Pels volts de l'11 de Setembre, el principatisme es mou. Ara ha estat una foto de família del nou autonomisme-PDD, ara un gest important per a ERC, la unificació de Reagrupament.cat i Esquerra Independentista, i el munt d'actes i rodes de premsa i mogudes anuals -com una mena de Festa Major del catalanisme principatí-.
Seguim, però, sense una cosa d'aquestes que estan tan de moda avui, un fullderuta per assolir la independència o per plantejar-la seriosament.
Qui ha de plantejar aquesta proposta? Qui ha d'esdevenir subjecte d'aquesta proposta?
És un fet demostrat que les revolucions es fan quan hi ha prou massa crítica que té alguna necessitat i que està prou disposada a jugar-se-la. Avui, als Països Catalans hi ha una important massa crítica necessitada de recuperar el protagonisme social, la dignitat de la política, la llibertat nacional, la credibilitat en els mitjans de comunicació. I aquest col·lectiu disposa d'eines, però que estan disgregades o poc greixades. És un moment important per capgirar certes inèrcies, per consolidar credibilitats i per acabar amb vells discursos i justificacions. Cal que algú es disposi a deslliurar-se de rèmores en forma de partits -oblidats per la gent-, d'obstacles en forma de grans entitats cíviques i catalanistes, i de duscursos només vàlids per als qui els fan. És la gran oportunitat de la CUP, però cal que deixi vells camins, que vulgui, ara, assumir el protagonisme que el país demanda i, passant definitivament dels estatuts, de la constituciónespañola i dels models vigents i les institucions esquarteradores del territori es disposi a iniciar el nou cicle polític.
La imatge del fracassat acte de la PDD -havien de tenir 100 prohoms del país i la justificació d'algú de l'esquerra independentista-, i de tot això, res de res, un acte només sustentat pels partits venedors del país i l'excepció, sempre honorable, d'alguna bona persona que encara els serveix per rentar-los la cara, és una clara demostració que aquesta via, la de l'autonomia i el principatisme, ja no serveix.
Aquest 11 de Setembre, el proper 9 d'Octubre, el 7 de Novembre i el 31 de Desembre han de servir de punt d'inflexió per iniciar el nou procés, la nostra transició nacional cap a l'autodeterminació.
Seguim, però, sense una cosa d'aquestes que estan tan de moda avui, un fullderuta per assolir la independència o per plantejar-la seriosament.
Qui ha de plantejar aquesta proposta? Qui ha d'esdevenir subjecte d'aquesta proposta?
És un fet demostrat que les revolucions es fan quan hi ha prou massa crítica que té alguna necessitat i que està prou disposada a jugar-se-la. Avui, als Països Catalans hi ha una important massa crítica necessitada de recuperar el protagonisme social, la dignitat de la política, la llibertat nacional, la credibilitat en els mitjans de comunicació. I aquest col·lectiu disposa d'eines, però que estan disgregades o poc greixades. És un moment important per capgirar certes inèrcies, per consolidar credibilitats i per acabar amb vells discursos i justificacions. Cal que algú es disposi a deslliurar-se de rèmores en forma de partits -oblidats per la gent-, d'obstacles en forma de grans entitats cíviques i catalanistes, i de duscursos només vàlids per als qui els fan. És la gran oportunitat de la CUP, però cal que deixi vells camins, que vulgui, ara, assumir el protagonisme que el país demanda i, passant definitivament dels estatuts, de la constituciónespañola i dels models vigents i les institucions esquarteradores del territori es disposi a iniciar el nou cicle polític.
La imatge del fracassat acte de la PDD -havien de tenir 100 prohoms del país i la justificació d'algú de l'esquerra independentista-, i de tot això, res de res, un acte només sustentat pels partits venedors del país i l'excepció, sempre honorable, d'alguna bona persona que encara els serveix per rentar-los la cara, és una clara demostració que aquesta via, la de l'autonomia i el principatisme, ja no serveix.
Aquest 11 de Setembre, el proper 9 d'Octubre, el 7 de Novembre i el 31 de Desembre han de servir de punt d'inflexió per iniciar el nou procés, la nostra transició nacional cap a l'autodeterminació.
sense que serveixi de precedent estic d'acord en la qüestió que la CUP ha de prendre la iniciativa de tirar endavant diversos projectes.
Diversitat de CUP ho fan a nivell local, i alguns militants a nivell nacional com es pot comprovar en la composició de la PDD, la que tan critiques.
La crítica no s'ha de defugir mai. En això estic d'acord.
La PDD té diversos reptes d'ençà de l'Assemblea del 15 de juny a saber:
- l'impuls de diversitat de nuclis territorials arreu dels Països Catalans que quant a vots tenen més representativitat.
- trobar la manera de quallar el discurs del dret de decidir a partir de l'afirmació que la via autonomista està morta (això ho diuen per activa i per passiva).
