Jo puc entendre que la fúria, la crueltat o la bogeria s’apoderin d’una criatura humana i la transformin en monstre: l’home-llop, Dràcula, Frankestein i tot allò. Però són fenòmens individuals, no col·lectius. No és un terratrèmol que ensorra una ciutat i fa córrer les rates i deixa un rossegall de cent-mil morts i un milió de sonats; no és un tsunami que amb una pinzellada arronsa tres-cents mil turistes en una platja tropical i liquida els conreus de cinc milions de camperols que produïen arròs que els bastava i havien arribat a concebre una mena d’il·lusions que potser a vostè o a mi no ens ho semblarien tant, perquè nosaltres no miram la tele, però que a ells, els feien el mateix fet que a vostè o a mi no ens el fa res que no suposi una revalorització d’un mínim del deu per cert del capital. No m’he oblidat dels nazis ni de cap guerra ni de les violacions de dones i criatures, no. Però ara em referia als fets diabòlics que s’esdevenen en els llargs períodes de pau i de prosperitat com el que jo he viscut, posem per cas. Desgraciadament, m’ha tocat veure que el furor i la bogeria i la crueltat poden haver estat tramats en fred, asseguts a la rotllada d’una taula-braser amb una tassa de camamil·la als llavis o amb un sabor de caramel d’eucaliptus al paladar. Els patiments poden pautar-se com els eixerops per a la tossina, i planificar els seus desenllaços en uns terminis tan llargs que els criminals ja poden estar en procés de beatificació, quan a la fi els atrapen. Jo puc entendre els monstres solitaris don Marçal, i puc passar pel mateix lloc on passa un drac sense haver de fregar el trespol per por de prendre mal. A un psicòpata que mata trenta dones rosses amb els ulls blaus me’l puc imaginar. El que no puc entendre és que dos o més individus s’associïn a un sindicat groc i facin feina junts per causar malvestats. Sempre havia trobat originals els monstres solitaris, i només que fos per això, els respectava. Ja pot veure que continuu detestant, amb un horror que fins supera el pànic que m’inspir la monstruositat més obscena de tot quant hi pugui haver, l’acord que s’estableixi entre dues o més persones per causar danys a un tercer que no sospita que li vulguin fer mal. No sé si al cel hi poden arribar en companyia, a això és vostè el qui m’ho hauria d’esbrinar; però a l’infern és massa inconcebible caure-hi per un efecte dòmino, perquè si t’hi han empès, ja ets una mica innocent i et podries haver salvat.
Jo trobava senyals de conspiració en moltes coses. De cop vaig descobrir que na Maurícia reia igual que en Nofre, que per cert tenia el mateix riure de la seva mare. Ella, en riure feia un renou compacte i sec que de vegades recordava el calabruix i de vegades el trot d’un cavall. És ver que en Domingo reia igual i que na Maurícia ho podia haver pres d’ell; però com que jo també ja veia moltes d’altres coses que em feien arribar a les mateixes conclusions, vaig començar a prendre mesures per estotjar-me. Ara que ja no tenc por d’espantar-lo, don Marçal, li ho diré clar: l’única força que em fa mantenir en Nofre al meu costat és la curiositat de saber, de tots dos, qui primer es morirà. Només té un inconvenient: que fos jo, no m’arribaria a treure el gat del sac. Aquells dies de novembre que em van donar la placa, com vostè ja sap, me'n volia fer enfora perquè el pàrquing feia una pudor de sofre que entabanava i jo no vaig afinar neguit en cap pinzellada de les seves pestanyes. Aquells dies és bo de veure que hauria estat capaç de botar d’un cotxe en marxa per a no ensopegar amb el meu bergant. Però aquells dies don Marçal també han caigut dins del mateix avenc sense cul que s’ho engoleix tot i així mateix és l’única esperança de retrobar-nos vostè i jo, vida, altra vegada plegats.
