Qualsevol qui hagi viatjat per Amèrica del Nord s'adonarà de com pot arribar a ser d'asfixiant el servei a qualsevol hotel, bar, restaurant o botiga. Aquesta actitud no és gratuïta. Ja les guies de viatge alerten de la importància de deixar propines abundants, al voltant del quinze per cent de l'import estipulat en les factures, i de l'hostilitat i ressentiment que suscita entre els empleats negar-se a pagar aquesta mena d'impost tàcit.
L'explicació és senzilla, i analitzada en un llibre recent del sociòleg Ralf Dahrendorf. En una societat tan classista i de tan àmplies diferències socials com la nord-americana, existeix tot un conjunt d'activitats d'una absoluta inutilitat, escassa productivitat i eficàcia que serveixen exclusivament per alimentar tant la nòmina de milions de subempleats com la vanitat d'una societat infantilitzada. La qüestió de les propines no és «gratuïta», de fet, bona part dels ingressos dels treballadors dels serveis depèn d'aquests diners extres, que sovint arriben a representar fins a la meitat de la nòmina, en un país on aquesta mena d'ocupacions estan remunerades molt per sota del llindar de la pobresa. Uns salaris, a més, que no han deixat de decréixer en un sentit contrari, i paral·lel, a l'estratosfèrica cursa de beneficis obtinguts per un empresariat en general mediocre i sense escrúpols.
Certament, als Estats Units existeix un nombre molt escàs de desocupats, entre altres coses perquè el treball no implica disposar d'un nivell de remuneracions suficient, i perquè, pràcticament, és el client, i no l'empresari, qui acaba sostenint una mena de mendicitat amb contracte. Francament, aparcar un cotxe, pujar unes maletes, posar la compra en bosses de paper reciclat i portar-les fins al vehicle són gestos que qualsevol persona pot fer pels seus propis mitjans. I la «dinàmica» economia del país més endeutat del món en vies d'esdevenir un paradís fiscal faria bé de modificar un sistema laboral fonamentat en un servilisme exacerbat.
El problema de tot plegat és que sovint es confon el que representa un bon servei amb una actitud servil per part dels treballadors. I no només això, sinó que als Estats Units mateix s'ha arribat a teoritzar en la pseudociència del management i que ha arribat aquí via les escoles de negocis i els estudis de direcció i administració d'empreses. En certa mesura, molts dels aspectes que avui són presentats com a qualitat empresarial tenen més a veure amb el que comunament es considera «fer la pilota» que amb les mesures estructurals que fonamenten l'eficàcia econòmica i l'ètica amb què l'empresa desenvolupa la seva activitat. De fet, una cara bonica, i una actitud servicial és el que busquen els empresaris més que no pas competència professional. De fet, a casa nostra, qualsevol que llegeixi estudis acadèmics sap que la temporalitat és la primera causa de la baixa productivitat laboral, mentre que el nostre empresariat, atiat sovint per aquest esperit classista i que deixa seduir-se per la submissió en les relacions laborals, persevera en l'error.
A l'hora de la veritat, malgrat aquests «serveis», moltes de les empreses acaben abusant sense problemes tant de clients com de treballadors, tot i que els darrers acaben fent d'escut dels primers, i mentre es diluciden els antagonismes amb els segons, empresaris sense escrúpols solen acumular guanys, sovint abusant de posicions de privilegi, monopolis o una legislació que creixentment els exonera de tota responsabilitat.
El problema és que tot aquest conjunt de creences, i el del perfil del treballador sol·lícit i submís, s'ha instal·lat en la mentalitat col·lectiva, no únicament entre l'empresariat, sinó també entre una classe política que pretén fer funcionar l'administració pública com unes empreses privades que no es caracteritzen precisament pel seu bon funcionament. La nova llei d'educació Una bona mostra la tenim en la nova llei d'educació de Catalunya, la qual sembla improvisada a qualsevol escola de negocis. Determinats conceptes molt de moda com ara «retre comptes» i «remuneracions associades a resultats» poden sonar molt bé a aquells que creuen que una bona actitud és suficient per resoldre problemes complexos, com succeïa en els vells serials de Michael Landon, estil La casa de la pradera. Tanmateix, la qualitat educativa és una cosa complicada, i té molt més a veure amb una bona administració de recursos que amb fer de mestres i professors cambrers que sol·lícitament vagin omplint el got, sense que ho haguem demanat, amb l'esperança d'una bona propina. Al cap i a la fi, això no és altra cosa que importar una cultura de la submissió que no fa precisament més rics, ni lliures, ni desvetllats, ni feliços, els qui viuen nord enllà.
|
|
