Després d'una setmana llarga desconnectat del món virtual, cosa que evidentment inclou aquest bloc, he tornat a Barcelona amb les piles més o menys recarregades gràcies a una estada a Menorca. La illa en sí està molt bé tot i que una mica més de sol hagués ajudat a tornar més moreno i no haver de sentir aquella frase que fa tanta ràbia: "Vens de Menorca i estàs blanc?" Però vaja, no començo a escriure per tal d'explicar les meves vacances, que tot i que estaria molt bé fer-ho, no interessarien a gaire gent. De fet, no interessarien a ningú tret de mi i la persona que m'hi acompanyava (L). Potser la meva mare ho llegiria si aconseguís encendre l'ordinador i anar fer el doble click sobre la icona de la guineu envoltada en flames, però això ja seria un miracle.
Així que he tornat amb ganes d'anar al BAM, i així ho vaig fer el dissabte però no el divendres, dia que tocava The New Raemon, al que tenia moltes ganes de veure. El motiu és que em vaig comprar un Vaio Vermell, em vaig posar unes ulleres de policia nord-americà i em va caure repentinament el cabell. Així em vaig convertir en EvaRisto Mejide per un dia per anar a fer de jurat a la final del concurs D.O. Catalunya que celebrava a les Festes de Santa Tecla de Tarragona. Cinc grups en total per una marató de més de quatre hores seguides de concert de bandes que es movien entre el death metal, heavy metal, hard-rock dels 80, folk i el pop. Bé, la cosa va estar perfectament organitzada i a hores d'ara no sé si puc dir qui va guanyar (cosa que no explicaré, no fos cas que la liï).
Total, que poques hores després de baixar de l'avió vaig agafar el cotxe per anar Tarragona, on dormiria poques hores la nit de divendres. Però dissabte era un dia especial, arribava a casa a les 17 de la tarda i hi havia coses per fer. Farem un símil estil combat de boxa: a l'esquerra i a dos carrers de casa, amb un pes de molts quilos (que deuen cobrar tots plegats): Mishima, Antònia Font i Primal Scream. I a la dreta, a dos carrers de casa, amb un pes de pocs quilos però sense saber quina cara fan: Manel. Evidentment vaig tirar cap a la dreta (ho sento Ovidi). Bàsicament per dos motius ben senzills però de força pes, al escenari de la Damm hi havia grups que he vist moltes vegades i massa gent
Arribem aviat als Jardinets de Gràcia, potser plourà i els Manel encara fan proves de so. Només uns curiosos rondant la frontera entre Gràcia i Barcelona quan giro el cap. El que veig és una silueta fràgil que surt de l'hotel de la plaça. És un cos menut, vestit d'una manera molt carrinclona amb una maleta a la ma i un barret de pescador. Molts fotògrafs l'acompanyen. Ei, que és en Woody Allen. Soc fan d'algunes de les seves pel·lícules i, què coi, és una llegenda viva a pocs metres meu. El mirem però no el cridem, no som tan grupies i ell marxa, ràpidament, amb un cotxe de luxe, que poques hores després presentava el seu llargmetratge-postal sobre Barcelona. En fi, que va fer il·lusió i ens vàrem apropar un punt més dels sis graus de separació mundial que tant es parla darrerament (llegenda molt extesa). I de pas us apropo a tots els que em coneixeu un punt més, que més voleu?
Mare meva, quina manera de donar voltes abans d'arribar al que volia explicar avui, que és Manel. Aviam, a dia d'avui ja hi ha diverses cròniques del concert que van oferir a Gràcia (per exemple aquí o aquí) però cal parlar una mica més sobre el grup del moment de les catacumbes de la música en català. Però el que he escrit sobre Manel ho trobareu dins l'article que vaig escriure a l'Accent de la setmana passada i que adjunto dins aquesta entrada. Així que res, he escrit una bona estona per acabar fent un copiar-enganxar d'un text que vaig escriure fa uns dies.
Després dels barcelonins vaig baixar fins al centre a escoltar els Love Of Lesbian. Els gurus del pop en castellà fet a Catalunya estan, a hores d'ara, una mica massa escoltats per qui escriu aquestes línies. A més, cal sumar que el so de la plaça Reial no era l'ideal. Tot i això, no ens enganyem, com sempre vàrem acabar cantant a pulmó aquell shiwa shiwa en català que tan ens agrada quan diuen adéu. Realment les cançons dels seus darrers dos discs estan molt sentides, però segueixen sent genials. Per acabar la nit i la setmana Los Niños Mutantes. Al loro amb aquest grup i al loro amb el discurs en català que van fer al començar el concert (i al loro final, que són de Granada). El soroll que sortia de l'equip de so va millorar i el concert va estar molt bé, versió de la Rocio Jurado inclosa (per cert, millor en directe que en disc).
[Això he escrit sobre Manel]
Imatge robada del bloc del Xavi Mercadé
Manel,
de viatge al país de la renovació
Però Manel, que malgrat el nom de la banda es diuen Guillem, Martí, Arnau i Roger, han seguit endavant amb la seva proposta que enamora per igual al públic del Tradicionarius que al del Primavera Sound. Precisament en aquest darrer festival van fer una petita aparició als showcase que organitzen cada any al metro de Barcelona. Però si hi ha quelcom que ha marcat la curta carrera del grup ha estat el boca-orella, més ben dit, el copia i comparteix en el que s’ha convertit la xarxa internauta. La seva primera maqueta ha corregut com la pólvora per ordinadors d’arreu del país amb cançons que ja haurien de formar part de qualsevol discografia nostrada amb un mínim de sentit comú. “Pla quinquennal”, “Un camell d’orient”, “Nit freda per ser abril” o “En la que en Bernat se’t troba” són cançons excel·lents amb lletres poc convencionals que escoltades en segona tongada et transporten cap un univers d’allò més quotidià.
Banjo, ukelele o clarinet aporten els elements diferenciadors de la seva posada en escena de formació de pop convencional. Amb l’originalitat com a paràmetre de base, Manel és un dels projectes més il·lusionants i de futur més prometedor dins una escena musical, la catalana, sovint estancada en coordenades habituals que, per sort, algunes bandes han començat a trencar. Resta escoltar el seu primer disc, que apareixerà previsiblement el proper mes de novembre sota l’aixopluc de Discmedi. A hores d’ara ja es poden sentir algunes de les noves cançons si t’apropes als seus directes i, pel que sembla, seguiran amb la tendència que s’han marcat fins ara: apropar-nos un cúmul de sensacions. Gràcies.
