En Nofre no ho entenia. Va estar anys a comprendre que per
a nosaltres era més convenient reformar a compte nostre els habitatges
obsolets, llavors que encara n’hi havia amb avarícia; unes cases a les quals els seus
propietaris no volien o no podien practicar-hi millores. Aplicant el meu
mètode, nosaltres podíem treure-les al mercat per un preu que moltes vegades
triplicava la suma convinguda amb el propietari. A causa d’això, era millor
fer-hi una sèrie de reformes que llogar els habitatges talment els rebíem. El
meu home deia que engreixàvem porcs que no havíem de matar, igual que na
Maurícia. Encara no m’alarmava que el meu home tingués sempre dins la boca els
mateixos fems que l’halitosi de na Maurícia no parava de produir ni que els
presentàs amb els mateixos lamentables envoltoris de mastegoll.
La teva
cosina té més raó que una santa, deia mirant enfora. De fet, en Nofre no mirava
enfora, ans hi parlava. Fugia lluny de l’abast de qualsevol resposta, de
qualsevol modificació de la consigna que li havien passat i que m’havia de
transmetre sense interferències. Ell anava amollant paraules com figures
geomètriques que omplien tota la casa d’embalums. Les paraules d’en Nofre no
eren bosses de plàstic com les de fems, però també eren impermeables i tampoc
no mostraven el seu contingut. Així mateix, podia tractar-se de càrregues
explosives en condicions de ser detonades a distància, si jo no trobava el codi
per desactivar-les. Ara dic que eren volums amb aspecte de paraules, però
potser ja fossin trets: uns trets que encara no apuntaven directament al blanc
perquè s’havien disparat només per alçar la peça a abatre, per descobrir en quin enfony s’ocultava. Però la
bala de moment sempre es perdia, i jo sempre localitzava el projectil esventrat
i en sabia el calibre, la numeració i la marca.
La teva
cunyada que comandi a caseva, li contestava jo de tot d’una, aquella temporada
que em vaig oblidar un poc de vostè i havia après de negligir les meves
obligacions amb paraules. Vostè m’hauria dit que encara no hi havia necessitat
de detonar el recurs a reduir-la a la seva humil condició d’empleada; però amb
en Nofre de part seva, quin remei que haver-lo de fer servir. Pensi que a casa
seva vostè manava perquè era l’home, no perquè fos més ric. Pobre i tot i en el
supòsit que donya Mariana hagués estat rica, igualment hauria tingut al seu
abast la infinitat de mecanismes disponibles encara ara per a humiliar-la. D’altra
banda, a vostè no li he de dir que els únics porcs engreixats meus dels quals
no en vaig fer matances eren justament la meva filla, na Maurícia, el meu home,
el seu germà bessó i sa mare, mentre que als altres sí que els matava. Ves si
els matava als altres porcs. I tant que els matava, com vostè sap molt bé don
Marçal.
Quan el
contracte signat amb el propietari s’extingia, la vivenda ja tornava a estar
caducada; però en l’endemig ja havíem explotat, i a cor què vols, el valor
afegit que les reformes li conferiren, a més de polir la nostra imatge
d’empresa endreçada que inspirava confiança de cara a molts propietaris
indecisos a cedir-nos l’habitatge en lloguer. I si n’hi havia algun que ja no
es recordàs de com estava la casa quan la vàrem recepcionar, que en volgués
treure massa, li ensenyàvem les fotografies que acompanyaven l’acta notarial
que tenim el costum d’alçar abans d’emprendre cap reforma en terra d’altri i
les factures d’haver-ho restaurat. Les objeccions que sempre posava en Nofre a
qualsevol projecte de rehabilitació del que fos, a qualsevol millora que
trencàs la inèrcia anorreadora del pas del temps, aparentment sempre tenien el
suport de la meva filla de na Maurícia i d’en Domingo, però en realitat no eren
res més que el corifeu d’una protagonista oculta i sovint malinterpretada, com
de vegades passa en el teatre, on és corrent que hi hagi contradiccions entre el
que apareix en escena i allò que l’apuntadora els xiula. (Ara m'assalta el record
d’una comèdia que vàrem fer a les agustines. Vestida de cavaller, jo una vegada
n’havia de matar un que figurava que era un facinerós que volia segrestar una
princesa adormida; però el pensament de la pistola que vostè m’havia mostrat
una vegada em paralitzà el dit que havia de prémer el gallet de la que duia de
joguina per a la comèdia i em vaig haver de desfer del facinerós amb una guitza; i ell, que era una de les més grans del col·legi, va tenir el reflex
de donar-se per morta i jo per sort vaig saber reaccionar. Girada al públic, tot d'una
vaig dir La bota estaba envenenada).
