Xesca |
dilluns, 8 de setembre de 2008 | 09:40h
Estic molt contenta que en Rafa Nadal hagi perdut a Nova York i que el qui l'ha humiliat sigui un escocès
Generalment, les meves alegries no tenen res a veure amb la desgràcia de ningú: no caic tan avall. Fins i tot en temps del melitar, que tothom sospirava que se morís, jo no: jo volia que se jubilàs i que acabàs la dictadura i poder alenar fondo. I encara és l'hora: perquè vegeu que la mort no adoba res mai. Són els vius els qui han d'adobar o malmetre, i no veig que adobin, els que hi ha. Al contrari, enlloc d'esmolar fan osques.
A mi el tenis m'agrada, el trob elegant, i he estat molt contenta sempre que un mallorquí ha destacat en aquest esport (en Moyà i d'altres) encara que sovint hagin estat alegries de conill, perquè tot d'una ha començat la comèdia de l'estanquera. No hi havia necessitat, se n'haurien pogut estar. No havien de menester els doblers que els donaven per dinar.
No sé quin gust passa en Nadal d'alçar-se inimic de la seva gent: desgraciat de porc que renega de la seva assoll. I quina necessitat hi havia d'ofendre en Guardiola en una roda de premsa i d'ofendre tota la tribu. En Guardiola no va fer res malfet: anava a respondre en català a una pregunta que li havien fet en català, encara que fos a la Xina o a Ca Déu; i en Rafael Nadal, un catalanoparlant, amb una grolleria insuperable que fa empegueir, ho va impedir.
N'hi ha que no cobram per defensar les nostres conviccions, i que hem estat, som, i degut a actituds com la de Nadal és bo de veure que serem, perseguits. Però això no estroncarà tot el nostre cabal, o així ho esper. Això sí: segurament augmentarà els nostres patiments. I què li deu haver fet a en Rafael Nadal la seva gent per desitjar-li tanta de penitència.
No en sabia res d'aquesa intromissió del de Manacor. Lletja, lletja.
Per cert, el mes passat varem estar una setmaneta per Menorca, prop de Ciutadella, i després d'un interval barceloní, altres 12 dies per Mallorca, però a la part de Calvià, ben voramar, i sense fer absolutament res de res. Panxing, sol i/o ombra sota els cocoters, llibres, piscina, i menjar. Un dia si varem anar per Pollença, Alcúdia i Formentor i altres tres vegades ens endinsarem mig dia per Palma, ciutat que vaig trobar preciosa, encisadora, neta, i molt millorada respecte la darrera vegada. (pero ja feia molts anys que no hi estavem tants dies).
Malgrat tot el que es llegeix, benvolguda Xesca, la conservació de la natura i del medi ambient està a anys llum, en millor, a Mallorca, que a les nostres costes Brava o Daurada.
Bé, ja tornem a ser-hi. Veig que, com és habitual, les teves múltiples activitats segueixen dia rera dia. Enhorabona. Una abraçada i una petonada, ben fortes.
Lisa
B-7's
(Ara m'adono que la del Guardiola era una altra història; la cercaré per rectificar. Tanmateix, el lapsus no capgira el sentit del meu escrit. Ara em fa peresa buscar-ho)
11 de Agost de 2008
Rafa Nadal, el naciotennista espanyol
La
història de la humanitat ens demostra a bastament que la singularitat
d'un individu en alguna modalitat esportiva, com ara el futbol, el
bàsquet o el tennis, no sempre es correspon amb un quocient
intel·lectual equivalent. Això fa que molts esportistes d'elit
acostumin a identificar la popularitat i els beneficis econòmics de què
gaudeixen com a mostra del seu triomf a la vida, fins al punt de
creure's tocats per una llum divina que converteix en or tot el que
toquen. El problema s'agreuja quan la singularitat esportiva d'aquests
individus, i ara ja parlo concretament del tennista Rafa Nadal, és
inversament proporcional a la seva qualitat humana. Aleshores la deriva
esdevé patetisme. I no pas perquè Rafa Nadal sigui un nacionalista
espanyol -que ho és fins al moll de l'os-, sinó perquè aquest
nacionalisme és excloent i prové de l'autofòbia que pateix. A Rafa
Nadal li repugnen de tal manera els seus orígens, el seu país, la seva
cultura i la seva llengua que s'ha fet un vestit nou per no anar per la
vida despullat. I aquest vestit es diu Espanya. Espanya, naturalment,
lamenta que una figureta com ell hagi nascut en una colònia i no pas a
Castella o a Extremadura, però se sent alleujada quan veu que el
tennista no sols professa la religió espanyolista sinó que, a més, la
propaga amb el fanatisme del caragirat.
Arribats aquí, per tant,
quin millor escenari per exhibir-se que els Jocs Olímpics, el més gran
aparador nacionalista del món? En un marc com aquest, Rafa Nadal,
naciotennista espanyol per excel·lència, se sent com a casa. Per això,
quan va entrar a la sala de premsa de la capital xinesa, va exigir que
les preguntes fossin en espanyol o en anglès i es va enfurismar quan un
reporter va adreçar una pregunta en català al tennista d'Hostalric
Tommy Robredo. Sobre aquest incident l'e-notícies va fer un magnífic editorial
amb aquestes reflexions: "D'entrada, el manacorí hauria d'haver guardat
silenci, perquè la pregunta no anava adreçada a ell, sinó a Robredo.
Era aquest qui havia de prendre la decisió que li semblés més
convenient, no Nadal. [...] Per tant, la seva intervenció va ser, com a
mínim, una impertinència, imposant el seu activisme lingüístic
espanyolista a la resta d'esportistes que es trobaven a la mateixa
taula. Si a Pequín, Rafael Nadal s'avergonyeix d'utilitzar la llengua
catalana, és molt lliure de fer-ho, però no hauria d'imposar el seu
criteri a altres companys".
Hi ha, però, altres consideracions a
fer sobre aquesta qüestió. La primera és que el comportament
absolutista de Nadal dóna l'exacta mesura de la seva baixa qualitat
humana. Què hi fa un esportista d'ideals totalitaris en el marc d'un
suposat esperit olímpic? Què hi fa un individu com ell, capaç de
menysprear la seva pròpia llengua, en una trobada d'hipotètica germanor
internacional? Doncs fa el que ha anat a fer: fer-se perdonar els
orígens exhibint el seu autoodi. Fixem-nos que Nadal no en té prou de
negar-se a parlar en català, tampoc no tolera que ningú el parli davant
seu.
Una altra qüestió que aquest incident ha reflectit és el
silenci dels tennistes catalans que hi eren presents, amb Robredo al
capdavant. La falta d'autoestima catalana és tan espectacular que no hi
va haver ni un sol tennista que gosés posar en evidència l'aprenent de
dictador. I és que molts catalans quan van pel món -i el col·lectiu
d'esportistes és el més viatger de tots- competeixen per demostrar el
grau de domesticació a què han arribat. Creuen que deixant la dignitat
a l'armari i callant quan s'insulta Catalunya i la seva llengua són més
universals. Per això l'altre dia, a Pequín, mentre un company seu
escopia sobre la llengua catalana, ells, solidaris, li reien la gràcia.
Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat