La mar era avui una seda tibada sense arrugues, talment un estany adormit. Al fons un horitzó de cims flonjos, terres inexistents, límits ignots que imposa la imaginació, boires, com esculls. M’he hagut d’espavilar a baixar del bus a les totes que se’m passava la parada, penjada com estava del paisatge irreal. Quasi ensopego amb el meu xal i em cau el llibre d’en Rilke: Cartes a un poeta jove , editat enguany a Angle Editorial
Agafo l’altre bus que ve de buit. Soc l’única passatgera, quin luxe. Fa fresca de l’aire condicionat. Penso amb les persones que he de veure avui , el cos menut i corbat de na F., que no s’acostuma a l’aïllament dels 9 metres quadrats del seu redol, l’esguard de mico eixerit d’en P., la pell transparent com una instal·lació, escopida depètals lilesde buguenvíl·lea, besades de mulata d’havanera quan anava a fer l’esponja mar enllà, ara és prim com una fulla de lledoner i fins i tot el matalàs l’escup defora. Na L., la filla de na M., em portarà el seu temps guanyat al temps, que no sap que n’ha de fer des que sa mare és amb nosaltres 10 hores diàries, i m’explicarà un nou neguit. Vendrà també na P., els electro-xocs l’han moderada tant que ja no té cicles, només aquesta mirada perduda i el silenci, però li agrada fer figures fosques amb el Tangram i paraules de paraules cada dijous com una fita que cal acomplir.
Són el meu paisatge dels dies feiners, ells i molts d’altres. Tan reals a vegades i a moments tant irreals com les boires del matí. Quan he tornat de les petites vacances no he trobat a n’A.. Fins fa ben poc ballava el xarleston i bevia xampany francès i cantava allò de “l’amour c’est tout”.
En Rilke m’ha dit quelcom que ha arribat al seu port: “Allò que es mou en nosaltres, que se’ns ha afegit, ha entrat a l’interior del nostre cor, al seu estatge més íntim, i alhora ja ha deixa’t de ser-hi : ja ha passat a la sang. I no sabem què ha estat. Fàcilment ens podrien fer creure que no ha succeït res i tanmateix ens hem transformat, com es transforma una casa en la qual ha entrat un hoste”.
ricard99 |
dimecres, 3 de setembre de 2008 | 15:50h
Tot el que ens escrius s'hostatja dins nostre, endins la sang com diu Rilke, i viu amb nosaltres. A poc a poc anem fent cada vegada més rica la nostra ànima. Una abraçada!
La comunicació mútua ens enriqueix i ens fa créixer i viu i ens transforma. Afortunadament crea un jo més ample i un nosaltres més ferm. Gràcies per ser-hi. Una abraçada
Res mes a dir. Obres portes i ens deixes entrar, i la gent del teu paisatge diari. Ens hi trobem bé, tothom.
-Cada nit un poema.
Sobre el full solitari.
la mà es mou.
Dins la quietud
contemplo la claror
vacil.lant del carrer,
i sento com si tingués
algú arran de pell,
a frec de llavis.
Si em calia escollir.
Em quedaria amb la ploma
a la mà. Mai més sola,
cada nit.
-Montserrat Abelló -
Bona nit i un plàcid somni.
i em transformo. M'arriben uns hostes interessants i de pell càlida, amb somnis i curolles que estan escrits com graffiti a les parets del cor i l'enteniment. Us conec de fa molt temps, de quan érem bells i desvetllats i lliures. La teva casa de colors i el teu pont em són un bon aixopluc també. Sí, tots som hostes i amfitrions.
Obrim portes i finestres, que l'estança s'airegi i entri la llum per fer la casa amable a l'amic.
Obrim portes i finestres, les mateixes, sortida d'allò que no ens pertoca, que no ens cal, que ja no és nostre: l'aire inhòspit i la foscor que, a voltes, acumulen algunes cambres.
En sortir de casa teva en Rilke ha entrat a Can Fufluns...
Victoria |
dimarts, 2 de setembre de 2008 | 19:45h
Capells, mocadors, mans enlaire...Això pinta més que bé. Entra la llum i els amics. Surt la fosca i s'escampa l'aire. A tir de lluna ja. Bones vibracions.
Bentornada del silenci (enigmàtica rosa solitària, sempre blanca) a la boca del forn la del bus la del metro i a la boca anatòmica que tragina paraules. Boca: fogasser de les paraules, bugudí dels seus rínxols. Veig que són simpàtics els del dijous. Si no els agrada fer de patiscurris, ens podríem entendre i tot. Ara, si volen 'esser més', bon recontri. No vaig d'estufats de palla d'ordi, de senyors ni de mossons. (He trobat a faltar la teva modulació. Tu me compons i m'ensinistres aqueixa mica. 'Osinós' l'oradura em desbocaria)
Aquí on posa 'bugudí' ha de posar bigudí (en castellà, 'rulo') Si ho voleu dir és una bona imatge. Qui li ho havia dit abans, a la boca, 'fogasser de les paraules, bigudí dels seus rínxols'? Ja que ningú no em penja medalles, me les penj jo. Què passa. (Què passa? Un ase per sa plaça)
Fogasser: Motlle de fer fogassons Fogassó: Peça de formatge tendre ( Diccionari de l'IEC ) La boca com un fogasser, com un motlle que dona forma i qualla el pensament. El pensament com una cabellera que s'esten i surt per la boca que li dona modulació i forma. Una medalla per a tu, grossa com les del màgic Andreu. El què passa és que en fas tantes d'imatges, ets un fogasser continuat de la llengua... No hi donàriem abast a fer medalles.
