Albert |
dimarts, 23 de setembre de 2008 | 10:38h
A vegades hi ha articles que de tan òbvis semblen exagerats o tocats per això tan dolent i pervers que és la radicalitat.
Quan hom parla clar, se li diu radical i llestos!
Però, a aquestes alçades de la pel.lícula, sentir algú parlar clar i dient les coses pel seu nom és un privilegi i un motiu per començar el dia feliç.
Gràcies doncs a Víctor Alexandre per la seva "radicalitat", i , esperant no molestar-lo, em permeto reproduir íntegre el seu article d'avui a "Elsingular digital",un diari digital que felicito efusivament per la seva trajectòria i complicitat per a la causa sobiranista.
Quan hom parla clar, se li diu radical i llestos!
Però, a aquestes alçades de la pel.lícula, sentir algú parlar clar i dient les coses pel seu nom és un privilegi i un motiu per començar el dia feliç.
Gràcies doncs a Víctor Alexandre per la seva "radicalitat", i , esperant no molestar-lo, em permeto reproduir íntegre el seu article d'avui a "Elsingular digital",un diari digital que felicito efusivament per la seva trajectòria i complicitat per a la causa sobiranista.
Amb criteri
CATALUNYA EMMANILLADA
"El PSC sap que només té futur en una Catalunya netament espanyolitzada"
El preu que paga Catalunya per estar encadenada a Espanya és tan escandalosament elevat que el dia que siguem independents i avaluem els costos que han tingut en tots els àmbits aquests tres segles de sagnia, ens sentirem avergonyits de la nostra passivitat. L’espoli fiscal, no cal dir-ho, és espectacular i les engrunes que ja s’anuncien amb el nou finançament no poden ser més humiliants. Els 5.000 milions de què s’havia parlat inicialment han estat rebaixats a 4.200, després a 3.500, després a 3.200 i ara a 1.794. I si a això hi afegim el fet que el principal partit del govern no creu en el país, perquè per a ell el país és un altre, l’atzucac a què ha arribat Catalunya no pot ser més alarmant.
Tanmateix, no tot és culpa d’Espanya, no tot el que ens empetiteix i ens apropa al raquitisme és fruit d’un projecte espanyol d’assimilació. Hi ha un projecte molt més pervers que aquest pensat i fet a casa nostra. Es tracta d’un projecte elaborat pels socialistes l’objectiu del qual, diguem-ho clar, consisteix a reduir la nació catalana a una mera peculiaritat folklòrica espanyola en el termini d’una generació. Vist l’increment de l’independentisme, el PSC sap que només té futur en una Catalunya netament espanyolitzada i fonamenta tota la seva política en aquest principi: neguen els drets històrics, imposen més hores de llengua espanyola a les escoles, acullen amb els braços oberts la invasió espanyola de competències, voten a Madrid al costat del PP en contra de Catalunya en matèria de llengua, de seleccions nacionals i de gestió aeroportuària, rebaixen l’Estatut 48 hores després de la seva aprovació al Parlament, donen suport a la política radial espanyola que converteix Madrid en la capital dels catalans i riuen mofetes tot beneint el pas del tren d’alta velocitat a 75 centímetres de la Sagrada Família, el monument que representa Catalunya arreu del món.
Aquesta, però, és només la part dramàtica. També n’hi ha una d’esperpèntica, i és que aquells que van lliurar el govern del país a aquesta gent estan obligats a cantar-ne les excel·lències passi el que passi per tal de mantenir-se en el poder sense caure en una flagrant incongruència. És a dir, que la cúpula republicana –en contra de bona part de la seva militància- no pot criticar el seu soci de govern perquè fer-ho significaria reconèixer el fracàs espectacular de la seva estratègia i l’error històric que ha suposat el segon tripartit. Tot plegat deixa ERC en una posició suïcida. I no sols perquè ja ha perdut més de la meitat dels votants, sinó perquè la seva política de mans netes s’ha acabat convertint en una política de mans lligades.
Tanmateix, no tot és culpa d’Espanya, no tot el que ens empetiteix i ens apropa al raquitisme és fruit d’un projecte espanyol d’assimilació. Hi ha un projecte molt més pervers que aquest pensat i fet a casa nostra. Es tracta d’un projecte elaborat pels socialistes l’objectiu del qual, diguem-ho clar, consisteix a reduir la nació catalana a una mera peculiaritat folklòrica espanyola en el termini d’una generació. Vist l’increment de l’independentisme, el PSC sap que només té futur en una Catalunya netament espanyolitzada i fonamenta tota la seva política en aquest principi: neguen els drets històrics, imposen més hores de llengua espanyola a les escoles, acullen amb els braços oberts la invasió espanyola de competències, voten a Madrid al costat del PP en contra de Catalunya en matèria de llengua, de seleccions nacionals i de gestió aeroportuària, rebaixen l’Estatut 48 hores després de la seva aprovació al Parlament, donen suport a la política radial espanyola que converteix Madrid en la capital dels catalans i riuen mofetes tot beneint el pas del tren d’alta velocitat a 75 centímetres de la Sagrada Família, el monument que representa Catalunya arreu del món.
