Res no retorna. Tot es perd, tot s’esmuny o fuig,
sobretot la claror, el batec de l’arc del cel que ve quan li rota i es fon quan
se’l fita. L’odi potser sigui l’única força capaç de tibar la goma del tirador
i sortir-ne disparat amb més potència que la llum per esperar-nos, dret com us
fus i desafiant, allà deçà els anys que ara s’engendren. Però és tan marranera
la vida!
Els míssils dels forassenyats –que arruïnaran la terra-
esbaldreguen els marges pujats amb seny i cura, i la idiòcia ho crema tot com
si fos napalm, amb una diligència que fa feredat.
Cap peu de rei no pot mesurar el gruix de la seguretat
que tant freturam per no alenar debades. Ens costa tant acceptar que no hi ha
seguretat més afermant que saber-nos preparats per boleiar constantment els
instants!
Abraonar qui et besa o et cerca les pessigolles, fa tanta
patxoca!
Només els contenidors de l’ànsia –ben precintats- suren
sobre els mars apaivagats de l’ordre i la mesura.
Hom ha descobert un pla ben espinzellat en el calaix d’un
president qualsevol per aixecar penals per a la lletra i camps de treball per a
la solució final: incinerar la veu. De què han servit, la veu (o el vot) i la
lletra (o la llibertat) si les comparem amb la pólvora?
Bramar és més rendible que la parla perquè és uniformement
universal i, sobretot, més ecològic. I pròsper: com més avançam, més es valoren
els raucs i les escaïnades.
Per què ha de ser tan addictiu, viure?
Com més anam, menys valen els cultius dels aborígens
amuntegats a les reserves: no volen pesticides i just amb el sofre no poden
evitar els efectes devastadors de la pluja àcida i les columnes dels agents
químics armats per l’imperi que els sotmet.
No parlem: renillem quan anem eixits i callem com els
esparralls per escoltar les consignes de qui sap on cal que anem sense
replicar. No escrivim: marquem amb almangra els caus dels renegats i dels
rebels de les ciutats on pasturam mansuetament la grosseria mental que es
perpetua.
De porcs, se n’ha de venir de casta; de senyors, les
solls en van plenes.
M'ha agradat molt el teu post. Quan no en penges tenc 'mono'