He tornat de vacances fa un parell de dies. He estat a les Illes Canàries on havia d'aterrar l'avió que va tenir l'accident a Barajas. M'he assabentat de l'accident mirant les televisions espanyoles, públiques i privades. Com sempre m'ha semblat que els programes especials es feien més de cara a aconseguir l'audiència màxima que amb la finalitat d'informar sobre els fets. He vist més anècdotes i més ximpleries que possibles explicacions i informacions rigoroses.
Ja sabem que, en un primer moment, tot són especulacions, que no hi ha una explicació dels motius de l'accident, que tot és confusió. Per tot això, quan passa una catàstrofe com és un accident d'aviació, on els morts solen ser gairebé tots els ocupants de l'avió, s'ha d'anar en compte. Perquè es poden donar informacions que produeixin més dolor i més angoixa als familiars i amics dels que ha produït el mateix accident.
Fer programes d'hores de durada quan només es tenen quatre dades i tot és confusió sempre porta a omplir minuts i minuts amb especulacions i comentaris que no aporten res de bo.
És aleshores quan apareixen persones dient que no havien agafat l'avió perquè van arribar tard a l'aeroport, o que hi havia overbooking, o que volien reservar bitllets per aquell dia però ja estaven tots venuts... gent que s'ha salvat “de miracle” d'una mort segura, en una paraula.
Tot això, als familiars i amics, els fa més mal que bé, però a la cadena de televisió li dóna audiència, i a la gent li dóna motiu de conversa. Però no deixa de ser una manera d'omplir minuts sense cap mena d'informació per tal d'evitar que el televident no faci zàpping i s'enganxi a una altra cadena.
Però la culpa no és únicament dels periodistes sinó que és compartida pels personatges que senten l'extrema necessitat de sortir a la televisió per explicar la seva experiència “miraculosa” i agrair al destí la seva supervivència.
Aquests personatges, farien un gran servei a la col·lectivitat quedant-se a casa i agrair al destí que altres hagin mort en el seu lloc perquè, al cap i a la fi, el que estan dient davant les càmeres és, ni més ni menys, que gràcies a que el fill, l'esposa o els pares d'algú els va passar al davant ells són vius. És com donar-li les gràcies a algú perquè el seu familiar va morir per ells.
Va ser patètic veure com un home va anar a Barajas, amb bastons i una cama embenada, a dir que ell havia d'anar en aquell vol, però que es va fer mal a la cama i va haver de tornar el dia abans. Calia anar a l'aeroport a dir-ho? Calia sortir per la televisió?
Un altra cas. Una noia deia que havia volgut comprar el bitllet per aquell fatídic avió però, com el mateix dia hi havia un vol 10 euros més barat i que sortia més tard, va optar per comprar l'altre. Diu que un germà seu que va ajudar-li a fer la reserva la va trucar per dir-li que s'havia salvat de la mort. El titular de la cadena de televisió era digna de la premsa més sensacionalista imaginable: “salvada por 10 euros”.
I no parlem dels periodistes que assalten als familiars només arribar a l'aeroport o al tanatori preguntant quines notícies tenen i quins familiars anaven al vol. Una manca de respecte pel dol d'aquestes persones que amb prou feines aguanten el plor.
Quanta gent es queda a terra per causa d'overbooking? Tenint en compta que les companyies estan autoritzades a vendre més bitllets de la capacitat del vol, a ple més d'agost sempre es queda algú a terra. Això no és un miracle, això és que has arribat més tard que els altres. Només hi havia una parella que es va quedar a terra aquell dia?
Quanta gent volia anar a Gran Canaria aquell dia i no va trobar bitllet? Us ho podeu imaginar, molts.
Quanta gent, podent escollir, va decidir anar en un vol més barat aquell dia? Només la noia que va anar a la televisió a dir-ho? Costaria de creure si així fos.
El cas és que una minoria de persones i uns periodistes amb ganes de guanyar audiència acaben per convertir un programa informatiu en una revista sensacionalista que parla molt, que s'ocupa més del morbo i que informa poc i amb mínima fiabilitat.
Potser que entre tots tinguem una mica de dignitat i deixem en pau als familiars en el seu dolor i ajudem a les investigacions per saber què va passar realment perquè tanta gent moris aquell dia.
Felicito al jutge que va prohibir emetre per televisió les imatges de les càmeres de seguretat de l'aeroport que vàren gravar l'accident per evitar als familiars i amics veure com morien els seus éssers estimats.
Albert Castany.
Montgat, 25 d'agost de 2008
