Des de fa una bona colla d'anys penjo l'estelada pels volts de la Diada i no la trec fins tres o quatre o cinc dies després. Ho faig a propòsit amb el convenciment més ferm que no vull concentrar aquesta reivindicació -que alguns interpreten només com a visual- en un sol dia, tal i com fan moltes persones arreu del país com si fos un domàs de Festa Major. I tant em fa que algú arribi a l'errònia conclusió que, una vegada posada, m'he oblidat de retirar-la i trigo en fer-ho. Res més lluny de la veritat. Ho faig a propòsit perquè voleï uns quants dies per damunt de moltes consciències. Que prou falta fa...
Enguany ho tornaré a fer, és clar. Fins i tot amb un altre convenciment. Tenint en compte el desencís que ha provocat en la població la classe política actual -que cada dia suma mèrits perquè s'engrandeixi l'abstenció electoral- i el grau de desànim i de desorientació en què ens trobem des de fa una colla d'anys, seria bo de mantenir l'estelada durant tot l'any. I és que per sobre de tantes realitats que ens van a la contra de manera contundent i pública o per desgastament lent i silenciós, continuo creient que aquest símbol concentra els veritables anhels de llibertat per al nostre poble, molt més enllà de partidismes plens d'oportunisme.
Tenint en compte el que deia Pere Calders, segons el qual els nostres Països Catalans s'han quedat sense Estat propi i sobirà a causa d'una història que ens ha girat sovint l'esquena i perquè hem tingut molt poc encert en els moments crucials, potser ja va sent hora de, de capgirar aquesta nefasta tendència.
Per tot plegat, i enguany que a més se celebra el centenari de l'estelada, us animo a tots a penjar-la als balcons.
A la imatge, la fotografia que vaig fer en el seu moment de l'estelada que oneja en una de les entrades de la ciutat de l'Alguer, a Sardenya.
Si continueu llegint trobareu la història d'aquest símbol i el perquè de la celebració del centenari, a més d'altres informacions que convé tenir presents...
L’onze de
setembre de 1901, Lluís Marsans i Solà, futur dirigent d’Estat Català, junt amb
d’altres militants de la Unió Catalanista, varen convocar una ofrena floral al
monument de Rafael Casanova. L’acte, declarat il·legal, se saldà amb una
trentena de detencions. Aquell gest, en ser encara avui repetit per bé que ja
de forma oficial, fou la data de naixement mediàtica (la primera, es documenta
a 1897) d’un dels rituals i formes d’expressió simbòlica del catalanisme
modern. Era la posta en escena de la commemoració d’uns fets antics (la defensa
de Barcelona simbolitzada en el conseller en cap de les institucions catalanes)
lligats a la reclamació d’un dret i una legislació pròpies d’autogovern
modernes.
Gairebé cent anys més tard, es celebraven amb força ressonància mediàtica i
política els centenaris d’alguns esdeveniments polítics i socials contemporanis
d’aquella primera manifestació del 11 de setembre. Per citar-ne alguns, el II
Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986) on es refermà la unitat de
la llengua, després que el primer congrés discutís sobre la normativa del
català; la fundació de l’Orfeó Català (1891) que al cap de cent anys ampliava
la seva seu al Palau de la Música; o l’Associació per unes Noves Bases de
Manresa (1992), que reflexionà sobre aquelles primeres estructures polítiques
pròpies pel país que es formularen sota l’assemblea del mateix nom. L’any 2001
en canvi, en fer cent anys d'aquella convulsa Diada Nacional, ningú no hi parà
compte i es passà de llarg.
L’única efemèride de l’Onze de Setembre que ha estat recordada fou l’any 1996,
en complir-se’n vint de la primera celebració de l’Onze de Setembre permesa per
la legislació espanyola un cop ja mort Franco. Aleshores, la comissió
organitzadora (menys ERC, que se’n desmarcà) van acordar de celebrar-ho amb els
mateixos oradors de l’acte de 1976 a Sant Boi de Llobregat i a la mateixa
ciutat que rebé el placet post-franquista, en detriment de Barcelona on es
prohibí el míting.
Sovint doncs, interessos aliens al propi fet històric són decisius alhora de
celebrar-ne l’aniversari. Els fets d’aquella primera Diada del segle XX, bé per
massa antics (la Unió Catalanista ja no hi és) o bé per massa incòmodes (moltes
Diades també han acabat després amb repressió), semblà que no anaven amb la
majoria de la classe política. Per si no hagués estat poc, l’ombra mediàtica
dels atemptats de Nova York acabà de copar totalment la Diada de 2001. La
reflexió sobre aquestes commemoracions centenàries, visualitzen el debat entre
la seva conveniència política i la necessitat historicista, amb l’obstacle
afegit de la distància generacional entre el fet i l’aniversari.
En aquest context, l’independentisme no pot badar. Cal que tingui en compte
la seva trajectòria històrica contemporània i faci saber que també ja ha
complert cent anys. L’avantatge que disposa és la seva continuïtat en el
temps, ja que almenys ja fa cent anys seguits que Catalunya reclama el seu
estat propi. Per trobar una data es podria haver escollit entre diversos
fets o escenaris històrics, però el què millor símbolitza el repàs del
recorregut centenari del moviment d’alliberament és l’aniversari del seu
emblema de combat: la senyera estelada.
»PER QUÈ EL 2008?
La data de 2008 triada per commemorar el centenari de “l’estelada” rau sobretot
en la idoneïtat del moment favorable a fer-ho. Tot i que podríem sotmetre’ns al
debat del rigor històric i esperar-nos deu anys més, no es comet cap falsedat
científica en plantejar aquesta data i no una altra, ja que ni
l’independentisme modern neix amb la creació de ”l’estelada”, ni aquesta té en
la idea de Vicenç A. Ballester la seva veritable gènesi. Això és així perquè si
bé la primera fotografia, o la més clarament visible i conservada, d’una
“estelada” amb triangle i estel és de 1918, feta a Montserrat, existeix un
precedent fotogràfic anterior, amb data de 1908.
Es tracta d’una primigènia senyera independentista que enlloc de lluir el
triangle a l’esquerra amb l’estel, du un romb al mig (es dedueix blau) amb una
estrella blanca a l’interior. La fotografia, feta a París, és de la seu d’una
Lliga Nacionalista Catalana, organització que fundà i presidí Salvador Díaz i
Capdevila qui en 1922 se’l veié adoptant “l’estelada” tradicional, vincle
inequívoc amb la bandera de l’independentisme català.
L’any 2008 és alhora un data d’aniversari doble ja que el centenari de
“l’estelada original”, coincideix també amb el quarantè del canvi de l’estel
gestat arrel del naixement del Partit Socialista d’Alliberament Nacional, l’any
1968. Aquest partit fou l’impulsor que popularitzà aquesta bandera a partir
de les organitzacions que impulsà o que se’n derivaren. Deixant-nos-en alguna
que no reeixí, aquestes foren bàsicament el PSAN-provisional que derivà en
Independentistes dels Països Catalans (IPC), el col.lectiu nord-català Nova
Falç, escissió d’IPC; la coalició electoral BEAN (Bloc d’Esquerra
d’Alliberament Nacional); les candidatures d’Unitat Popular (CUPs);
Nacionalistes d’Esquerra (Nd’E); el Moviment de Defensa de la Terra (MDT); les
organitzacions de joves JIR (Jovent Independentista Revolucionari) i Maulets;
els Col.lectius de Treballadors i la Coordinadora Obrera Sindical (COS); la
coalició Catalunya Lliure i l’organització armada Terra Lliure.
El PSAN teoritzà sobre el què avui són ja referents programàtics i
terminològics de qualsevol organització que es reclama independentista. El
propi terme “independentisme” (fins aleshores anomenat habitualment
“separatisme”), la reivindicació de la nació completa amb la corresponent implantació
de base, la terminologia de Països Catalans i la senzilla però inequívoca
proclama d’”independència”, com a terme clar i català de voler ser un poble
lliure.