La PDD (o el que sigui) no podrà mai tenir un fort moviment per l'autodeterminació (que hores d'ara no és sinònim de moviment independentista, no ens equivoquéssim. En el futur, no ho sé si es confondrà la lluita per l'autodeterminació amb la lluita per la independència, aquest hauria de ser un objectiu estratègic) si no s'estructura en nuclis territorials.
I mal que li pesi a alguna gent, ja sé que a tu no, Aleix, això passa indefectiblement per l'Esquerra Independentista i la CUP.
Sóc del parer que deixant algunes idees diàfanes, nació - Països Catalans, dret de decidir, nou rumb del país, nova forma de govern i/o organitzativa, dret de decidir com ens organitzem l'economia, la riquesa, la vida, per millorar els drets bàsics del poble -treballadors i treballadores, etc.- cal insistir en aquesta línia més pedagògica del dret de decidir. Entenc que l'Esquerra Independentista que dóna suport a la PDD és amb aquest objectiu.
No crec que ningú s'imagini que CiU esdevindrà independentista, ni tan sols ERC -malgrat alguns li hagin donat suport electoral-.
Això no obstant, no treu que gent més o menys liberals, més o menys socialdemòcrates, més o menys autonomista-sobiranista, més o menys d'ERC i de CiU hagin convocat una manifestació amb el lema "Volem un Estat propi".
És evident que té connotacions independentistes, i és obvi doncs fer una convocatòria així per l'11-S.
Ara bé, també està clar que no és clar. Què vull dir?
Per què un "Estat propi" i no pas una "República dels Països Catalans" com defensa la CUP, per exemple?
Un Estat propi en el cas dels Països Catalans sols pot ser una República federal, democràtica..., no?
O hi ha alguna altra fórmula que se'ns escapa?
Dins la convocatòria de l'"Estat propi" pot haver-hi partidaris del "lliure Estat associat", i això no em sembla independentista, sinó una forma modernitzada d'autonomista. Vaja, a l'estil de Puerto Rico, així que modern modern tampoc no ho és.
Dins aquesta convocatòria, pot haver-hi partidaris de la quimera que apareixia al cinema en "el Complot dels anells", d'un Estat català dins la Monarquia hispànica federal... O pitjor encara, un conglomerat de repúbliques valenciana, balear i catalunyenca d'inspiració comunista espanyola o no sé què.
Deixant de banda aquestes imaginàries deleïtats personals d'algun il·luminat amb insomni -no m'estranya pas-, és clar que l?Esquerra Independentista ha de defensar i avançar vers la República dels Països Catalans.
Sols dic que ningú té la puresa de res. I que en tot cas són coses diferents.
la CUP ha de defensar, com fa, sense embuts la República dels Països Catalans i anar estructurant el moviment de la Unitat Popular -pels drets socials, els drets de les dones en el sentit de feminitzar la resistència i la lluita, estructures populars de presa de decisió col·lectiva al marge de les institucions establertes com ho poden ser comissions populars de festes, d'entitats, etc.,
Alhora que en paral·lel cal que hi hagi un moviment popular per l'autodeterminació. Que és una cosa un pèl diferent. Aquest és un moviment que ha de reagrupar els sectors de la població amb prou sensibilitat democràtica com per defensar aquest dret, malgrat que ells vulguin estar dins de França o dins d'Espanya. Ja sé que sembla impossible, però hi ha diversitat de persones d'esquerres i de dretes als Països Catalans que poden deixar que el poble es pronuncïi, però ells estarien en contra de la Independència. Sobretot si pren forma de monarquia federal, estat "lliure" associat, o qualsevol forma d'estat capitalista.
Bé, suposo que t'hagi semblat prou constructiva la meva reflexió.
1.- Que la CUP, sense ingerències partidistes i apriorismes inútils, desenvolupi el seu debat estratègic i inciï el seu camí de portar la iniciativa social i política arreu del país, arreu dels Països Catalans.
2.- Que el moviment popular que vulgui esdevenir horitzontal per l'autodeterminació que posi el llistó on toca, no per sota. Dilluns, el diari AVUI recollia unes declaracions de la portaveu de la PDD oficialista, la Mònica Hill, declarada independentista i amiga meva, dient que no abandonaven la intenció de convocar mobilitzacions si el tribunal espanyol retallava no sé què. Malament, cap gest independentista pels estatuts. l moviment popular horitzonal-transversal per l'autodeterminació no és aquesta PDD, que és corretja de transmissió del joc institucional i autonomista.
Ho sento, xic, però jo no m'ho invento. I crec que ja és hora de posar-se cadascú al seu lloc, ja fa massa temps que anem circulant com els crancs.
baixeu al món real, deixeu de justificar el vostre oportunisme, manipulació i fracassos
ara com ens vendreu la genial maniobra de rebentar la PDD i a sobre quedar-se amb el sector regionalista-autonomista? a mi ja no em cola
Crec que amb tot això s'ha de ser un pèl pragmàtic. Contràriament al què dius, crec que els partits no estan oblidats per la gent. Continuen sent estructures molt potents, que condicionen la sensibilitat dels ciutadans i modelen les seves "preocupacions". Els partits - siguin enemics o amics de les nostres aspiracions - des d'una òptica revolucionària n'hem de saber entendre la seva potencialitat.