Aquesta, però, és només la part dramàtica. També n’hi ha una d’esperpèntica, i és que aquells que van lliurar el govern del país a aquesta gent estan obligats a cantar-ne les excel·lències passi el que passi per tal de mantenir-se en el poder sense caure en una flagrant incongruència. És a dir, que la cúpula republicana –en contra de bona part de la seva militància- no pot criticar el seu soci de govern perquè fer-ho significaria reconèixer el fracàs espectacular de la seva estratègia i l’error històric que ha suposat el segon tripartit. Tot plegat deixa ERC en una posició suïcida. I no sols perquè ja ha perdut més de la meitat dels votants, sinó perquè la seva política de mans netes s’ha acabat convertint en una política de mans lligades.
La veritat sobre Duran i Lleida
per Víctor Alexandre
dimecres, 14 novembre 2007
"Retrògrad" i "reaccionari" han estat els termes amb què l'Associació Internacional de Gais i Lesbianes (ILGA) ha definit Josep Antoni Duran i Lleida per les seves crítiques a la Generalitat, després d'haver-se convertit en el primer govern nacional que ingressa en aquesta entitat. Duran diu que està a favor de la igualtat, sí, però s'oposa hipòcritament al matrimoni homosexual i a l'adopció d'infants per part de persones del mateix sexe. De fet, no ha estat gràcies a Duran que l'Organització Mundial de la Salut ha retirat l'homosexualitat de la llista de malalties. Si fos per ell, encara hi seria.
Però el líder d'UDC no descansa en el seu afany de convertir aquesta formació en la UPN catalana. Conscient que presentar-se tota sola a les urnes, deslligada de Convergència Democràtica, suposaria la seva sentència de mort, UDC veu la salvació en la possibilitat de convertir-se en la tapadora del PP a Catalunya si aquest partit, impotent per sortir de la marginalitat parlamentària, decideix camuflar-se darrere unes sigles que desperten menys animadversió.
El més divertit, però, és que Duran gosi dir que "avui, ERC i ICV tenen un valor afegit i un pes en la política catalana que mai no haurien d'haver tingut". Atenció a l'èmfasi: "que mai no haurien d'haver tingut". La veritat és que no hi ha res més perillós que un reaccionari disfressat de demòcrata. Duran i Lleida, és clar, no s'adona que, d'acord amb aquests paràmetres, si hi ha un partit a Catalunya que té un valor afegit i un pes que mai no hauria d'haver tingut és el seu. Més que res, perquè els seus votants caben perfectament en un autobús. I si Unió Democràtica vol demostrar que això no és així, ho té molt fàcil: n'hi ha prou que es presenti tota sola a les eleccions.
De moment, Duran i Lleida ha aconseguit que els símbols franquistes en edificis de l'Església no hagin de ser retirats en aplicació de la llei de la memòria històrica. Potser algú s'estranyi que un polític que es proclama catalanista faci tan de mal a la imatge de l'Església catalana demanant la pervivència del franquisme en els temples i que, alhora, afavoreixi descaradament la retrògrada, reaccionària i espanyolista Conferència Episcopal Espanyola i els postulats de la COPE. Però n'hi ha prou d'investigar el seu passat per veure que el comportament del Duran i Lleida del 2007 concorda molt bé amb el del Duran i Lleida del 1967.
Com explica Eugeni Casanova en el seu llibre Viatge a les entranyes de la llengua, els antics companys d'institut de Duran, a la Llitera, recorden que ell era l'animador del Cara al sol entre les files de nois abans d'entrar a classe. El càrrec d'animador de l'himne de la Falange no era mai fruit d'un sorteig, sinó dels mèrits fets pels alumnes, i, en aquest apartat, Duran i Lleida era qui en feia més: "es passejava amb posat altiu entre els xiquets formats, controlava estretament els alumnes que pronunciessin totes les síl·labes de l'himne, denunciava els qui no s'esforçaven...".
Aquest home voldria ser president de Catalunya. Al final, per poc que ens hi esforcem, no serà ni tan sols ministre d'Espanya.
Víctor Alexandre