quan la mort et despulla
de batecs, regadius i substàncies,
et refàs i reposes
llargament en la higiene
penúltima.
Pere Quart – “Ossada meva”
(del recull “Terra de naufragis”)
FOTO: Dos cossos abraçats des de
fa 5 o 6 mil anys, trobats a Itàlia.
La despulla, llargament reposada i reduïda, ossada
inconeguda de cadascú (no t’he vist, i només et conec per damunt del cuir i la polpa) connecta
als vius amb els que ho foren, i com mes llunyà és el passat d’aquell antic
vivent, més m’impressiona estar en la presència tangible d’un testimoni de la
història apresa als llibres, sense que un dels protagonistes o comparses, el de
despulla present, em pugui ratificar o desmentir el que els especialistes n’han
explicat.
Així, mòmies museístiques, esquelets recompostos, homes
de gel i mamuts criogenitzats, sorgeixen com per art d’encantament, del
fosc túnel de la història documentada i de la prehistòria deduïda, darrera de gruixuts
vidres, en les cavernes del museus on romanen segrestats. I ens traslladen en
la seva màquina del temps.
Aquests ossos antics que cap familiar reclama,
adoptats i privatitzats per la ciència, no son pas diferents dels ossos mes
moderns, de seixanta o setanta anys, soterrats a corre-cuita quan encara eren “riquesa mineral colgada d’argila sucosa”
a causa de guerres i odis, en el record encara avui dels sobrevivents.
Remoure el passat per entendre’l és legítim,
necessari i fascinant. La memòria ens hi lliga amb un nus que no escanya, sinó
amb una línea de
vida flexible on els ancoratges que ens subjecten per no caure
accidentalment al buit son la comprensió de les raons que portaren a progressos
i a desastres, però amb la perspectiva suficient i amb l’allunyament de segles,
per tal que els cranis dels morts no es converteixin en munició per disparar
catapultes d’emocions i paraules llençades contra els vius d’avui, per tal que
els ossos freds dels difunts, que només haurien de ser carbó, no es llencin com
brases per escampar discòrdies
soterrades.
Els mercaders
d’ossos no ens els venen, ens els fan ensumar, ens els fiquen a les
bústies, a les planes dels diaris i a les imatges com a propaganda política -ja
és sabut que en política tota val i res val res- perquè sense que ho recordem,
a pesar que ho sabem, les maniobres de distracció, de manual, de vegades tenen
èxit momentani, i si no poden guanyar una guerra, al menys prolonguen la
batalla.
Pera raons diferents el jutge-estrella-pagat-de-si-mateix
i el mentider amb talante acostumen a
emprar l’estratègia de remoure el passat per impedir que es consolidi un
present que no és del seu gust .
Caldria que tothom fos una mica mes amatent en no
caure a la trampa, i deixessin els morts en pau, però no en l’oblit.
No deixa de ser un reality-show ben sui-generis el mercadeig d’emocions que suscita l’obertura
de fosses comunes i la identificació de les restes. Aquesta societat tan laica i atea resulta que
ara venera l’ultratomba com si, desprès de morts, encara creguessin en el mes
enllà, que amb el ritus de la tornada de les despulles, el difunt mort a la
guerra o assassinat a la postguerra, finalment podés descansar en pau.
Totes les tombes parlarien i assenyalarien amb el
dit a algun viu si poguessin, però no parlen, son fredes i buides, i només
allà, potser, es pot conèixer l’origen de tot. Raó de mes per no seguir involucrant els morts en les trifulgues dels vius.
Del protagonista de “Un lloc entre els morts” de Mªaurèlia
Campmany, Jeroni Campdepadrós, en quedarà, desprès de la destrucció de les
seves memòries, només l’ossada
(Perquè tu
dures mes,
relíquia de
vori sagrat gairebé,
darrera
penyora de l’home
que soc o
aparenço)
i restes disperses de poemes, cartes, i escrits
fragmentaris, memòria viva.
Deixem els ossos soterrats i recuperem
la certitud
invisible
en el
sagrari del crani
i en la
reixa del pit
(que en les
mans es publica i detalla
tan útil i
activa;
servil,
sobretot en els peus i llurs passos)
i en
l’anella central
on s’alberga
i recolza
un misteri que dona molt joc.
