VilaWeb.cat

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Categories

 
jordimartif69 | La Tramuntana | diumenge, 7 de setembre de 2008 | 23:33h
El 22 de febrer de 1937, la Confederació Nacional del Treball de Catalunya treia al carrer la seva primera publicació orgànica escrita en català. Es tractava del diari de tarda “Catalunya”, que venia a afegir-se a “Solidaridad Obrera”, l’històric diari del matí de l’anarcosindicat, escrit tot ell en castellà.

(Estem acabant l'immens "Catalunya" 100 i aquesta és una reflexió que he escrit al respecte. La foto és d'una trobada d'Acció Social a Montcortés de fa anys sobre contrainformació).


El “Catalunya” seria sempre una segona publicació en què la CNT no es bolcà com a organització. Hi ha qui diu que volia ser una aclucada d’ull de complicitat als sectors d’ERC en el govern de la Generalitat, cada cop més controlats pels estalinistes del PSUC. Fos com fos, la publicació va tenir sempre pocs recursos i a partir de desembre de 1937, va deixar de distribuir-se a les comarques de Girona, Lleida i Tarragona per manca de paper. El “Catalunya” no tardaria a desaparèixer deixant, però, per escrit, la possibilitat d’un moviment llibertari català. No n’era la primera mostra –només cal recordar “La Tramuntana” de Josep Llunas o “L’Avenir” de Felip Cortiella”- però sí que era la primera vegada què s’obria al català una publicació orgànica, la premsa “oficial” de la CNT en aquest cas. No és estrany, doncs, que quan als anys setanta del segle passat els llibertaris de dins i fora tornessin a treure banya, traguessin al carrer un cop més la històrica capçalera.
Des d’aleshores, el “Catalunya” ha passat per set èpoques, amb centenars de persones que hi han abocat esforços i dedicació -de Joan Peiró a Lluïsa Pahisa i del Ricard Mestre a Ramon Barnils- i milers d’altres que hi han escrit, dibuixat o publicat les seves fotografies o altres tipus de creacions. La publicació, amb caràcter de revista mensual, és ara l’òrgan oficial (que no orgànic) de la Confederació General del Treball de Catalunya, un dels esqueixos que va prendre de l’arbre de la CNT reconstituïda als anys setanta del segle XX. I aquest setembre del 2008 arriba al número cent de la seva vuitena època.

Des de fa sis anys, jo en sóc el coordinador (permeteu-me que per un cop parli en primera persona), tot i que no el faig sol, només faltaria. Actualment, un equip de tretze persones conformem el Col·lectiu Catalunya, que és l’encarregat de treure cada mes la publicació i de mantenir dues pàgines web, d’un banda la de la CGT de Catalunya (www.cgtcatalunya.cat) i de l’altra la de la pròpia revista (www.revistacatalunya.cat), des d’on es poden descarregar o mirar molts dels números que hem fet.

L’aventura de treure el “Catalunya” cada mes també ha comptat amb reticències dintre de CGT. Hi ha el grup de gent que pensa que aquesta organització ha de ser el seu corralet particular i és normal que la revista que voldrien tenir no és la que tenen, però per sort sempre han estat un grup minoritari tot i que molt insistent.

Ara, el “Catalunya” és la revista de la CGT de Catalunya però hi escriu qualsevol persona i es parla de qualsevol tema que des de la redacció –de la qual en pot formar part qualsevol membre del sindicat que ho desitgi- creiem que és interessant per a la classe obrera catalana i mundial, per als moviments socials anticapitalistes d’arreu i per al moviment llibertari entès en un sentit evidentment obert i no dogmàtic. Sembla mentida però fins i tot dintre d’un sindicat que es diu llibertari hi ha qui creu que cal controlar-ho tot i exercir la censura constant. Són sectors en constant reculada, hereus d’una manera veure el món sindical i llibertari dels anys setanta, pertanyents a un vell món que a poc a poc hem anat escombrant cap a l’indret que més li escau, el museu.

El sindicalisme que defensa la CGT en la seva gran majoria i el “Catalunya” en particular és una eina de transformació social que parteix de no recular en els actuals drets socials i econòmics, que no renuncia a res i que parla de tot, i de forma especial d’alguns temes que eren tabú per a qui utilitzava els nostres colors fins fa uns anys. No tenir por a res ni a ningú és la base per teixir aliances que es demostren imprescindibles per defensar el que ja tenim però, i sobretot, per avançar en uns camins que als Països Catalans, cada cop estan més plens de gent i que des del “Catalunya” intentem explicar i explicar-nos.