No quadrava que en Domingo el meu cunyat, que vivia de les reformes que
practicàvem, fes part d’un moviment contrari a reformar, tret que això fos la
tapadora d’un projecte més ambiciós secret. Que jo reformàs li convenia
oficialment, però la meva destrucció li convenia encara més, perquè la
titularitat de les meves deixalles hauria estat del seu germà, més fàcil
d’extorquir que no jo. La tàctica d’en Domingo de mostrar-se contrari a
operacions que el beneficiaven també a ell, repercutia positivament en la seva
imatge: la maquillaven, li conferien una mena de pretesa honestedat. Tanmateix,
els números de les obres que feia l’empresa d’en Domingo eren opacs, i tant el
banc de vostè com el de don Simó, abans d’opar-se i de fusionar-se, varen
detectar impagats als seus proveïdors que acabaven trobant-me a mi, que de de fet
no n’era més que una clienta i que encara no sé per què m’havien de trobar. De
totes aquestes coses vaig deixar de parlar-ne amb en Nofre com és natural, però vaig començar a donar feina a l’empresa de Helmut Weinberger. De
tot d’una, dissimuladament. Sense que la conxorxa familiar se n’adonàs i anant
alerta a destituir-ne cap, vaig anar laminant les seves atribucions i les seves
responsabilitats, fins que no varen governar res més que quatre andròmines. El
seu govern era sobre les coses inútils i tronades. M’hauria agradat més
enviar-los el xec a les illes Hawai i no
haver-los de veure pus mai més. Però tenc una filla i la meva obligació és
ensenyar-li de representar tots els papers d’una auca que quan li arribi l’hora,
ella, ni que tot en gros sigui exclusivament per a la rònega supervivència, també
l’haurà de brodar.
Notícies
L'EXSECRETARI D'ESTAT D'AFERS EXTERIORS DE BLAIR RECONEIX EL DRET DE CATALUNYA A L'AUTODETERMINACIÓ
01.09.2008 - 05:53
L'exsecretari d'estat d'Afers Europeus de l'anterior govern laborista,
Denis McShane, ha reconegut el dret d'autodeterminació de Catalunya i
el País Basc. Ho ha fet en una recent entrevista a la cadena France
Inter, en què l'encara diputat laborista afirma, en referència al
conflicte bèl·lic entre Rússia i Geòrgia, que ara com ara, en el marc
de la UE, «tothom està d'acord a dir que els països bàltics tenen dret
a tenir el seu país, que Geòrgia té dret a tenir el seu país, i que
Espanya té dret a dir que els catalans i el País Basc formen part
d'Espanya mentre aquests pobles no ho decideixin altrament». D'aquesta
manera, deixava la decisió en mans de Catalunya i el País Basc.
McShane va ser una figura rellevant dins del gabinet Blair. El seu
càrrec es pot assimilar al de secretari d'estat o de viceministre, la
qual cosa li permetia participar en els consells de ministres. Va ser
un dels protagonistes, el 2004, de la crisi entre els governs espanyol
i britànic després que Blair enviés el ministre de Defensa a la
celebració dels 300 anys de la invasió de Gibraltar.
Informa: EL PUNT
Aqui la entrevista a Inter france
Una abraçada per damunt del mar