Passar de tot i dir que el país només el podem construïr els militants incorruptibles, els moviments socials (la teva 'massa crítica') és un pèl utòpic. Tenim eines pròpies, però hem de ser prou madurs per utilitzar d'altres palanques polítiques que facin avançar el país.
Per altra banda, permete'm dir-te que els comentaris viciats contra persones i partits són excessius. Als lectors del teu blog ens desconcerta; no sabem què és política i què és bilis.
No és un problema d'essències, és un problema de línies polítiques. Quan algú va a algun lloc, hi va i punt. Busca el millor camí, el més ràpid, el que li permetrà arribar més descansat, amb més capacitat per recuperar-se aviat i seguir avançant i, sense cap mena de dubtes, estarà al cas de les possibles dreceres, de les baranes que l'ajudaran a pujar, dels companys de viatge -tàctics i estratègics, però seguirà el seu camí cap a l'objectiu marcat.
La via de l'autonomia no és cap d'aquests elements de suport, és el camí cap a España. Per tant, qui adopta aquest camí ens porta on som, amb més retocs o matisos però on som. I és precisament això allò que critico i que qüestiono. L'acte de la PDD oficialista va ser un clar exemple d'això i per tant és un clar exemple de per on no s'ha d'anar.
I saps molt bé, anònim amb coneixements, que quan parlo de massa crítica estic parlant de sectors socials que no coincideixen amb els que ja estem convençuts -les manifestacions de la PDD fetes fins ara demostren amplis sectors de sensibilitats compartides-, però sí que cal que algú estableixi el camí, i això no es fa amb etiquetes i grans discursos o consignes abrandades. Es fa marcant objecius i posant el llistó en el punt d el'autodeterminació. O és que la gent que va sortir al carrer en aquelles mobilitzacions, majoritàriament, no estava d'acord amb l'autodeterminació? Per tant, no es tracta d'apuntar-se al carr del nom sinó de tibar del carro amb un projecte propi. I aquí és on crec que cal que la CUP s'hi posi i que ens deixem d'una vegada de catalunyismes i justificacions autonòmiques. O és que no ens volem fer mai grans?
No em presuposis mala fe; estava despistat quan escrivia allò de la massa crítica.
No puc deixar d'estar d'acord amb les teves conclusions (moviment genuínament independentista, amb tàctica, estratègia, feina i "llistons"). Una feina, que per cert, està a mig fer. Però no estem en el punt zero, cal dir-ho. Ara, no acabo de veure el teu anàlisi. Vull dir les teves reflexions sobre la pdd.
Crec que el(s) agents de l'Ei que participen a la pdd (Sabata, nacional) ho fan influïts per un creença: El cicle polític que s'inicià amb els tripartits està agonitzant i hi ha la possibilitat que ciu i erc canviïn la seva estratègia política. En això, aquest(s) agent(s) polític(s) (mdt) confia en servir de palanca de canvi. Fan lluita ideològica. Crec que hi ha un cert vanguardisme, en tot això. Però tampoc els hi presuposo mala fe ni crec que s'hagin ubicat en la via de l'autonomia. A més, almenys han optat per una tàctica després d'haver fet un anàlisi de conjuntura. Que ja és molt.
De totes maneres, no era sobre això que volia debatre. I és sobre la teva analogia entre "via de l'autonomisme" i pdd. L'espai de la pdd és un espai pre polític. Constitueix una via política, en si mateixa ? Crec que no. Tenint en compte l'escassa politització de la ciutadania - incloent-hi la 'massa crítica' -, no creus que el més adient ara com ara és enquadrar certs tipus de reclamacions massives en estructures tan transeversals i sui·generis com la pdd ?
La CUP ha de fer la seva feina. S'ha de dotar de solidesa orgànica, ha d'establir el tipus de full de ruta que reclamaves en anteriors 'posts' i ha d'intentar convertir-se en EL partit (de masses, o com se n'hi hagi de dir). Però crec que la fase en què es troba el país necessita d'estructures tipus pdd. Sobretot crec que són necessàries a l'àrea metropolitana de Barcelona, on les afectacions de la submissió a Espanya són nombrosíssimes (RENFES, llengua, aeroports, TAV's...), l'estructura sociològica és més complexa i l'arrelament de l'Ei, si bé notable, proporcionalment és irrisori. En canvi, hi ha comarques on les CUP ja estem preparats per fer un pas endavant i convertir-nos en EL partit (i encara amb tota la modèstia del món) i liderar la(es) lluita(es). Un país a dues o tres o cent velocitats...
Salut