Crec que moltes vegades es frivolitza amb excès el terme i sobre tot el debat.
És la meua impressió, què estem centrant el debat en l'avortament en sí, en els terminis. sense entrar a les causes que originen aquesta solució i/o decisió.
No pose en dubte que la decisió d'avortar és una decisió personal i que la persona que ho decideix ha d'assumir les seues conseqüències morals, ètiques i/o psicològiques. I què aquelles persones que no hi estem d'acord, ningú ens obliga a avortar.
Aquesta reflexió la faig, per què la meua parella i jo, ens hem plantejat el tema un parell de voltes (tantes com fills tenim). L'edat de la meua parella, un menys que jo, la incorpora als grups de risc en tindre un/a xiquet/a amb deficiències físiques i/o psíquiques, i per aquest motiu en cada embaràs ens han indicat la possibilitat de fer les proves necessàries per detectar aquestes.
I sempre ens hem fet la següent pregunta: i si la prova ix positiva, què fem? ens plantegem la possibilitat d'avortar?. La resposta, és clara i contundent per part dels dos: no, en cap cas avortem. I per això no fem les proves.
D'altra banda, quan es plantega a nivell social l'avortament, es plantega com a solució a un embaràs no desitjat, dels que haurem de diferenciar els voluntaris dels involuntaris.
Respecte dels involuntaris, és l'únic cas que accepte la possibilitat de l'avortament, doncs no és el fruït d'una relació volguda.
Ben diferent és el cas de l'embarás voluntari o produït per una relació volguda. Amb quina responsabilitat eduquem als nostres fills, si la solució a pegar un clau, és, si s'escau, avortar? Ací, pot pegar un clau qui vullga i amb qui vullga, però si no desitja que la relació engendre un/a fill/a haurà de prendre mesures o decidir no pegar el clau, què no serà mal de morir.
Potser aquest siga el veritable debat. L'educació sexual dels nostres fills.
Blogosfera d’ERPV
http://blogs.avui.cat/erpv/
blocs-erpv@hotmail.com