Em desperto força d'hora i prenc el cotxe per anar al camp del Barça. Crec recordar que un dia em vas dir que n'eres sòcia, però entre companys de feina acabem coneixent-nos tant poc que potser és un record d'una altra persona.
El Tanatori és un formiguer de gent: parents, amics, coneguts, saludats, companys de feina d'ara i d'abans. No et mancava vitalitat per transmetre i, fins i tot un servidor, agraeix aquell bram que sentíem des del despatx del costat cada cop que entrava un emprenedor, o aquella pregunta que desmuntava les defenses de l'interlocutor que s'apropava a tu per primera vegada: Ja has follat?
El cotxe em retorna cap a casa i el meu cap només és capaç de processar la teva rialla franca, dura i directe. Em calço la camisa vermella i m'apropo a la Basílica de la Mercè: Hi havies anat alguna vegada? Suposo que si, però no ho sabré mai. El que si que sé és que, entre la manifestació dels acomiadats de Simón i la dels jovent de Vallcarca, et veia enfundada en el teu vestit de lujo, amb les teves brutberrys als ulls i saludant a l'alcalde amb aquella naturalitat que feies servir cada dia de l'emprenedor.
Fent d'agulla al pilar de cinc, la teva rialla seguia present. I no sé si érem amics o no. Mai havíem anat a fer una copa junts o a sopar més enllà dels sopars de Nadal amb submarinista inclòs i una picantor en el verb que t'era característica.
Després, a la plaça de Sant Jaume m'ha semblat sentir la teva rialla al balcó de l'Ajuntament, al costat de l'Hereu, però en aixecar el cap he entès que era un nou miratge. Avui, Teresa, hem fet una molt bona actuació, hem fet els castells que tocava fer i els hem fet a consciència i amb raça castellera.
Escric aquest breu homenatge a una companya de feina, justament des de la feina. Avui, si hi fossis, em preguntaries com han anat els castellets. I jo et respondria amb la sequedat taujana d'un bé, molt bé. I ho deixaria aquí.
Després, al cap d'una estona, em sentiria intimidat per la pregunta de què en penses d'aquesta o d'aquell cap o company i em tornaries ha dir allò de que soc molt soso i mai em fico amb ningú. Potser et saltaria i et diria què en penso aquesta vegada. Potser ara, com la darrera vegada, la teva vitalitat em donaria sang per viure i opinar i engegar-ho tot a rodar i em tornaria a sentir alleugit i amb ganes de seguir en l'empresa que eres tu i en tu que eres l'empresa.
El vespre d'una ennuvolada Mercè, va acabar amb la victòria del Barça i un piromusical que, crec que t'hagués agradat, que t'hagués agradat tant com anar al teatre o al cinema o a aquella ciutat o a Sant Maurici amb el teu company, ... Bé, allò que a tu t'agradava fer a Barcelona i des de Barcelona. I és que la teva vida era activa i la teva vitalitat resta en el record d'un pobre company de feina, que potser no t'era amic ni et coneixia prou. Però és que, amb la vida d'avui, es pot conèixer realment algú?
Un parell de regals pel bagul del record mutu:
- Primer, la teva cançó -aquella que un dia em vas dir que també era la teva cançó-:
I després la fàcil, l' "Homenatge a Teresa" que té un xic de tu i un molt d'un altre, però que, durant el Piromusical, em va fer plorar-te de nou:
Un gran homenatge a la nostra companya i amiga Teresa.
Gracies Lluis per aquestes línees, que si puc, vull fer-les també meves.
Ho comparteixo.