La senyera amb el triangle blau i estel blanc és l’hegemònica de
l’independentisme català de la major part del segle XX. La del triangle groc i
l’estel roig recull el testimoni dels seixanta anys anteriors, contextualitzant
la lluita de Catalunya per la seva llibertat, en les noves lluites
d’alliberament mundials encetades els anys seixanta. Així doncs, aprofitar
la doble data commemorativa de 1908 i 1968 per a les dues insígnies de combat,
pot ser l’oportunitat històrica per clarificar definitivament entre
l’independentisme, arreu de la societat catalana i al món sencer.
» MEMÒRIA HISTÒRICA
La realitat política actual viu uns moments de recuperació i clarificació
històrica prou importants com perquè l’independentisme ho tingui en
consideració. La llei del Memorial Democràtic de Catalunya i la llei espanyola
de la memòria històrica són manifestacions oficials que responen a la pressió
de la societat civil de reivindicació de la seva memòria històrica col·lectives
amagades almenys des del franquisme. Cal que les organitzacions que es reclamen
independentistes hi juguin el seu paper actiu, amb el perill que si no ho fan
siguin diluïdes per la historiografia “oficial”.
La història de l’alliberament nacional de Catalunya no només ha de tenir el
seu lloc als arxius de documentació o en la els assaigs editorials. És
important que es mostrin a la societat de forma activa i fer-la partícip
d’aquelles dates commemoratives dignes de celebrar. Aquestes han de servir per
a convidar a sumar esforços i per a prendre consciència.
A més, la història de l’independentisme no és un fet del passat per a recordar
sinó una lluita que enllaça amb la dels nostres dies. En l’actualitat, la
situació cultural i econòmica d’atzucac que viu la nació catalana repartida per
Espanya i França en diverses “comunitats”, no és per un motiu conjuntural sinó
que és la pròpia causa de la dependència a uns estats que l’oprimeixen.
Mai en la història, el percentatge de partidaris de la independència no havia
aflorat tant com avui organitzativament i sociològica, sobretot al principat,
almenys des de l’eclosió de la Crida i el MDT als inicis dels anys vuitanta,
després del desencís de les renúncies de la transició franquista. Cada dia
més, l’independentisme creix per allà on els problemes quotidians actuals es
fan més visibles per la ciutadania i on no s’hi veu solució. És per això que
mostrant l’allà d’on venim podem dotar de més arguments per aglutinar un major
nombre de partidaris de la desconnexió amb Espanya com a sol.lució definitiva
de futur. La celebració del centenari i de l’estelada i de l’independentisme
pot ser un bon motiu més per aglutinar a aquells que se’n senten representats i
a tots aquells altres que se’n podrien sentir.
Per aquest motiu s’ha creat enguany la Comissió del centenari de la senyera
estelada. Aquesta comissió, oberta i transversal, pretén impulsar diverses
activitats de divulgació històrica del que suposa cent anys d’independentisme
català al voltant de la seva icona més representativa. La seva voluntat és la
de produir en diferents formats, material pedagògic sobre l’origen de la
bandera de l’estel. Podem confirmar la re-edició del llibre Origen de la
bandera independentista de l’escriptor i historiador Joan Crexell i
properament, podrem anunciar altres projectes, encara en fase d’estudi. Al
mateix temps, la Comissió s’ofereix a coordinar i difondre qualsevol iniciativa
popular, local o comarcal que, a l’entorn de la bandera estelada, es puguin dur
a terme.
La quadribarrada tradicional els quedava curta en soler lluir al costat de l’espanyola que la neutralitzada ideològicament. “L’estelada” en canvi, es convertiria en la nova bandera de la Catalunya insurrecta, fins que aquesta recuperés la independència, moment que retornaria, en paraules del propi Ballester, “de bell nou la bandera de les quatre barres, la Bandera Catalana, sense estels, sense blaus, però amb tots els honors. Ben alta, ben dreta i ben sola!”.
El fet d’haver-hi un estel i un triangle en la nostra bandera de lluita, no és un fet casual. La simbologia del l’estel solitari simbolitza, per ell mateix, la llibertat, i en la bandera, la independència del país que representa. El triangle equilàter representa l’estabilitat i la simplicitat. Tradicionalment, és el símbol de la divinitat. Les societats de maçons l’empren sovint en la seva iconografia simbòlica.
