu, entre cursos de dret. Es troben amb Barbara Rush, una noia rica amb descapotable (aquesta actriu és tota una revelació aquí: mai l’havia vista tan guapa i amb tanta personalitat). Bé, l’atracció és instantània, però el casament previst és aturat pel pare de la noia, que presideix un bufet d’advocats i li fa una oferta a Paul Newman. O sigui, primer fes-te un home i després ja parlarem de la meva filla. Després d’anys de malentesos, de guerra pel mig i d’un matrimoni fracassat de Rush, es retroben just quan Robert Vaughn -excel.lent com a jove i maleït milionari- és acusat d’un crim que no ha comès. Paul Newman el defensa, la crème de Filadèlfia és a punt de enfonsar-lo, Brian Keith li confessa que és el seu pare… i tot acaba bé. Potser és excessiu i un pèl fulletonesc, però el film és admirable, amb la magnètica presència del jove Newman, la bellesa adinerada de la sensual Rush i la planificació impecable de Vincent Sherman. (Com a nota curiosa destacar que Brian Keith només tenia 4 anys més que Paul Newman, tot un exemple de paternitat precoç).
