En el darrer apunt em referia a la manca de concreció de les disposicions de l'Estatut sobre el finançament autonòmic. Ara caldria afegir-hi una referència a la resta de les disposicions, per veure si hi apareix alguna referència directa al dèficit fiscal.
Abans, però, caldria insistir en la necessària relació entre una cosa i l'altra. No tindria sentit millorar el finançament autonòmic i alhora perdre pel cantó de la despesa estatal a Catalunya - ja prou minsa - una quantitat equivalent.
En el cos de l'Estatut no es diu ni mitja paraula directa sobre l'equilibri fiscal, i les referències indirectes no presenten unes perspectives gaire afalagadores.
Una referència indirecta al dèficit fiscal (a més de les llunyanes referències que vam indicar en tractar del finaçament autonòmic), i la més important, es troba a la disposició addicional tercera. Aquest disposició, de caràcter transitori durant set anys, estableix que "la inversió de l'Estat a Catalunya en infrastructures, exclòs el Fons de Compensació Interterritorial, s'ha d'equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya en relació al producte interior brut de l'Estat", i afegeix que aquestes inversions també es poden destinar a l'alliberament de peatges.
Analitzant de prop aquesta disposició, podem destacar-ne alguns inconvenients:
a) Només fa referència a infrastructures. Encara que el dèficit fiscal de Catalunya repercuteix molt en l'endarreriment de les infrastructures, és evident que hi ha molts altres aspectes afectats, i que no s'hi contemplen.
b) En un intent clar de desvincular aquest tema del del finançament autonòmic, es crea una comissió específica, "integrada per les administracions estatal, autonòmica i local".
c) La referència al Fons de Compensació Interterritorial a la pràctica deixa sense efecte el contingut de l'article: l'Estat en té prou de variar l'import d'aquest i aconseguir l'efecte desitjat sense incomplir la lletra de la disposició.
d) La transitorietat dels set anys planteja inevitablement la pregunta: i després què? Sempre més a mercè del que disposi l'administració central, o potser és una invitació a fer un altre Estatut?
e) I per acabar-ho d'adobar, l'argumentació de l'advocacia de l'Estat davant el Tribunal Constitucional consistia justament a anul·lar el valor jurídic de la disposició, que, s'hi deia, no constitueix ni tan sols un esquema de pressupost.
Com ja vam veure, de trampes d'aquesta mena l'Estatut n'és ple, i només les ganes de dir que se n'havia aconseguit un de nou va portar a acceptar-lo.
La conclusió és que allò que no es va aconseguir en negociar l'Estatut es miri d'aconseguir ara en la negociació present.
Per aquest motiu és, molt més important que una xifra, l'establiment de criteris com més objectius millor. En realitat s'hauria d'arribar a una fórmula prou precisa en què en endavant només s'hi hagués de negociar el detall de l'aplicació.
Tant per a conduir la negociació com per a aconseguir que l'opinió pública tingui en tot moment un criteri format, és imprescindible posar en primer pla una equació simplicíssima:
Tributs generats a Catalunya = Despesa estatal a Catalunya + Despesa de la Generalitat + Dèficit per raó de solidaritat.
I en aquesta equació és de la màxima importància aconseguir fixar un límit màxim al dèficit fiscal i un límit mínim a la despesa de la Generalitat, i que aquests dos conceptes - que tothom pot entendre encara que els càlculs que exigeixen determinanr-ne les xifres siguin enrevessats - s'han de formular en percentatges: en definitiva, caldria concretar, amb una certa voluntat de permanència, els principis que l'Estatut hauria d'haver inclòs i no ha inclòs.
La tasca és difícil, i potser al capdavall haurem de conformar-nos, un cop més, amb peix al cove - em temo que morralla. Però ja seria un bon pas endavant si d'ara endavant almenys la formulació política fos així de clara.
