Va decidir fer allò que tanta gent fa quan percep que es fa gran o molt gran: va decidir recuperar amics dels quals no en sabia res des de feia molts d’anys. Va decidir contactar amb persones amb les que havia compartit joventut i moltes coses més, i de les quals en començava a tenir nostàlgia. En va elegir quatre dels quals recordava el nom complet i llinatges i els va cercar a Internet. Només d’un la xarxa en li va donar referència concreta, encara que més aviat magre, tan sols apareixia l’adreça d’un domicili, que ell recordava que era la mateixa que ja coneixia de feia molts d’anys, la mateixa de sempre i un correu electrònic.
Va optar per utilitzar el correu electrònic que, en principi, li semblava menys compromès, i va escriure una senzilla nota: “Benvolgut amic, soc en ...., sí, aquell amic que potser fa cent anys o més que no en sabies res. Fa dies que pensava amb tu i em fa ganes veure’t i que comentem coses de com ens ha anat tot plegat. Si et va bé ens podríem veure dimecres que ve a les 7 d’horabaixa, al Bar ..... que és ben a prop de casa teva. Esper notícies”.
I les noticies no van tardar a arribar, el mateix correu va tornar amb la resposta desitjada: “Perfecte, a mi també em fa il·lusió tornar-te a veure, seré a les 7 al bar que em proposes”.
El dimecres acordat ell va arribar a la cita 5 minuts abans de les 7, però l’amic ja hi era, ja l’esperava assegut a un recó de l’estància. D’entrada el va reconèixer immediatament, havia envellit però, de fet, havia canviat ben poc, duia els cabells llargs, ben igual de quan tots dos eren joves, i la mateixa barba, però ara emblanquida, això el va sorprendre, però la rialla compartida de tots dos va esvair la sorpresa.
S’abraçaren fortament i es va asseure a la cadira. L’amic va començar a explicar-li coses i no aturava, li va comentar que era del comitè executiu d’una associació de defensa de no se quina casta de plantes, li va detallar que acabava d’arribar d’un país en que la revolució s’havia feta feia molts anys i havia triomfat fins ara, i això si que era una meravella. Li va comentar s’havia de continuar lluitant per la fraternitat universal i no per les petites i egoistes lluites d’identitat d’un poble,... Li va explicar.... i no aturava.
Ell, en un moment donat, ja va desconnectar de tot el que l’amic li deia, i ja no se l’escoltava, simplement pensava que ja, pràcticament, no tenia res en comú amb el seu amic, i que estava parlant amb un estrany personatge, que duia els cabells llargs a un edat equivocada, que deia coses que no compartia ni l’interessaven, que fumava sense aturall i que a més s’havia begut tres cerveses el temps que ell es prenia una aigua mineral (sense gas).
Ben entrada la nit mentre sortia del bar de la trobada, sentia una difícilment descriptible sensació mescladissa de decepció, emprenyadura i tristesa, i sabia també que no la podria explicar correctament a ningú, perquè com explicar que ....s’havia trobat amb ell mateix trenta anys enrere. Que havia tingut una cita amb com era ell trenta anys enrere, i això,... saps que n’és de mal d’explicar i entendre.
d'anada. Tornar se'ns pot fer estrany .. perquè un no recorda les primeres estacions, que no s'assemblen a les parades d'ara, però que les fan possibles.
Em semble que era Heràclit que deia allò de: No veuràs passar dues vegades el mateix riu.
Sí certament, mirar el passat amb les ulleres del present pot resultar sorprenent i, fins i tot, trasbalsador