Pels que no hi estigueu acostumats, cal dir que el guió tradicional de la jornada de la Mercè és el següent:
- Repartiment de pinyes de castells de màxima gamma (normalment innèdits en la temporada en qüestió).
- Entrada a plaça i primer peu de castell que s'ha de desmuntar abans de sonar gralles.
- Repetició de peu de castell que puja i es desmunta amb sisens, dossos o el que sigui col·locat o en camí de col·locar-se.
- Nou peu de castell que puja i, per aquelles coses de la vida, es trenca en alguna rebrincada.
- Pànic escènic i castell de categoria inferior molt i més treballat i amb la gent molt i més cansada.
- Últim castell: quatre de set amb agulla.
Avui, com cada any, la introducció ha estat la mateixa. De fet, la pel·lícula semblava ben tradicional: S'han treballat tres peus d'un castell de nou amb resultat nefast i l'entrada al nus de la diada semblava el de sempre.
Aquí, però, m'ha semblat detectar un primer canvi força curiós: El pànic escènic tradicional no ha aparegut, ans al contrari, el que s'ha vist és decepció i ràbia. Dues actituds curioses i benvingudes al món casteller. S'ha deixat el castell de nou i s'han asserenat ànims amb un treballat i llarg (eps! sensació personal d'un quart lateral força allunyat del nucli del castell) quatre de vuit.
La feina del quatre, però, ha estat seguida d'una valenta decisió d'uns guionistes que creuen tenir un bon equip d'actors (i potser el tenen i tot, que això no se sap mai). No s'ha caigut en la temptació de baixar la colla als inferns d'altres ocasions i el resultat (la torre de vuit folrada) ha estat un premi que, entre tots ens hem fet, i que, a mi personalment, em dóna confiança.
Confiança en una colla que, deixem-ho a criteri de l'equip tècnic, hauria de plantar els tres castells màxims assolits en aquesta temporada en la jornada de dimecres. La segona part del capítol mercedari.
Feta l'actuació d'avui, amb la comoditat que ha traspuat la soca del dos de vuit, i completada la gamma de vuit pisos en l'actuació del dimecres, el final de temporada pot tornar a veure castells de nou. Els guionistes ve semblen tenir-ho escrit d'aquesta manera i depèn de la voluntat dels protagonistes de la pel·lícula que la cosa pugui anar de veres.
No ho sé, però acabar la diada cap amunt, i no cap avall com marca la tradició, em dóna confiança. I a tu?
