Apart de la poesia amb una forta càrrega ideològica que hem analitzat en posts anteriors, amb l'ús d'un llenguatge específic per denunciar els règims genocides a causa de la seua activa militància antifeixista, Roc Llop també és autor de nombrosos poemes amorosos. De fet, hi ha tot un apartat de poesia amorosa al seu poemari "Poemes de llum i de tenebra" (París, 1967), en el qual va incloure una bona mostra de la seua variada producció, en ser el primer llibre de poemes que treia a la llum. Malgrat haver estat guardonat als Jocs Florals de París de 1965, el llibre va ser fruit d'una autoedició.
El poema "Dolçor" va ser composat el 1947, poc temps després del seu alliberament, quan ja s'havia reunit amb la família i intentava tirar endavant després dels anys de sofriment en el camp de la mort de Gusen (Àustria). Destaca per la idealització del concepte de l'estimada.Que és bo reposar el cap entre el pit de l'amada
després d'una jornada de febre i batallar;
i rebre com ofrena l'encís de sa mirada
i el bell que al llavi torna la joia de besar.
I somniar il·lusions, mentre les mans curulles,
de sentos de carícies perfumant el teu front,
oblides els neguits - fibladores agulles -
en la pau desitjada sentint-te en altre món.
I aquest repós de llac, que el vent deixa en la calma,
i aquest besar de brisa, que duu cants de passió;
és el meu recomfort, el galardó, la palma,
que en vindre la vesprada rebo del teu amor.
Roc Llop sap cantar als sentiments humans, amb la idea que l'amor pot esdevenir la contraposició ideal a l'odi que ha estat sembrat arreu del món durant anys i panys, i que s'ha emportat amb ell milers de vides. Sap ser líric amb l'ús d'un llenguatge comprensible per tothom, que arribi a les persones amb diferents graus de formació educativa. Va publicar aquests poemes en revistes polítiques igualment, com a mostra del seu afany d'exportar els seus sentiments arreu. Amb VOLADA D'ANHEL torna alliberar el seu anhel d'estimar i ser estimat, i ens transporta a un ambient ideal de germanor, on per tot arreu sorgeixen tonalitats ben blaves que li pemeten mantenir "el llavi ardent".
Tu estàs ací arrelada, dins l'horitzó que et tanca,
absenta de la dèria que se m'emporta a mi,
llanguint-te de volada pel buit immens que espanta
poruga, abans de viure, de l'ànsia de morir.
El món és ample i gran; l'espai té quatre cares.
Cada una és una fita i un imant poderós;
a totes s'hi va dret - acollidores mares -,
quan justa és la drecera i el vol impetuós.
I si em vols tu seguir, lliurant-te de la closa,
vola com una estrella damunt del llom del vent;
que a una de les quatre, tot l'ànima desclosa,
m'hi trobaràs de cara, el llavi tot ardent.
Tot i que no es va esplaiar amb càntics a la terra que el va veure nàixer, és autor de "Costa de Riago", amb la sentida dedicació "A Miravet d'Ebre", una de les seues més emblemàtiques poesies. Ens trobem davant de l'homenatge a un dels indrets més particulars del seu poble natal. El poeta ens parla de les dures feines quotidianes, de la vida familiar, de l'encís d'un poble xicotet, dels jocs d'infant. Costa de Riago amunt, Roc Llop feia poesia de la vida, malgrat tot el sofriment que aquesta li havia deparat. Aquest poema esdevé l'espill d'un poble, tot un càntic popular. El vam incloure en la contraportada del nostre llibre biogràfic "Roc llop i convalia, l'exili d'un poeta miravetà", així com el recorda una placa situada en aquest emblemàtic espai del poble de Miravet (Ribera d'Ebre).
A Miravet d’Ebre · La Costa de Riago
Costa de Riago amunt,
trescava, trescava,
amb un feix de llenya al coll,
suava, suava.
Un a un, els esgraons,
muntava, muntava,
abans que arribés al foc,
la llenya ja m’escalfava.
El pare, vora del riu,
barbets i anguiles pescava.
La mare a l’altre costat,
la roba dels rics rentava.
Amb la llenya que jo hi duc,
l’àvia el foc espavilava.
Jugant, jugant pel carrer,
la fadiga se’m passava.
Costa de Riago amunt,
la de la vida muntava,
pel noi que em porta el record,
l’home que ara sóc canviava.
Costa de Riago amunt,
quin goig si la davallava.
salut des de Campredó