joanvila |
dilluns, 8 de setembre de 2008 | 07:52h
L'any 1981 vaig tenir el meu primer ordinador personal, un Apple II. L'havia vist a França i m'havia fascinat la idea dels fulls de càlcul, el fet que en una taula de fórmules els valors canviessin quan es modificava una casella. L'ordinador alhora feia servei com a tractament de text, com a petita base de dades i com a eina per escriure senzills programes d'ajuda en llenguatge Basic. També va arribar a haver-hi un joc de pilota rebotant en les parets de la pantalla.
L'ordinador va començar a fer-se vertaderament personal, a introduir-se en les cases, quan va aparèixer el fenomen Internet, ja a l'any 1995. A partir d'aquest moment l'entrada a les llars i la difusió dels seus continguts ha estat exponencial, moviment que encara no ha parat i no sabem on ens portarà.
Mai no he jugat en un ordinador, ni amb la pilota que rebotava en l'Apple II, ni al Tetris de la meva PDA. Confesso que he arribat a tenir curiositat pel joc de simulació de vol d'avions, sobretot quan vaig descobrir que hi havia la possibilitat de posar-hi paisatges del Pirineu, però no he arribat més lluny.
Vaig fer els meus estudis sense ordinador. La primera calculadora va arribar just quan feia tercer a l'escola d'enginyeria, quan fins i tot ja tenia la regla de càlcul. Per la meva formació, veig l'ordinador com una eina útil, capaç de manejar molta informació al mateix temps, imprescindible per a l'automatització de tasques,... però em costa adjudicar-li l'etiqueta de màquina. És normal que em costi, primer per la meva formació sense tenir-ne, però sobretot perquè a la meva feina m'he acostumat a peces grosses, algunes de 100 tones, a eixos i coixinets de gran dimensió, fins a 800 mm de diàmetre, a màquines de potència considerable, de 6 MW... davant aquest panorama com voleu que doni l'etiqueta de màquina a una caixa plena de targetes de plàstic de nyigui-nyogui per on se suposa que circula la informació amunt i avall a velocitats increïbles!
Si em costa posar l'etiqueta de màquina, què no m'ha de passar quan he
de definir un programa d'ordinador com un producte. Estant acostumat
que el producte és una cosa física, que es toca i se sospesa, com pot
ser que una simple informació continguda dintre un disc o, encara més,
baixada per Internet sense cap suport físic, es pugui definir també com
un producte?
Doncs bé. Aquesta setmana he anat a Madrid a la presentació d'un joc d'ordinador, l'Spore. He anat a acompanyar el meu fill, menor d'edat, a la presentació del nou joc que s'ha començat a vendre aquest divendres. La presentació l'ha fet el seu creador, Will Wright, a l'Auditori del CSIC. També va ser el creador del joc Els Sims, el joc més venut per a ordinadors. La presentació es va fer a la premsa i als responsables de les pàgines web dedicades a Els Sims, els fansites del joc.
Els Sims és un joc de simulació social: una família té uns recursos, una feina, unes obligacions i unes despeses que permeten anar evolucionant, talment com ho faria una família real, amb coses imprevistes i tot. La part creativa del joc permet fer disseny de cases. Com que els components que van amb el joc són del gust nord-americà, a Europa s'ha desenvolupat una xarxa de pàgines web on els jugadors hi posen cases i mobiliaris dissenyats per ells, a fi i efecte de ser emprades per altres usuaris. En algunes webs alemanyes això s'arriba a pagar. És així com el meu fill va tenir la primera pàgina web ara fa tres anys i com ha entrat en aquest món, anant a les presentacions dels jocs d'Els Sims i ara de l'Spore.
Sovint hem reflexionat sobre si la dedicació del nostre fill a la pàgina web, sobre si les amistats que fa en els fòrums i al Messenger, té un vessant no volgut. No hi hem vist mai cap risc. Només hi hem vist el costat positiu, tant des del costat del desenvolupament de la llengua (del castellà i de l'anglès), com des del costat de la sociabilització, fins evidentment al domini dels racons de l'ordinador.
Mentre assistia a la presentació, en Will explicava que el nou joc és una barreja de ciència i de creació, que permet que una criatura en forma d'ameba pugui anar evolucionant, sortint de l'aigua per transitar per la terra, aparellant-se, formant tribus, societats i acabant a l'espai planetari. Va dir que arran de la primera edició de l'Spore Creature ara fa tres mesos, els usuaris han dissenyat 3 milions de criatures, el doble de les que en realitat hi ha a la Terra. Aquestes criatures han de circular per Internet per possibilitar a un altre usuari entrar-les al seu joc. Així, el nou joc ha de facilitar encara més l'intercanvi entre jugadors, entre pàgines web i fomentarà més debats en els fòrums especialitzats.
Quan tornàvem, a l'avió vaig llegir un article on deia que ja era hora de canviar els llibres de text de les escoles per continguts digitals, que s'havien d'eliminar els 13.917 llibres de text que hi ha a Espanya pels 6,8 milions d'alumnes. És cert que els continguts de l'escola es troben a Internet, que l'ensenyament avui no pot ser enciclopèdic com era abans, que ha d'ensenyar mètode. És cert que el món d'avui és digital, a contracor de molts pares i professors. Però a mi em costa molt estudiar en la pantalla i, quan ho he de fer, m'ho imprimeixo en paper. A la universitat la meva assignatura és digital, però l'alumne s'ho imprimeix a ca?sa, a un preu superior del que costaria un llibre. No es pot imprimir un llibre per tan pocs alumnes, ni ens permetria afegir cada any les novetats tecnològiques que es produeixen. En aquest cas el suport digital és el més adient. El contingut de l'escola de forma digital no pot suplir el llibre, ni pel cost, ni pel fet que l'espai digital no arriba a totes les cases. Però d'aquí a ignorar-lo completament, hi ha un tros. Recordo haver escoltat a molts mestres tenir les seves pròpies fitxes que suplien els llibres. Per aquí és per on pot entrar l'ensenyament digital, en forma d'exercicis i de treballs.
