El tercer inventor d’un joc de tres erres és el president nord-americà Franklin Delano Roosevelt. Enfrontat a la Gran Depressió, va dissenyar una política econòmica que s’explicava amb tres mots: relief (alleujar), recovery (recuperar) i reform (reformar). És una combinació guanyadora si se sap aplicar convenientment, és a dir, si se sap què significa realment cadascun dels verbs.
Alleujar. Posar-se al costat de les víctimes reals de la crisi. De la gent que es queda sense feina, d’aquells que no poden pagar la hipoteca o no tenen prou recursos per a accedir a un habitatge, de les famílies que els costa arribar a final de mes... Poden aplicar-se polítiques d’alleujament amb criteris de sostenibilitat? Si féssim una mica d’esforç exploratori, veuríem que sí. Hi entraré en una altra ocasió.
Recuperar. Impulsar mesures perquè l’economia es reactivi i torni a oferir oportunitats de subsistència digna per a tothom (per a tothom disposat a pencar, esclar) i de prosperitat gratificant per als més emprenedors. La recuperació passa, però, per tenir clar que el propòsit últim és restablir el fi i no pas apedaçar el mitjà. Posem un exemple: la tendència alcista i l’erràtica variabilitat dels preus del petroli llasten fortament l’economia. L’error –des d’un punt de vista sostenibilista– seria impulsar mesures perquè els preus del petroli tornin a ser artificialment barats. Recordem que el baix cost històric del petroli està associat a les seves elevades externalitats, que han sumat una enorme factura que ara haurem de pagar, per exemple, mitjançant programes d’adaptació a noves condicions climàtiques. La recuperació passa per promoure fonts d’energia que, a preus assequibles, no tinguin aquests costos socials i ambientals ni generin tanta dependència de les condicions geopolítiques. De totes maneres, per a mi serien acceptables mesures “errònies” des d’aquest punt de vista sempre que tinguessin una clara data de caducitat i servissin per a generar capacitats per a emprendre el camí alternatiu.
Reformar. Modificar intel·ligentment tot allò que, per la seva naturalesa, hagi estat causa de l’actual depressió o que intuïm que pot ser-ho de la pròxima. En realitat, les reformes s’haurien de fer durant les fases positives del cicle –aquesta és la funció principal de la política econòmica–, però això no exclou que s’hagin d’abordar cruament durant les crisis si no s’han fet els deures anteriorment. En quin sentit, però, han d’anar aquestes reformes? Aquí està la clau: el canvi de model energètic, el retorn del protagonisme de l’economia productiva –més basada en la creació i l’intercanvi de coneixement– acompanyat d’una dura regulació dels mercats financers perquè no ho arrosseguin tot cap a l’alegre especulació, la recuperació i la reelaboració dels valors socials que sustenten una comunitat pròspera en la qual la cohesió interna és un bé preuat... La llista de reformes autèntiques és llarga. Té a veure tot això amb la sostenibilitat? Sí, absolutament; les crisis actuals són crisis d’insostenibilitat, d’estirar més el braç que la màniga, de no preguntar-se el perquè de les decisions, d’obsedir-se pel benefici màxim i ràpid despreocupant-se de les conseqüències a més llarg termini... Eren, en aquest sentit, unes crisis previsibles. De fet, foren anunciades i ignorades. Un altre pecat de la insostenibilitat és fer cas omís de tots els indicis de maltempsades, situar-los en el pejoratiu terreny del catastrofisme i alimentar els cercles viciosos disfressats de virtuosos. Vet aquí un altre punt bàsic per a la reforma: aprendre a fer cas dels senyals.