No he mirat la definició i avui no tenc mirera de diccionaris, però per a la gent salvatge que no va aprendre el català a l'escola, com una servidora (si hom pot dir-ne efectivament 'català' dels meus braöls) un fogasser era una gassa com la que posaven als nins d'uè abans dels dodotis. Per un fogasser hi passaven moltes coses (brous gruixats, etc.). Diria que en castellà és 'tamiz', no? Quan feien el formatge (amb l'herba de formatjar que tu i jo sabem o bé amb els pólvors de quallar que també sabem) en espesseïr-se el posaven en pilots dins fogassers i els torcien com que tòrcer roba banyada (molts de formatges a la superfície deixen veure la reixeta del fogasser). I passats dos dies o els que fossin, que la peça ja s'aguantàs, li llevaven el fogasser i (a Menorca, que és on ho he vist fer) posaven les peces, untades d'oli d'oliva, damunt lleixes de fusta. I cada setmana o això, giraven les peces i, prèvia nova untada amb oli d'oliva, altra vegada a la lleixa. I així fins que el formatge torna d'aquest maonès d'altíssima qualitat, molt brescat, que dedins hi trobes oli i que no es talla bé amb la ganiveta, sinó que es desfà en durs terrossos ... (Ai, m'has fet ganes de menjar-ne i en tenc, i també tenc raïm. Però els xafa-guitarres de sempre em diuen que és massa salat i que no me convé)
rosa del desert, pedra foguera, rosella entre el blat... Amb els dels dijous t'hi entendries una cosa de no dir. Són una passada. N'A. no era gens estufada. Va néixer a Reims i parlàvem francés. Havia fet 94 anys. He tornada bé. M'agrada escoltar-los i veure que tot i que l'enteniment fa cataractes de vegades, com els ulls, els sentiments resten intactes.
La comunicació mútua ens enriqueix i ens fa créixer i viu i ens transforma. Afortunadament crea un jo més ample i un nosaltres més ferm. Gràcies per ser-hi. Una abraçada
-Cada nit un poema.
Sobre el full solitari.
la mà es mou.
Dins la quietud
contemplo la claror
vacil.lant del carrer,
i sento com si tingués
algú arran de pell,
a frec de llavis.
Si em calia escollir.
Em quedaria amb la ploma
a la mà. Mai més sola,
cada nit.
-Montserrat Abelló -
Bona nit i un plàcid somni.
Un dia mirem enrere i no entenem com... aquell que era jo...
Reiniciem.
Sempre hi ha el conhort de la teva hospitalitat.
i em transformo. M'arriben uns hostes interessants i de pell càlida, amb somnis i curolles que estan escrits com graffiti a les parets del cor i l'enteniment. Us conec de fa molt temps, de quan érem bells i desvetllats i lliures. La teva casa de colors i el teu pont em són un bon aixopluc també. Sí, tots som hostes i amfitrions.
Obrim portes i finestres, que l'estança s'airegi i entri la llum per fer la casa amable a l'amic.
Obrim portes i finestres, les mateixes, sortida d'allò que no ens pertoca, que no ens cal, que ja no és nostre: l'aire inhòspit i la foscor que, a voltes, acumulen algunes cambres.
En sortir de casa teva en Rilke ha entrat a Can Fufluns...
Veig que són simpàtics els del dijous. Si no els agrada fer de patiscurris, ens podríem entendre i tot. Ara, si volen 'esser més', bon recontri. No vaig d'estufats de palla d'ordi, de senyors ni de mossons.
(He trobat a faltar la teva modulació. Tu me compons i m'ensinistres aqueixa mica. 'Osinós' l'oradura em desbocaria)
Si ho voleu dir és una bona imatge. Qui li ho havia dit abans, a la boca, 'fogasser de les paraules, bigudí dels seus rínxols'?
Ja que ningú no em penja medalles, me les penj jo. Què passa.
(Què passa? Un ase per sa plaça)
Fogasser: Motlle de fer fogassons
Fogassó: Peça de formatge tendre ( Diccionari de l'IEC )
La boca com un fogasser, com un motlle que dona forma i qualla el pensament. El pensament com una cabellera que s'esten i surt per la boca que li dona modulació i forma. Una medalla per a tu, grossa com les del màgic Andreu. El què passa és que en fas tantes d'imatges, ets un fogasser continuat de la llengua... No hi donàriem abast a fer medalles.
rosa del desert, pedra foguera, rosella entre el blat... Amb els dels dijous t'hi entendries una cosa de no dir. Són una passada. N'A. no era gens estufada. Va néixer a Reims i parlàvem francés. Havia fet 94 anys. He tornada bé. M'agrada escoltar-los i veure que tot i que l'enteniment fa cataractes de vegades, com els ulls, els sentiments resten intactes.
Tu ets part dels meus altres, una hoste estimada. Besadones
Un bes, hui sense paraules.