Una de les virtuts de la iniciativa, avortada, del ministre Corbacho, de posar fi a la contractació en origen mentre les xifres de desocupació es deborden, és que posa a debat un tema tabú. Sobre immigració, avui és pràcticament celebrar un debat seriós i rigorós, superficialment pels prejudicis i polèmica que susciten, profundament pels interessos particulars que intervenen.
A l’hora de debatre sobre aquesta qüestió, apareix la propaganda, la censura, i la sospita sobre aquell que gosa discrepar de la postura oficial que la considera com a molt productiva, positiva i enriquidora. No nego pas que el procés tingui efectes positius, tanmateix, des d’un punt de vista estrictament acadèmic, com a tot fenomen, hi ha gui guanya i qui perd. Precisament la llista dels uns i dels altres determina la posició majoritàriament favorable a la immigració, per part dels mitjans de comunicació i think tank dels economistes liberals, i desfavorable, per part del carrer.
Qui guanya?
Bàsicament un grup heterogeni, ampli, i que coincideix en bona mesura amb els beneficiats de la política econòmica dels darrers temps, tot i que socialment variats. Tenim, per exemple a bona part de les classes mitges i mitges altes que poden disposar de serveis personals (cangurs, cuidadors, servei domèstic,...) a preus rebentats. En certa mesura, per a ells, el fenomen ha estat una benedicció perquè els ha alliberta de tasques menystingudes socialment, mentre que la possibilitat de tenir gent de barris perifèrics disposats a prestar aquestes funcions fa recuperar un cert estatus que s’havia perdut amb l’evolució social igualitarista dels setanta.
Un altre grup beneficiat són les elits del país emissor. La immigració allibera tensions socials degudes principalment, no a la manca de creixement econòmic, sinó a polítiques fonamentades en la desigualtat i en l’acumulació d’uns pocs. Les remeses dels immigrants ajuden potser a algunes famílies, encara que sobretot serveixen per tal que els dirigents polítics i els líders econòmics no hagin de fer les reformes necessàries. A tall d’exemple, bona part dels problemes del Marroc podrien resoldre’s si el rei, l’home més ric del país i principal latifundista, fes una profunda reforma agrària repartint les seves terres i es dediqués a pagar impostos.
A casa nostra, la immigració ha alimentat els beneficis d’alguns que es fan dir empresaris, i que més aviat han muntat negocis potenciadors d’una economia informal que han afeblit les bases econòmiques. Es tracta de petites empreses de construcció o de serveis, que han facilitat la desregulació del mercat laboral i potenciat l’economia submergida. Hi ha hagut molts d’aquests homes, sovint vora els marges de la legalitat, que s’han fet milionaris a còpia d’explotar immigrants.
Un altre grup beneficiari, socialment heterogeni, és el dels usuaris de l’economia informal i d’alguns serveis alegals. Per posar un exemple, la immigració ha aconseguit rebentar els preus de la prostitució o del comerç de droga, perquè consubstancialment –i això molta gent m’ho pot malinterpretar, tanmateix és un fet que al llarg de la història de les immigracions contemporànies es repeteix, inclosa la dels espanyols a l’Argentina que vaig treballar fa una dècada- una part de la immigració utilitza ambdues activitats com a part substancial o complementària d’obtenir ingressos en un mercat laboral essencialment discriminatori.
Potser el grup més content amb els immigrants, és l’empresariat. No perquè els resultin útils, atès que no sempre aconsegueixen trobar el perfil ideal, sinó perquè els serveixen per pressionar a la baixa els salaris i les condicions laborals del conjunt dels treballadors. Bona part dels informes favorables que descriuen la immigració com a benedicció divina estan finançats pels seus laboratoris d’idees.
Finalment, un altre grup que hi surt guanyant, i que publiciten el seu pressumpte amor pels immigrants, són sindicats, organitzacions no guvernamentals i polítics. Tots tres tracten d’atreure’ls perquè els veuen com una possible clientela. Atesa la fragilitat social dels diversos col·lectius, són utilitzats per respondre a finalitats de prestigi social o de teixir una xarxa de persones dependents que assegurin una determinada lleialtat. Això no és nou, els Estats Units, per exemple, o a la mateixa Argentina, una manera de fer política és atreure’s (i integrar) les elits de cada comunitat en una xarxa de caciquisme polític i de relacions asimètriques.
Qui perd?
Bàsicament, els assalariats del país, especialment els treballadors menys qualificats, perquè la immigració representa una competència deslleial que permet desregular sous i condicions laborals, especialment en un país com Catalunya, on l’economia submergida gaudeix d’una excessiiva tolerància.
Els usuaris i treballadors dels serveis públics. Aquests incrementen la pressió sobre un teixit fràgil, i a partir de l’obsessió dels rics per deixar de pagar impostos, cada vegada pitjor finançats. A més, atès que els immigrants són contemplats majoritàriament amb un cert estigma social, la seva presència a determinats espais –determinats centres educatius o hospitals- implica l’abandó de les classes mitges i potencia la privatització (molta gent de classe mitja prefereix pagar per evitar barrejar-se a aquells a qui considera per sota de la seva categoria).
L’economia del país receptor. L’arribada de nombrosos immigrants, que habitualment desenvolupen activitats de baixa qualificació, fa que empreses d’escàs valor afegit obtinguin més beneficis del que els correspondria i això desestimula l’activitat econòmica fonamentada en la tecnologia i el coneixement. Per posar un exemple, el turisme, fonamentat en sous baixos i condicions precàries, ha acabat consolidant un model d’escassa viabilitat. També representa una lliçó molt negativa veure com determinats empresaris que es fan rics a partir de l’explotació laboral.
L’economia del país emissor. La fugida de capital humà implica una descapitalització important que acaba propiciant que el propi estat acabi visquent de les remesses dels estrangers, en una mena de dependència que recorda un cercle viciós. En alguns casos, com el dels professionals de l’ensenyament o sanitari, resulta dramàtic. Si els escassos metges nigerians marxen a Anglaterra, això té uns efectes desastrossos en la sanitat del país, que impedeix sortir de situacions difícils. En aquest sentit, la immigració podria considerar-se com a una esclavitud moderna, com quan els romans, després de colonitzar els territoris ocupats, rebien tribut en metall i en esclaus, atès que així l’imperi podia viure dels recursos materials i humans aliens.
Finalment, els grans perdedors, són els propis immigrants. Més enllà dels relats que ells mateixos puguin fabricar-se, I tot admentent que poden haver històries d’èxit afortunades, els qui marxen acaben patint un traumàtic transplantament personal, que en ocasions comporta greus seqüeles psicològiques. En això, els psiquiatres dels CAPS, els mestres d’escola, i els farmacèutics del país, en saben molt. Es tracta d’individus que són utilitzats, sovint seduïts per la idea d’una prosperitat que no arriba per la majoria. Tothom parla dels immigrants, i en canvi, ningú no recorda que aquests són cridats –o no- per utilitzar-los miserablement, en benefici d’altri.
