Si enguany l'estelada fa 100 anys (171 Centenari de l'estelada, 177 Centenari de l'estelada (2) i 192 Centenari de l'estelada (3)), el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), en fa 40 (Vilaweb, web PSAN), la qual cosa també vol dir que l'estelada de l'estel roig, la senyera de combat que afegeix el vessant social i que reivindica la totalitat del nostre àmbit geogràfic nacional, els Països Catalans (És molt senzill: digueu-li Catalunya), també està d'aniversari.
El 1968, la secció universitària del Front Nacional de Catalunya (FNC) se'n va escindir per fundar el PSAN. D'aleshores ençà, humanament i ideològicament, aquesta organització (al marge de les opinions que hom pugui tenir sobre la seva estratègia i les tàctiques que ha desenvolupat durant aquestes quatre dècades) ha nodrit això que ara en diuen / en diem l'esquerra independentista. Per Roger Buch (L'esquerra independentista avui), "el PSAN és el partit fundador de l'espai de l'esquerra independentista".
Dius "que ben segur que també formem part dels records gràfics d'aquest país": pots pujar de peus que la bòfia té un munt de fotografies nostres i de gravacions (sonores i d'audio!).
I treure pit i dir, "hi érem!" ho trobo un consol molt esquifit.
En fi, com deia l'admirat Maki Navaja: "En un món podrid i sense ètica, només ens resta l'estètica!" És a dir: l'estelada al balcó i al web, i l'11 sortir a passejar la nostàlgia i les il·lusions. I anar a dormir aviat que el 12 és feiner.
No home, no, Joan. No cal "maximitzar-ho" tot, no! Pel gruix del que vàrem ser podien haver-nos ignorat ... No en trec pit, tans sols em reafirmo en un passat del qual encara avui m'hi sento reconegut. D'altres hauran renegat d'aquella època i es refugiaran en la inconsistència d'uns ideals jovenívols, i tot el reguitzell d'arguments que en justifiquin el seu posicionament ideològic actual, .... "Hi érem" té el valor de reconèixer que més enllà de la nostàlgia lògica, personal i particular hi ha la reafirmació en bona part d'aquells idearis i que l'anàlisi emotiu que podíem fer aleshores era força més sòlid del que molts havíem imaginat. Hi ha certeses que el temps s'encarrega de validar... Hem avançat, i seguirem treballant, cadascú des del seu lloc, des de les seves capacitats i amb les seves limitacions, però no dubtis que si hi érem fa 25 anys, avui hi som encara... Del treball de la bòfia en tinc els meus dubtes, ai si hi hagués algú que en pogués elaborar un treball d'aquella feina, potser els podríem valorar en la seva justa mesura. Sabien el que sabien, però també desconeixien el que era més evident, segurament ... d'això n'hauríem de parlar un altre dia.
Perdona el to d'ahir. És cert: hi èrem! I ho podem dir ben alt, orgullosos, sense penedir-nos de res. Els temps canvien, però nosaltres pensem i volem el mateix. Certament això no ho poden dir (encara que alguns ho intentin...) trepes i caragirats que no són pas pocs!
Sí! Cap al minut 2:40, rere una pancarta exigint la demolició de les centrals nuclears. Com a mínim reconec un parell de companys de militància comarcal (i alguna altra cara coneguda)!
Han passat 25 anys ... coi això comença a pesar ... però ai làs ... les centrals nuclears continuen allà on eren i ... dia rera dia, ens recorden que la seva fragilitat ens pertoca... No som conscients del risc, o potser ens l' hem empassat rera la cobertura d'unes pòlisses d'assegurances de les que mai ens en beneficiariem, si mai passés res... D'aquelles lluites antinuclears en va quedar ben poca cosa,< políticament ben poca cosa, tan sols l'adjectiu verd que algú es va apropiar (o comprar)> ara com a mínim sé que som part d'una petita història, la del Psan, i ben segur que també formem part dels records gràfics d'aquest país: en la crònica de la manifestació publicada en una de les darreres edicions del setmanari Canigó també hi apareixia aquesta mateixa pancarta. No sé pas què en vam treure de tot plegat, però hi érem!
Dius "que ben segur que també formem part dels records gràfics d'aquest país": pots pujar de peus que la bòfia té un munt de fotografies nostres i de gravacions (sonores i d'audio!).
I treure pit i dir, "hi érem!" ho trobo un consol molt esquifit.
En fi, com deia l'admirat Maki Navaja: "En un món podrid i sense ètica, només ens resta l'estètica!" És a dir: l'estelada al balcó i al web, i l'11 sortir a passejar la nostàlgia i les il·lusions. I anar a dormir aviat que el 12 és feiner.
Vés per on avui estic optimista, oi?
Pel gruix del que vàrem ser podien haver-nos ignorat ...
No en trec pit, tans sols em reafirmo en un passat del qual encara avui m'hi sento reconegut. D'altres hauran renegat d'aquella època i es refugiaran en la inconsistència d'uns ideals jovenívols, i tot el reguitzell d'arguments que en justifiquin el seu posicionament ideològic actual, ....
"Hi érem" té el valor de reconèixer que més enllà de la nostàlgia lògica, personal i particular hi ha la reafirmació en bona part d'aquells idearis i que l'anàlisi emotiu que podíem fer aleshores era força més sòlid del que molts havíem imaginat. Hi ha certeses que el temps s'encarrega de validar...
Hem avançat, i seguirem treballant, cadascú des del seu lloc, des de les seves capacitats i amb les seves limitacions, però no dubtis que si hi érem fa 25 anys, avui hi som encara...
Del treball de la bòfia en tinc els meus dubtes, ai si hi hagués algú que en pogués elaborar un treball d'aquella feina, potser els podríem valorar en la seva justa mesura. Sabien el que sabien, però també desconeixien el que era més evident, segurament ... d'això n'hauríem de parlar un altre dia.
Perdona el to d'ahir. És cert: hi èrem! I ho podem dir ben alt, orgullosos, sense penedir-nos de res. Els temps canvien, però nosaltres pensem i volem el mateix. Certament això no ho poden dir (encara que alguns ho intentin...) trepes i caragirats que no són pas pocs!
Una abraçada
Sí! Cap al minut 2:40, rere una pancarta exigint la demolició de les centrals nuclears. Com a mínim reconec un parell de companys de militància comarcal (i alguna altra cara coneguda)!
Salut!
Han passat 25 anys ... coi això comença a pesar ... però ai làs ... les centrals nuclears continuen allà on eren i ... dia rera dia, ens recorden que la seva fragilitat ens pertoca... No som conscients del risc, o potser ens l' hem empassat rera la cobertura d'unes pòlisses d'assegurances de les que mai ens en beneficiariem, si mai passés res...
D'aquelles lluites antinuclears en va quedar ben poca cosa,< políticament ben poca cosa, tan sols l'adjectiu verd que algú es va apropiar (o comprar)> ara com a mínim sé que som part d'una petita història, la del Psan, i ben segur que també formem part dels records gràfics d'aquest país: en la crònica de la manifestació publicada en una de les darreres edicions del setmanari Canigó també hi apareixia aquesta mateixa pancarta.
No sé pas què en vam treure de tot plegat, però hi érem!