josepselva |
dilluns, 22 de setembre de 2008 | 14:04h
Algú se’n recordarà de la campanya “Volem bisbes
catalans” (algú amb certa edat) ja que la campanya en qüestió es del 1966.
Aleshores i encara en ple franquisme, ens hauríem acontentat, no pas amb la
catalanitat del bisbe sinó tan sols amb el
llinatge.
La Església Catòlica-institució és d’allò mes perenne i
valora, des de sempre, l’obediència per sobre del criteri fins i tot en allò
que no és dogma.
El nou bisbe de Lleida,Piris, es veu que abans trencarà amb la gent
de Lleida i amb el criteri del (seu) país que amb la Rota de Roma (antes Rota que
roja?) L’obediència
s’imposa , fins i tot si la propietat de les obres del Museu Episcopal,
fossin legalment de la sevaDiòcesi.
Salvant totes les distàncies recomano el llibre de
John Robinson “Mazmorra, Hoguera y Espada”, per constatar que, ja en temps de
les Croades, la obediènciaja era un bé
absolut, si be la mancança tenia conseqüències mes cruentes, pregunteu-ho als Templers
Caldrà canviar el lema antic i transformar-lo en
“Volem catalans com a bisbes” o directament, “Volem catalans” (encara que
siguin bisbes)