És el nostre deure i la nostra obligació fet tot el possible perquè no hi hagi amos ni senyors i perquè les lluites s’infectin les unes de les altres fins a esdevenir col·lectives. Si en el camí perdem puresa, benvinguda sigui la barreja que ens faci avançar i, tal com deia la Bebe, “Fuera telarañas!”, que en català es pot traduir com “No som res sense els altres!”, més o menys).

I per si no quedava clar, ja ho sabeu: els capellans, a missa; “els peixos en l’aigua; i els amos, al clot”, que deien els Al Tall.

Comentaris: 8
  • campanya estelada
    Mar| Adreça electrònica | dilluns, 8 de setembre de 2008 | 17:34h
    El divendres després de les actuacions de C'S vam començar una petita campanya perquè aquest 11 de setembre les nostres cases virtuals ( blogs) també celebrin els 100 anys de l'Estelada. Aquí la teniu per si us hi voleu adherir. www.marroca.blogspot.com
  • Per acavar.
    Pòtix | dilluns, 8 de setembre de 2008 | 12:30h
    Avuí en dia el control panòptic al que fa referència Orwell al 1984, enacar que hi han arguments del llibre que persitexen per fer el control social, s'ha tornat sinòptic, és a dir, les pantalles que hi haurien a les cases per contrlar-nos fan la funció contrària, som nantros que mirant les pantalles de televisió provoquen que la població faci l'autocontrol social. "Todo controlao, mi petroleo nunca podreis nacionalizar, va mal el negocio, manda la caballería:" La Polla Records dixit (any 1984).
  • Àrgument històric.
    Pòtix | dilluns, 8 de setembre de 2008 | 11:47h
    Que de micus macus ho hem estat des del paleolític, sí, és cert. Però vivim al segle XXI i ja ha plogut molt, i només hi ha una possibilitat per aconseguir deixar de ser "chimpas", ser humans (Llibre recomentat Así habló Zaratustra - Friedrich Nietzsche, llibre que encara no ha estat del tot entés, potser per que parlava a doscents o trescent anys vista, escrit a les acavalles del segle XIX). No només Nietzsche, enumerant a Foucault, Wittgenstein o d'altres, si ara tenim la tècnica i tenim el bagatge de 4000 anys de pensament, doncs ja toca adonar-se que si triomfa tot això de La Caixa, les misses llunyanes de Crist i properes a Constantí, emperador romà que fa el que vol amb la religió "cristiana", i els governs és per que les guerres obligades estàn per desfer els èssers humans del tot (Referència: article Dadá no significa res del Catalunya de Juliol/2008), tots els intents són destrossats (referència cançó Destruye dels Ilegales) pels poders, i això ja ho sabem. Llavors creiem en idees "utòpiques" per que estem farts senyor Siusplau. Vivim rodejats d'atrofiats i atrofiades per una bonança econòmica (Llibre de referència El naixement de la tragèdia - Friedrich Nietzsche, o sigui que això ja era sabut al segle XIX) repetida que s'ha desenmascarat falsa, una mentida més d'aquestos poders, i nantros/es seguim dient lo mateix, pensant lo mateix per que creiem en ser humans, i tindrà que venir de nou un paio d'aquestos amb bigotis per aniquilar-nos, exterminar-nos per que prohibir el crit "Visca la llibertat de l'èsser humà!!!" i encara i així, encara que visquèssim al 1984 orwellià desitjat per la por i l'ordre resultat de l'atrofiament mental de la bonança econòmica, hi haurien somiadors/es i utòpics/ques.
     Apa que ha plogut i s'han de recollir rovellons.
  • Segle XXI:
    Pòtix | dilluns, 8 de setembre de 2008 | 08:43h
    Anem fent cronologia.
    Crist triomfador? No, va trimofar Sant Pau.
    Home bo o dolent, preguntes i teories del segle XIX. Llavors, com deia Nirtzsche, les transformacions humanes utòpiques portarien a ser més humans, menys micus macus i continuar tenint problemes, com es normal i natural, potser d'una altre mena.
     
    La guerra és guerra i punt, s'ha demostrat sempre, i assassinats i crims es fan a tot arreu, això sí, la gana i l'atur provoquen desquicis.

