carme.laura |
dissabte, 11 d'octubre de 2008 | 09:40h
El tren alentí la marxa. Era mig matí d'un dia tardorenc. Els viatgers recullien apressadament, amb nerviosisme indisimulat, els farcells i les caixes de cartró lligades amb un cordill. Havien arribat a l'estació, era el final del viatge i el començament d'una nova vida.
Soledad s'allisà la faldilla, se subjectà les espardenyes, es pentinà el serrell amb els dits i s'assegurà el monyo amb les agulles. Empassà saliva. L'estació era una mena de barraca; aviat van veure el Nèsim, l'antic veí del poble que feia uns anys que n'havia sortit per anar a ciutat. Caminaren fins a la Rambla, el cel era ennuvolat amb ullades de sol que deixaven veure un blau-blavíssim.
Pel passeig ("de les escombres" els digué el Nèsim "per les palmeres que el voregen") passaven els tranvies de cavalls. Al moll unes màquines ennegrides descarregaven coves de carbó; al port hi havia vapors brillants i velers amb les veles plegades com fantasmagòrics animals deixats sense carn per blancs voltors. Ella i l'home ho observaven amb mirada diferent, ella amb curiositat -mai no havia vist un port, mai no havia vist el mar tan de prop-, l'home valorant-ho com el lloc on treballaria.
La gran estàtua de Cristòfol Colom assenyalava amb el dit quelcom que ella no podia veure, mar enllà. La sorprengueren els lleons de pedra i l'aturdí la molta gent que hi havia als voltants. Ocellaires de la fortuna, fotògrafs, cirabotes, homes amb barret i americana i d'altres amb brusa i gorra, dones boniques i lletges, joves i velles pintades descaradament. Se sentí insegura.
Soledad es mirà la faldilla llarga fins als turmells, la brusa de màniga llarga, l'estreta cintura, sentí als lòbuls de les orelles les dues minúscules perles allargades de plata que l'home li regalà uns dies abans del casament. Duia la manteleta a l'espatlla i el mocador del cap al coll.
Passaren per davant del quarter que tenia uns murs alts que no deixaven veure-hi l'interior, "les Drassanes" li digué el guia, un xicot jove com l'home. Van entrar per un carrer ample, el "Portal", "la porta de la nova vida" pensà ella. Sense voler-ho trepitjà les burilles de tabac que un vailet embolicava al terra, es miraren amb curiositat i de seguida amb indiferència.
En veure la font i les dones amb els càntirs recordà el poble; caminaren uns pocs metres pel carrer que s'estrenyia. "Aquesta és la casa, el primer pis" i en Nèsim els donà la clau de ferro negre, pesant. L'escala era fosca. Primer pis. L'home n'obrí la porta. Van quedar aturats al llindar uns moments, llargs, eterns. Soledad el traspass d'un rampell, l'home la seguí carregat amb els farcells i les caixes de cartró lligades amb cordill.
Soledad mai no havia estat en un pis de ciutat; mai no havia estat en aquella ciutat, ni en cap d'altra. Ja no en sortiria mai.
Pel passeig ("de les escombres" els digué el Nèsim "per les palmeres que el voregen") passaven els tranvies de cavalls. Al moll unes màquines ennegrides descarregaven coves de carbó; al port hi havia vapors brillants i velers amb les veles plegades com fantasmagòrics animals deixats sense carn per blancs voltors. Ella i l'home ho observaven amb mirada diferent, ella amb curiositat -mai no havia vist un port, mai no havia vist el mar tan de prop-, l'home valorant-ho com el lloc on treballaria.
La gran estàtua de Cristòfol Colom assenyalava amb el dit quelcom que ella no podia veure, mar enllà. La sorprengueren els lleons de pedra i l'aturdí la molta gent que hi havia als voltants. Ocellaires de la fortuna, fotògrafs, cirabotes, homes amb barret i americana i d'altres amb brusa i gorra, dones boniques i lletges, joves i velles pintades descaradament. Se sentí insegura.
Soledad es mirà la faldilla llarga fins als turmells, la brusa de màniga llarga, l'estreta cintura, sentí als lòbuls de les orelles les dues minúscules perles allargades de plata que l'home li regalà uns dies abans del casament. Duia la manteleta a l'espatlla i el mocador del cap al coll.
Passaren per davant del quarter que tenia uns murs alts que no deixaven veure-hi l'interior, "les Drassanes" li digué el guia, un xicot jove com l'home. Van entrar per un carrer ample, el "Portal", "la porta de la nova vida" pensà ella. Sense voler-ho trepitjà les burilles de tabac que un vailet embolicava al terra, es miraren amb curiositat i de seguida amb indiferència.
En veure la font i les dones amb els càntirs recordà el poble; caminaren uns pocs metres pel carrer que s'estrenyia. "Aquesta és la casa, el primer pis" i en Nèsim els donà la clau de ferro negre, pesant. L'escala era fosca. Primer pis. L'home n'obrí la porta. Van quedar aturats al llindar uns moments, llargs, eterns. Soledad el traspass d'un rampell, l'home la seguí carregat amb els farcells i les caixes de cartró lligades amb cordill.
Soledad mai no havia estat en un pis de ciutat; mai no havia estat en aquella ciutat, ni en cap d'altra. Ja no en sortiria mai.