Per fer-ho caldrà canviar molts models en els caps de molts responsables en educació i fer molta feina de reciclatge en el col·lectiu d'ensenyants. Justament aquesta és la primera feina que s'ha de fer per sortir de la crisi: posar excel·lència a l'escola.
Si la percepció de màquines i productes canvia, què no ha de fer l'ensenyament!
Doncs bé. Aquesta setmana he anat a Madrid a la presentació d'un joc d'ordinador, l'Spore. He anat a acompanyar el meu fill, menor d'edat, a la presentació del nou joc que s'ha començat a vendre aquest divendres. La presentació l'ha fet el seu creador, Will Wright, a l'Auditori del CSIC. També va ser el creador del joc Els Sims, el joc més venut per a ordinadors. La presentació es va fer a la premsa i als responsables de les pàgines web dedicades a Els Sims, els fansites del joc.
Els Sims és un joc de simulació social: una família té uns recursos, una feina, unes obligacions i unes despeses que permeten anar evolucionant, talment com ho faria una família real, amb coses imprevistes i tot. La part creativa del joc permet fer disseny de cases. Com que els components que van amb el joc són del gust nord-americà, a Europa s'ha desenvolupat una xarxa de pàgines web on els jugadors hi posen cases i mobiliaris dissenyats per ells, a fi i efecte de ser emprades per altres usuaris. En algunes webs alemanyes això s'arriba a pagar. És així com el meu fill va tenir la primera pàgina web ara fa tres anys i com ha entrat en aquest món, anant a les presentacions dels jocs d'Els Sims i ara de l'Spore.
Sovint hem reflexionat sobre si la dedicació del nostre fill a la pàgina web, sobre si les amistats que fa en els fòrums i al Messenger, té un vessant no volgut. No hi hem vist mai cap risc. Només hi hem vist el costat positiu, tant des del costat del desenvolupament de la llengua (del castellà i de l'anglès), com des del costat de la sociabilització, fins evidentment al domini dels racons de l'ordinador.
Mentre assistia a la presentació, en Will explicava que el nou joc és una barreja de ciència i de creació, que permet que una criatura en forma d'ameba pugui anar evolucionant, sortint de l'aigua per transitar per la terra, aparellant-se, formant tribus, societats i acabant a l'espai planetari. Va dir que arran de la primera edició de l'Spore Creature ara fa tres mesos, els usuaris han dissenyat 3 milions de criatures, el doble de les que en realitat hi ha a la Terra. Aquestes criatures han de circular per Internet per possibilitar a un altre usuari entrar-les al seu joc. Així, el nou joc ha de facilitar encara més l'intercanvi entre jugadors, entre pàgines web i fomentarà més debats en els fòrums especialitzats.
Quan tornàvem, a l'avió vaig llegir un article on deia que ja era hora de canviar els llibres de text de les escoles per continguts digitals, que s'havien d'eliminar els 13.917 llibres de text que hi ha a Espanya pels 6,8 milions d'alumnes. És cert que els continguts de l'escola es troben a Internet, que l'ensenyament avui no pot ser enciclopèdic com era abans, que ha d'ensenyar mètode. És cert que el món d'avui és digital, a contracor de molts pares i professors. Però a mi em costa molt estudiar en la pantalla i, quan ho he de fer, m'ho imprimeixo en paper. A la universitat la meva assignatura és digital, però l'alumne s'ho imprimeix a ca?sa, a un preu superior del que costaria un llibre. No es pot imprimir un llibre per tan pocs alumnes, ni ens permetria afegir cada any les novetats tecnològiques que es produeixen. En aquest cas el suport digital és el més adient. El contingut de l'escola de forma digital no pot suplir el llibre, ni pel cost, ni pel fet que l'espai digital no arriba a totes les cases. Però d'aquí a ignorar-lo completament, hi ha un tros. Recordo haver escoltat a molts mestres tenir les seves pròpies fitxes que suplien els llibres. Per aquí és per on pot entrar l'ensenyament digital, en forma d'exercicis i de treballs.
Per fer-ho caldrà canviar molts models en els caps de molts responsables en educació i fer molta feina de reciclatge en el col·lectiu d'ensenyants. Justament aquesta és la primera feina que s'ha de fer per sortir de la crisi: posar excel·lència a l'escola.
Si la percepció de màquines i productes canvia, què no ha de fer l'ensenyament!
Aprendre a utilitzar les TIC suposa un esforç pels mestres també i, sovint, aquest és el principal impediment per no utilitzar-les a l'aula. (No parlem del fet que el Departament no aporta recursos).
Segons el meu parer, tant és si utilitzem un llibre o busquem la informació a internet (depèn del que busquem) el més important és ensenyar als alumnes a saber què busquen i on-com ho poden trobar. No cal ser una encicloèdia vivent, és més important saber-se espavilar i tenir iniciativa... aquí és on, en la meva opinió, arribarem a l'excel·lència de la què parles.
Records al Pau i la Piti.