    I final, no cal ser tant extens, si se'entenen les idees.
    Vivim al segle XXI i les ments atrpfiades per la bonança econòmica actual, no parlo del primer comentari que qeudi clar, parlo del segle XXI, fan que les revolucions i les evolucions humanes es plantegin des de d'altres punts de vista.
  • L'anarquisme
    Sisplau | dilluns, 8 de setembre de 2008 | 01:16h

    L’ANARQUISME.

    L'anarquisme pretèn un impossible que mai no s'ha esdevingut realitat ni pot:
    una societat sense Estat.

    I s'ho planteja tot just perquè té un concepte absurd i pocasolta de la natura
    humana, tot considerant que és capaç de conviure sense una regulació legal
    forta: confon desigs amb realitats possibles.

     
    El país on més aprop hem estat de la revolució anarca, ha estat -com no- a la
    pàtria de tota mena de somiatruites, ço és, l'encisadora Catalunya dels somnis i les boires utopistes. Ací feren les escaients col·lectivitzacions i
    reparticions, els corresponents afusellaments de sospitosos i acabaren marginats per l'stalinisme i esclafats pel franquisme.

    On ha triomfat l'anarquisme? Enlloc del món, no mai. Per què? Perquè és una
    utopia, una atopia i perquè és contrari a la natura humana: la gent no és tan
    bona com per no necessitar una certa repressió, dissortadament. Perquè si
    triomfàs en un o deu països de seguida la resposta de països burgesos (o
    burocràtics) se'l carregaven. Perquè tota organització tendeix a degenerar i més encara si no hi ha incentiu econòmic, que sembla ser l'únic que realment
    funciona i fa progressar una societat.

    Vet ací un resum dels grans perills de l'anarquisme.

    On hi ha hagut la major revolució anarquista i més triomfant de la Història?.
    Als Països Catalans, i va durar cosa d'una anyada i va acabar aixafada primer
    per l'stalinisme i més tard pel franquisme. Això és el màxim que ha donat de si
    aquesta ideologia: els catalans, els més pelaperes i somiatruites del món vam
    ser els qui més ho vam intemptar. Però d'ençà la Torre de Babel i d'ençà el
    comunisme tribal primitiu sempre hi ha hagut Estat i una marxa enrere és
    tècnicament impossible. Tant de bo els homes fóssim altrament i una Arcàdia fos possible al món, però això és sols somiar i emprar energies en coses inviables mentre deixem les viables (la independència) sense enfocar correctament, amb realisme. Els nostres enemics deuen estar encantats de veure'ns tan somiadors i ineficaços.

    I de pas recordem també que els anarquistes de carn i ossos no sempre han estat angelicals, recordem també els milers d'assassinats per la FAI (hereva del jacobinisme espanyol i del lerrouxisme): al 1936-37 si no és perquè l'Andreu Nin, cap del POUM i conseller de Justícia de la Generalitat, hagués posat fi al caos d'aquest matons encara n'haguessin assassinat més, sovint
    indiscriminadament.

    Naturalment, els anarquistes són gent quasi intrínsecament incapaç
    d'aprendre de la història o de l'experiència, car són de la mena de
    superideòlegs que pensen a partir del propi llombrígol.

    Un recent invent del més pur exotisme és l'independentisme anarquista, que no sols és una contradicció total en els propis termes (una independència sempre ha menester, històricament, d'un Estat propi: encara no hi ha hagut -ni pot haver-n'hi, naturalment- cap independència sense l'Estat corresponent: però, és clar, aquestes miquinòries històriques i existencials no compten per als nostres campions del propi melic ideològic), sinó que a més també contradiu com han estat els processos independentistes europeus de tota la vida, bàsicament a càrrec de la burgesia nacional i de l'Església, amb el suport de part de les potències dominants (Anglaterra, França, Vaticà, Estats Units...), un model repetit més aviat conservador.

    Però, clar, des de Madrid el que intenten és tot just acollonir la burgesia i
    l'Església catalanes amb extremes esquerres que pretenguin fer "la
    independència" catalana, bretona o d'on sia. A fi que vagin a genollons a Madrid a demanar perdó i més policia.

    Anarquisme és sols somiar i perdre el temps. No, gràcies!!

    La Història és mestra de la vida i, si no n'aprenem, ens tocarà repetir-la
    (que és tot just el que ens està passant, però no hi ha pitjor cec que aquell
    qui no hi vol veure).

    No al suïcidi nacional, si us plau. No feu plorar per una ideologia tan
    sublim en la teoria i tan irreal en la pràctica, sisplau.

    "I el Crist? És un anarquista que va triomfar. És l’únic” (Malraux).




