La senyora vivia sola en una planta baixa, a Badalona. Tenia l’única companyia d’un gos faldiller. Fa molts anys que era així. La rutina de cada dia li feia passar l’escombra per la vorera del davant
No sabria dir qui ni com, ni per què es va trencar el vell veïnatge. Hem de suposar que l’arribada d’un servei municipal pagat pels ciutadans en va ser l’origen, o un d’ells. Ningú no volia, ni sabia o podia predir que allò que era bo –que pagar impostos revertís en aquells homes i dones que escombraven on abans ho feia el veïnat- acabés enfonsant la manera de viure dels veïns del lloc.
“Si ho fa l’Ajuntament, jo ja no ho de fer” o “jo pago impostos, ja m’ho fan”....van esdevenir frases comunes que feren possible un canvi de vida. Una comoditat que es va estendre després al manteniment d’aquell jardí, o a la cura d’aquell veí malalt. L’administració va anar cobrint tots aquells espais de veïnatge deixant despullat el terme. La gent, mica en mica, s’hi va anar acostumant. I fins i tot, l’educació dels fills va ser delegada en un sistema escolar que a més d’ensenyar lliçons havia d’ensenyar valors. Al cap i a la fi, deien alguns, “jo ja pago els meus impostos”.
Així, aquell petit univers de persones, famílies i veïns que netejaven i s’ajudaven en l’adversitat, va ser substituït per una filera de vivendes i blocs d’habitatges plens de gent que no es relacionava de cap manera. I d’això en van dir “progrés”. Havia arribat el progrés, la possibilitat de pagar per obtenir serveis, i de convertir-se en client i consumidor a perpetuïtat. Aleshores va canviar la lògica de les relacions humanes. Més aviat, varen desaparèixer. A partir d’aquell moment, només hi havia una propietat a defensar, i un entorn a mantenir per l’administració a través dels impostos. I hi havia tanta feina a defensar-se, que es considerava que l’educació dels fills tampoc no pertocava als pares, sinó que, com la recollida de la brossa o la neteja del carrer, també l’havia de fer l’administració.
Tothom es cuidava exclusivament d’allò seu. La frase “cuidi’s de les seves coses” va esdevenir la preferida per tal de deixar clar que ningú no podia ficar-se en els afers aliens. I aquest pensament va tenir tant d’èxit que, quan algú llençava un paper a terra, o no recollia els excrements del gos, naturalment deslligat, i alguna persona gran, com aquella senyora o aquelles que havien après què era el veïnatge, els demanava o reclamava pel fet, la resposta tòpica esdevenia el “cuidi’s de vostè”.
I la gent gran va callar, i ja no va advertir mai més ningú del seu comportament. Les regles havien canviat, i calia veure com avançava “el progrés”. Però cada dia els impostos donaven per menys, i tothom creia que tot, absolutament tot, li corresponia a l’administració, que no donava l’abast. S’havia perdut el control. La gent només es cuidava d’allò “seu”. Aleshores, amb la gent gran muda, molts pares absents i els joves sense referents, l’administració va inventar els educadors de carrer, els agents cívics, els mediadors....però res no era tant efectiu com allò que feia la gent gran, anys ençà.
L’administració i els pares i mares havien de reaccionar. El fracàs escolar avançava, i això es notava en la gent jove que s’estava al carrer sense fer massa res perquè el propi sistema els havia protegit del mal de “treballar” a segons quines edats. Lentament, s’anà despertant una consciència adormida pel progrés mal entès i absurd. Que els fills s’han d’educar; que l’administració no pot fer de pares; que no tot es paga amb impostos; i que l’excessiva protecció fabrica dèspotes i maleducats.
També és difícil explicar a la gent jove que d'aquesta manera es vivia millor si no ho han viscut mai. Tothom hauria de passar una temporada en algun poblet on encara es respiri l'ambient que descrius.
Però els que volem mantenir certa relació amb els veïns ens trobem que a ciutats com la nostra és molt difícil per la seva nova urbanitat "progressista" i "moderna". Si vull mantenir una conversa amb un veï no ho puc fer en terreny "neutral", ho hem de fer a casa seva o meva. Perque les voreres són estretes, i els carrers sorollosos, perque la plaça que hi ha al costat de casa no té ombra ni és un lloc agradable per seure i xerrar mentre la canalla juga.
Tenim una ciutat dissenyada per moures molt ràpidament per ella, però no per fer vida social.
I després, quan els veïns d'un barri com Dalt la Vila on encara es respira, una mica, aquest ambient volen defensar-lo algun polític espabilat a qui no li interesen els raconets íntims i tranquils que permeten mantenir una conversa entre veïns, o els carrerons sense cotxes que permeten a la canalla jugar sense perill utilitzant la imaginació i sense necesitat de cap tobogan, o les casetes baixes que eviten la massificació que acaba amb aquest esperit, surt i diu que han caigut en el pessebrisme .....
Una llàstima que quan es disenya un barri nou o es pretén remodelar-ne un d'antic es permeti que els criteris utilitzats siguin econòmics i no socials. Perque barri a barri acabarem amb tota la ciutat.
Salutacions,
Víctor
Company Victorp, feia temps que no llegia un escrit tant assenyat com aquest teu vers el Dalt la Vila.
Cada vegada està més clar que la política va per un costat, i els ciutadans per un altre.
Salutacions,
Jordi