La plaça del Diamant és una pel·lícula especialment emotiva en ser l'adaptació al cinema de la famosa novel·la de l'escriptora barcelonina Mercè Rodoreda, el centenari del naixement de la qual s'escau el dia d'avui. No cal dir que és un dels títols d'or de la nostra literatura, la qual ha estat traduïda a més d'una dotzena d'idiomes d'arreu del planeta. Va arribar a la pantalla gran de la mà del director Francesc Betriu l'any 1982, quan l'escriptora encara estava entre nosaltres i acabava de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. La protagonista principal, la Colometa, va ser interpretada magistralment per la Sílvia Munt, així com en Lluís Homar feia el paper del marit revolucionari, en Quimet. És difícil deslligar lel rostre d'aquests actors amb la personalitat d'uns personatges que varen transcendir l'àmbit novel·lístic. La popularitat de la pel·lícula va ser molt gran ja que, posteriorment, es va realitzar una adaptació televisiva que va ser àmpliament seguida per l'audiència. El 2004, fins i tot va ser portada al teatre, amb la interpretació magistral de les diferents etapes de la vida de la Natàlia (Colometa) per part de Montserrat Carulla, Rosa Renom i Mercè Renom. Vàrem tenir la possibilitat de veure aquesta obra al teatre-auditori Felip Pedrell de Tortosa, que estava ple de gom a gom per presenciar una de les obres més notables del panorama dramàtic català dels darrers anys.
La Plaça del Diamant recrea el moment històric de la proclamació de la II República, i les controvèrsies polítiques que varen acabar provocant una guerra civil que sembraria de sang tot l'estat. Ens presenta el drama personal de la Natàlia, una jove barcelonina que aspirava a tenir una vida tranquil·la i a ser estimada per un jove que la fes feliç. Es casa amb en Quimet, el qual la converteix en una esposa submisa que ha d'acceptar tots els seus desitjos. Fins i tot veu suplantada la personalitat amb el canvi de nom, aquí naix la “Colometa”, l'exemple més evident de la submisió femenina. La guerra hauria de comportar gana i sofriment per a ella i per als seus fills. La dura postguerra presentava un panorama desolador en una Barcelona destruïda per les bombes amb la presència inherent de l'odi que el conflicte bèl·lic ha provocat. La Natàlia dóna mostres de fortalesa i es rebel·la contra les injustícies que l'envolten. Torna a ser la Natàlia d'antany, recuperant nom i esperit. De fet, es converteix en la senyora Natàlia, en tornar a contraure matrimoni amb l'Antoni, un botiguer que li podia oferir una vida digna, malgrat ser "el meu esgarradet del mig". La jove Natàlia podia, doncs, deixa de banda el plaer sexual, per tenir alguna cosa que oferir als seus fills a l'hora d'omplir el plat.
Aquest relat és el veritable retrat de la Barcelona de postguerra, amb el sofriment dels seus habitants. La Mercè Rodoreda era mestra amb l'elaboració de símbols, la qual cosa deixa ben pal·lesa en molts dels seus relats. Els coloms són l'element simbòlic que ens permeten resseguir la vida de la dissortada Natàlia. A mesura que la seva vida es va quedant sense il·lusions els coloms del seu colomar es van marxant o morint. La llibertat dels coloms va suposar la seua pròpia llibertat. La Rodoreda va usar el monòleg com a recurs expressiu per permetre que els lectors coneguin els sentiments més profunds de la protagonista, carregada d'ingenuïtat i de sentiments. La història presenta el dramatisme profund d'una època, tot i que ens deixa el regust de l'esperança en un futur millor.
Un clàssic de la literatura catalana, de la pantalla menuda, del cinema en català, i del teatre nostrat. Una pel·lícula que no ha de quedar en el pou dels records!
   |  |
Lletres ebrenques
|