    "La bondat o maldat d’1 ideologia depèn de la gent q en faci ús. Si 1 milió de
    llops haguessin d’organitzar-se per la justícia, ¿deixarien d’ésser llops?” “Per
    q et malfies tant del pensament? –féu el filòsof. Es l’únic estrument q tenim
    per ordenar el món. –Cert. Però pot ordenar-lo tan bé q ja no sies capaç
    d’albirar-lo. Un pensament és una pantalla, no pas 1 mirall, i és per ço q viviu
    protegits per un embolcall fet de pensament, insensibles a la realitat” (Mello).

    • mb
      jordimartif69 | dilluns, 8 de setembre de 2008 | 03:15h
      Quina poca feina que tens, mano, que perds el temps dient ximpleries poca-soltes una rere l'altra en un bloc com aquest, que és escrit pel més ximple dels poca-soltes. Així que l'Estat acompanya la humanitat des del principi dels temps? I tu mateix dius que els anarquistes no podem aprendre de la història? Potser n'hauries d'estudiar una mica tu, d'història.

      El que més m'estranya del teu text és que no m'acusis d'estar a les ordres del PSC o alguna altra ximpleria. Bé, de Madrid és clar que sí,  només a les ordres sinó pagat per ells, que són tan dolents, ohhh!, que ens volen enverinar l'aigu i omplr d'anarquistes tota la immaculada terra de Torres i Bages i Pujol. Dolents, més que dolents!

      No mano, no ens cals per somiar, perquè la teva mirada arran de terra, quasi subterrània, només pot tenir un destí en l'universal: buscar rovellons si plou prou.

      Petons i ves a missa cada dia que aquesta sí que és una tradició catalana que ha triomfat. I sobretot vota el Pujol, o qualsevol altre català ben català (encara que t'escuri les orelles amb cotons amb els quatre barres) que la Caixa cregui que has de votar (la Caixa també és una tradició catalana que ha triomfat, com la paella el dijous i fer patxoca els diumenges i gresca un da a l'any).

      I sobretot no pateixis que si mai "triomfa" una altra revolució anarquista als Països Catalans ja t'avisarem uns meoss abans i així podràs anar a Andorra, que allà també són d'una d'aquestes ideologies que han triomfat, hehehehe. Petons i botifarra de ceba. I descansa que cobraràs la pensió abans no "triomfi" res que no siguis tu mateix.
      Per acabar, només t'agrairia que canviessis repertori, oque l'ampliessis, que entre les tes classes d'història de cafè a la tarda i els teus textos filosòfics em començo a plantejar per què no vaig fer física o alguan cosa més quadrada i menys manipulable.
      • De 'beatos' també n'hi ha d'anarquistes.
        Sisplau | dilluns, 8 de setembre de 2008 | 04:51h


        Ironies, mistificacions i manipulacions: aquest és el teu bagatge per a defensar les teves idees polítiques i socials? Crec que li fas un magre favor a la causa que dius defensar quan les utilitzes sense aportar cap argument.
        Quan dic que sempre hi ha hagut estat, després del comunisme o anarquismes primitius, m'estic referint a un poder polític (legitimat socialment). Sé perfectament que l'estat modern neix devers el segle XVI( Jean Bodin) però l'estat en sentit ample,en la primera acepció, és identificable en l'Egipte, la Roma i la Grècia antigues i ,fins i tot, com a força coercitiva que exerceix el monopoli de la violència, en societats del Neolític i del Paleolític. Així ho reconeixen alguns anarquistes. Fes el favor de no manipular.
        No t'he acusat d'estar a les ordes de ningú però potser t'agradaria. I certament que cercar bolets, anar a missa els diumenges, Pujol i la Caixa han triomfat més que les teves peregrines idees. Ho has de reconèixer. I per què serà?
        Tu deus ser com aquell anarquista que va dir: 'Si després de proclamar l'anarquia i la independència hem de seguir produïnt en les fàbriques de fideus, jo plego...."
        Passats els trenta hi ha molta gent honesta que plega de dir el que tu dius.
        Llibre recomanat: "Incerta Glòria' de Joan Sales.


         

        • mb
          jordimartif69 | dilluns, 8 de setembre de 2008 | 08:35h
          La cosa s'anima i ja m'està bé, tot i que et contestaré demà, si no et fa res, que avui tinc una mica de feina i trobo que em divertiré parlant-te. Venga., que vagi bé la rovellonada.

Últims 40 canvis

Arxiu

« Novembre 2008 »
dl dt dc dj dv ds dg
     12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930