Si ens fixem en les banderes d’estats independents i en les de nacions sense estat, encara no reconegudes, en moltes hi sovintegen estels. De tots aquests estats independents, el més antic de tots on hi figura un triangle i un estel, és Cuba, antiga colònia espanyola fins l’any 1898. La lluita de Cuba per la seva independència era ja seguida amb atenció pels catalanistes del segle XIX. La simbologia dels cubans insurgents influí decisivament en els independentistes catalans que residien a l’illa, alhora de dissenyar la nova ensenya de combat.
Un cop acabada la guerra d’Independència de Cuba, es va crear, a Santiago, l’any 1906, el Centre Catalanista de Santiago, on ja s’hi podia veure un primer apunt de la futura bandera catalana estelada: Al mig d’una senyera, damunt mateix de les quatre barres, hi lluïa un estel blanc de cinc puntes. Prenent doncs com a model la bandera de Cuba, Vicenç Ballester, que hi residí temporalment i n’admirà la seva lluita contra l’imperi espanyol, impulsà el disseny definitiu de la bandera del triangle i l’estel.
Els colors tenen la mateixa simbologia que els dels ideals de la revolució francesa, posteriorments adoptats a la bandera dels EUA i finalment a la cubana. El triangle blau representa el blau del cel – la humanitat – on al bell mig hi llueix l’estel blanc de la llibertat.
El 1906, apareix un estel a la capçalera de la revista “Fora Grillons!”, feta a Santiago de Cuba per exiliats catalans (publicació que ja reivindicava sense embuts la independència de Catalunya). A la dècada dels anys 20, un cop acabada la primera guerra mundial, es respiren vents de llibertat, propiciats pel president dels Estat Units d’Amèrica Woodrow Wilson. La Societat de les Nacions, embrió de l’ONU, provoca esperances infinites. Molts pobles veieren clara la seva oportunitat històrica d’alliberar-se, i així ho aconseguiren la República Txeca, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània i Armènia al llarg de l’any 1918. Altres pobles com Ucraïna, Bielorússia i Geòrgia, són proclamats independents però ben aviat són ocupats pels soviètics, no sense revoltes populars.
Totes aquestes nacions que aspiren a alliberar-se, comencen a crear grups de pressió internacionals, per a transcendir la seva lluita en altres països. En el cas català, el Comitè Pro-Catalunya, amb Vicenç Ballester al capdavant, en fou un dels més actius. Fou en aquestes circumstàncies que es veié amb la necessitat de dotar-se d’un símbol que representés les seves aspiracions i les de Catalunya i aquest fou, com no podia ser d’altra manera, el de l’estel a la bandera. La popularitat de la bandera estelada, comença a notar-se a partir d’aquell moment.
La primera fotografia del definitiu símbol dels independentistes, apareix en una publicació de 1918. Es tracta del butlletí “L’intransigent”, on es reproduïa una imatge d’uns joves nord-americans i uns separatistes catalans subjectant les seves banderes repectives. També fou el mateix any 1918, que es posa en circulació, una vinyeta (segell sense valor postal), dedicada a la futura Societat de les Nacions, on també apareix una estelada.
Ja a la dècada dels anys 20, trobem dues imatges més d’estelades. L’una en el darrer número de “La Tralla” (revista independentista radical dels anys 20 i 30), abans del cop d'estat de Primo de Rivera de l’any 1923 i l’altra en un document imprès pel Comitè Pro-Catalunya escrit en català i en àrab, per tal de saludar i encoratjar a un dels dirigents polítics del Marroc revoltat contra Espanya. A Cuba, apareix impresa per primera vegada, a la capçalera de la revista “La Nova Catalunya (1920)”. A partir d’aleshores, les banderes estelades aniran trobant-se habitualment en publicacions separatistes catalanes.
