Sr. Valls, no té la paraula. Calli si us plau. Deixi als polítics que
facin la seva feina. Si ells van decidir no donar cap xifra per a la negociació
del finançament autonòmic, per què ha gosat fer-ho vostè? De finançament
autonòmic, no en sap ni un borrall; doncs, per què pontifica? Vostè és un
empresari, parli d’empresa amb els seus. Vostè representa al gremi del comerç,
parli de comerç amb ells. Però en política, qui li ha donat la paraula, sr.
Valls? Ningú. Deixi als experts en finances públiques que determinin
les xifres i deixi als polítics portar les negociacions. No intenti dirigir-los
donant números ni consells. Vostè és el president de la Cambra de Comerç de
Barcelona, no el president de Catalunya.El
més sorprenent del cas és com vostè, sr. president de la Cambra del
Comerç,
justifica un comportament tant estrany. D'entrada, al mes de juliol ens
proposava demanar entre 3.500 i 3.800 miliols d'euros. Ara vosté
s'acontenta amb la meitat, 1.700. Diu que el pobre Solbes està en un
mal
moment econòmic i que se l’ha d’ajudar. No sabia que els comerciants que vostè presideix fossin del club
de la
llagrimeta. Vol dir, per exemple, que a Fichet-Barcelona, de la qual
n’és president,
em vendran una comanda a meitat de preu si els dic que estic passant
per un mal
moment? Fa tant de temps que vostè no toca la gestió de cap empresa que
ja confon els
comerciants amb les Germanetes de la Caritat. I els catalans estem farts de fer caritat a la força; si algú s'ha d'estrènyer el cinturó, ara toca a uns altres.
Si mirem el seu currículum veurem que la seva feina com a gestor empresarial ha estat més aviat migrada. No he trobat
res massa concret. En canvi la llista de presidències i vicepresidències és
llarguíssima. Això imprimeix caràcter. La feina d’un president d'empresa és la dels
contactes. Ja se sap, cop a l’esquena per aquí, raspallada per allà, ensabonada
per amunt i untadeta per avall. Vulgarment, fer la pilota a tothom de qui pots
treure’n cansalada. Engreixar el poder.
I ho fa a la perfecció. Primer acte: només el sr. Montilla arriba a la
Generalitat, el convida a un dinar on, en acabar, proclama solemnement: "Fem
nostre el lema del futur president, José Montilla, i volem fets, no paraules:
el nou govern ha de deixar de banda les reivindicacions per passar a la gestió". Coincidència amb el poder i raspallada de gran majordom.
Segon acte: arriben els desastres de Renfe i de les elèctriques. El seu silenci
resulta tan clamorós com el dels sindicats. Potser serveixen al mateix amo, al
poder socialista central? Podia haver estat a l’altura de Joan Rosell, el
president del Foment, que va reivindicar per Catalunya un tracte just.
Tercer acte: tema aeroport. Solemne cop d’efecte en l’acte de l’IESE
que aixeca algunes esperances cap a la nostra classe empresarial. Però tot
seguit es fa un silenci total sobre el tema; silenci que dura mesos. Ningú s’ho
explica. I un cop Madrid ha decidit, mutisme total. L’incompliment de la promesa
de Zapatero que la societat catalana hi
tindria un paper decisori no desperta la més mínima protesta. Nova inclinació
davant del poder.
Quart acte: juliol passat es despenja amb una xifra de finançament. Casual
coincidència: la mateixa que els rumors havien posat en els papers de Castells.
I ara, tres mesos més tard, quan Solbes dóna els seus números ofensius, el sr.
Miquel Valls i Maseda li ofereix servil suport al cap de dos dies.
En una paraula, sempre al costat del govern. Si pot ser, amb el d'aquí, però quan a Madrid toquen la corneta, aleshores o calla o els ofereix el seu incondicional suport. Els catalans no necessitem de gent com vostè i a més no li hem donat la paraula. Sr. Valls, se li veu massa el llautó. Calli.
Últim avís per als meus amics navegants. Si el nom d’aquest senyor rep un tracte sobredimensionat en el diari Avui, sapigueu que forma part del seu Consell d’Administració. I si el rep dels altres diaris és perquè sintonitza amb els seus interessos polítics (el Periódico) o empresarials (Vanguardia).
