Bob Dylan cantava cap els anys seixanta del segle passat Els temps estan canviant, avui podem dir, gairebé sense adonar-nos, que hem canviat de temps. I aquest canvi de temps, d'època ha portat la mort, la desaparició de referents amb els que, molts de nosaltres, varem descobrir un altre món.
A finals dels anys seixanta i principis dels setanta Georges Moustaki ens emocionava amb una de les cançons més boniques d'amor: Le Facteur. La història d'un amor que està sentenciat, perquè ha mort el jove carter que mantenia en contacte els joves amants.
Le jeune facteur est mort
il n’avait que dix-sept ans
l’amour ne peut plus voyager
il a perdu son messager
C’est lui qui venait chaque jour
les bras chargés de tous mes mots d’amour
c'est lui qui portait dans ses mains
la fleur d’amour cueillie dans ton jardin
Il est parti dans le ciel bleu
comme un oiseau enfin libre et heureux
et quand son âme la quitté
un rossignol quelque part a chanté
Je t’aime autant que je t’aimais
mais je ne peux le dire désormais
il a emporté avec lui
les derniers mots que javais écrit
Il n’ira plus sur les chemins
fleuris de rose et de jasmins
qui mènent jusqu’à ta maison
l’amour ne peut plus voyager
il a perdu son messager
et mon coeur est comme en prison
Il est parti l’adolescent
qui t’apportait mes joies et mes tourments
l’hiver a tué le printemps
tout est fini pour
nous deux maintenant
Però els que vam créixer amb Le Facteur, en el nostre imaginari, ens quedava la imatge, romàntica, de La Poste, el servei de correus francès, on treballava el jove missatger d'amor de la cançó.
Avui m'he despertat amb la noticia de que La Poste també està sentenciada. El 2010, si ningú hi posa remei, passarà a ser una societat anònima. Avui Le Facteur ha mort de nou.
Descansi en pau¡