Francesc Macià l’adoptà com a estandart d’Estat Català el 1922, fet que la popularitzà enormement. A partir d’aleshores, la seva presència en actes heroics és quasi permanent. La tenien els militants de Bandera Negra, organització afí a EC, quan conspiraren contra el rei Alfons XIII en plena dictadura primoriverista. L’avi i els seus voluntaris catalans l’enarboren en l’intent d’insurrecció a Prats de Molló, l’any 1926. La dugueren a la presó quan foren detinguts i també la lluiren a París quan foren jutjats.
L’ús de la bandera pren forma jurídica quan és citada en l’article 3 de la Constitució provisional de la República Catalana (la carta magna de la Catalunya Independent), redactada i aprovada l’any 1928 a Cuba per l’Assemblea Constituent del separatisme català. “La bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres roges damunt de fons groc, amb l’addició, en la part superior, d’un triangle blau i estrella blanca de cinc puntes al centre del mateix.”
Amb la fundació l’any 1931 d’Esquerra Republicana de Catalunya i les seves joventuts JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana d’Estat Català) la continuen mantenint com la bandera del partit, igual que d’altres organitzacions separatistes com el Partit Nacionalista Català, Nosaltres Sols! o Estat Català- Partit Català Proletari de Jaume Compte, que morí defensant-la amb les armes, a la seu del sindicat de dependents (CADCI) a la Rambla, avui seu de la UGT, durant la proclamació de l’estat català, el 6 d’octubre de 1934.
Tres anys abans, ja lluí oficialment en la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril i durant el citat 6 d’octubre, Barcelona, Vic, Igualada, Solsona i altres capitals de comarca, s’hissà a la seu dels ajuntaments. Durant la guerra de 1936 a 1939, l’estelada marxà al front de les columnes Macià-Companys, el regiment pirinenc nº1, la 556 brigada mixta i en la que intentà la reconquesta de Mallorca, presa pels feixistes, des de l’inici del cop militar de Franco.
El Front Nacional de Catalunya, fundat entre 1939 i 1940 durant la dictadura franquista, utilitzà a voltes la quatribarrada tradicional i d’altres l’estelada. El logotip de l’organització reprodueix aquest fet dual, ja que l’estelada hi apareix només de forma esporàdica. La lluita dels militants del FNC és més que heroica, ja que la seva lluita és en silenci, en la clandestinitat del franquisme. Molts cops també, actuen darrera de les mateixes línies enemigues del front aliat a l’Europa en guerra. Integrats a la resistència francesa o els serveis secrets britànics i polonesos en lluita soterrada contra les tropes nazis o colaboracionistes. La seva presència decisiva arriba fins l’alliberament de París i dintre dels camps de concentració alemanys i francesos.
L’any 1968, la secció universitària del FNC s’escindeix de l’organització i crea Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Com que aquest partit vol deixar clara la seva orientació socialista-marxista, decideixen canviar el color blanc de l’estel de la senyera per un de roig. El triangle canvia del blau al blanc. L’any 1969, comença a aparèixer en la revista “Lluita”, l’òrgan del PSAN, la nova estelada.
A mitjans dels anys 70 és aleshores el PSAN qui experimenta una nova escissió. D’aquesta en neix el Moviment d’Unificació Marxista (MUM). Aquesta organització seguirà utilitzant l’estelada amb estel vermell i triangle blanc i el PSAN canviarà el triangle per un de groc, mantenint el roig de l’estel. El MUM i la coalició de partits que conformà el BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional) desapareixen l’any 1980. A partir d’aleshores, la bandera de l’estel roig i el triangle groc esdevindrà la bandera hegemònica dels partits i organitzacions que es defineixen en termes generals com a independentistes i revolucionàries.
Des de l’any 1980 encà, totes les organitzacions independentistes que han nascut a l’entorn o fruit d’escissions del PSAN adopten majoritàriament aquesta nova bandera. Des de 1979 fins avui, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) és l’única organització política amb representació institucional que la inclou sempre en la seva imatge corporativa. L’any 1987, després que ERC es declarés independentista en els seus estatuts, acollí informalment l’aleshores anomenada “estelada del PSAN”, tot i mantenir la “històrica” com a bandera oficial. Avui en dia, ambdues banderes són gairebé igual de populars.
