jordipuigimartin |
divendres, 26 de setembre de 2008 | 22:17h
El títol d’aquest post sembla molt pretensiós, però el resultat és molt més humil. Com alguns ja sabeu, si voleu trobar-me els dies de la Mercè, caldrà que us dirigiu als carrers del centre de Barcelona, on segurament estaré tocant darrera una parella de gegants, o en altres actes tradicionals de la festa major de la ciutat. Aquest any, però, i malgrat que n’he vist moltes, la Mercè ha estat molt més plaent que altres anys. És, per tant, sobre la meva experiència com a músic, del que vull fer balanç de la Mercè. Us parlaré de quatre actes: la Xambanga del dia 23 de setembre, i les matinades, el Matí Geganter i la Cavalcada del dia 24.
Pel que fa a la Xambanga, la primera sorpresa. Fa dos anys que no tocava la gralla, després de deu anys d’haver-ho fet, ja que em semblava que una aturada a temps, per a reflexionar i revisar sobre què és el que realment volia fer amb l’instrument, fins on volia arribar, i valorar en quina situació em trobava, seria molt positiu. Aquest estiu, però, vaig proposar a la resta de companys de tornar a sortir amb gralles, per a provar a veure què tal, i la idea va quallar (ells, a diferència de mi, segueixen actius amb l’instrument, malgrat que a velocitats diverses). Vaig haver de revisar les canyes (i fer-ne de noves!), i tornar al suplici de les notes llargues i les escales davant l’afinador, però finalment vaig poder assegurar diverses peces, amb les que vam sortir a la Xambanga, la cercavila nocturna de gegants. I el resultat fou molt i molt divertit! Vaig xalar com un nen! Val a dir que la formació era molt agraïda (tres gralles i timbal), i que el repertori era molt encertat: la Foia (cercavila d’Algemesí), els Falcons de Vilafranca i el Toc de Vermut (del repertori de Jaume Vidal), el Bequetero (pasdoble de Gustavo Pascual Falcó), l’Amigo (de Jaume Vidal), i el Down by the Riverside com a guinda final. I, encara, acabada la cercavila, vam fer un Graller (pasdoble de Feliu Monné) i un Recluta (pasdoble de l’Arengadetes) per a recordar vells temps! Vam sonar molt bé, i es van notar els anys que fa que els tres músics ens coneixem i hem tocat junts, ja que va haver-hi molta complicitat entre nosaltres, i el públic ho va notar, i ho va agrair efusivament. Res, que aquell dia vam anar a dormir (tard!) sabent que havíem fet els deures, i que sortíem de l’examen amb nota.
L’endemà, a les vuit del matí era a la plaça de la Mercè, esperant començar les matinades. Així com la nit abans vaig treure la gralla de dues claus, les matinades es prestaven a sortir amb gralla seca, i així ho vaig fer. Feia també dos anys que no treia el cap a les matinades, i vaig anar-hi amb molta il·lusió. Tot i això, la festa no va ser tan rodona com la nit anterior. El toc va anar bé, i vaig aguantar prou bé la marató musical que representa tocar fins a la sacietat el toc de matinades, però aquesta vegada sí que vaig notar més els dos anys d’aturada grallera. D’entrada, érem molts grallers (vint? trenta?), i fins que no vam aconseguir trobar una afinació mitjana en la que ens sentíssim tots mínimament còmodes, vaig patir força de llavi. I, després, quan em van proposar de participar amb una Foia (l’havia tocada el dia abans!) en el toc de lluïment de la plaça Regomir, el cansament i la manca de pràctica (el dia abans la vaig tocar amb particel·la, i a les matinades no la duia) van fer que em patinés l’afinació i la peça, i que abandonés tot just començar a tocar. Per sort, com que doblava segona veu, tampoc no va passar res, i els que em coneixen ho van entendre. Espero...!
A les onze, a la plaça de Sant Jaume, vam fer la ballada de gegants, prèvia a la cercavila del Matí Geganter. Vam tocar el ball dels gegants de Sarrià, ara ja sí amb cobla (flabiol i tamborí, sac de gemecs i timbal fondo, i ens va fallar el tarotista), i va quedar bé, però tampoc no era per a tirar coets. Després, vam mantenir la formació, però ens va costar molt empastar el sac i el flabiol. A mitja cercavila la cosa ja va sonar més arregladeta, i ens vam llançar a fer peces més atrevides, però ens va quedar el regust agredolç del ball. Què hi farem!
A la tarda, però, la Cavalcada ja va ser tota una altra cosa. I això que parlem de la Cavalcada! Tradicionalment, la Cavalcada és aquella cercavila on el que et vindria de gust és endreçar els instruments, i anar a fer una cervesa lluny d’allà. I és que els gegants no poden ballar, ja que els organitzadors sempre diuen que fem tard, i a sobre és molt possible que et trobis de companys de cercavila, davant o darrera, una banda simfònica (Roquetes-Nou Barris, Pare Manyanet,...), els Tambores de Calanda, o un pallasso muntat amb un carro ple de bafles, fent animació (sic.) infantil. És, en definitiva, l’acte antigeganter per excel·lència, ja que els gegants no llueixen, i els geganters i músics acaben rebentats i de mala llet. Aquest any, però, fou exactament tot el contrari. A diferència dels pobres amics de Sant Andreu (aquest any, ells han patit els Tambores de Calanda), nosaltres teníem davant, amb els gegants de Sant Antoni, una cobla com la nostra vinguda del Vendrell, Ço de Botafoc, i darrera, amb els gegants de Sarrià (nosaltres acompanyàvem, a la tarda, els gegantons del Mercat de Sant Antoni), els Grallers del Palomar, un grup de gralles que toquen molt bé, i que et fan sentir molt a gust tenint-los de veïns de cercavila. Així, amb la mateixa formació que al matí, vam tocar molt, vam tocar molt a gust, els gegantons van ballar molt bé (sense parar-se, això sí, que el servei d’ordre era implacable!), i el públic semblava molt satisfet. A més, vam fer tres peces conjuntes amb Ço de Botafoc, i va ser molt divertit!
Així que, finalment, la Mercè ha acabat amb una nota prou positiva. I mira que cada anys suspenia! Això sí, la sort hi ha tingut un paper fonamental, ja que els actes en sí no han canviat d’un any a l’altre. Esperem que l’any que ve la patrona torni a ser tan benèvola com enguany!
Imatges: les fotografies mostren les dues gralles amb les que he sortit aquesta Mercè, a la Xambanga i a les matinades. La primera és la gralla seca, de ginjoler, i la segona és la gralla de dues claus, de granadillo. Les dues són fetes pel Xavier Orriols, de Vilanova, i estan afinades en La=415 Mhz.
Pel que fa a la Xambanga, la primera sorpresa. Fa dos anys que no tocava la gralla, després de deu anys d’haver-ho fet, ja que em semblava que una aturada a temps, per a reflexionar i revisar sobre què és el que realment volia fer amb l’instrument, fins on volia arribar, i valorar en quina situació em trobava, seria molt positiu. Aquest estiu, però, vaig proposar a la resta de companys de tornar a sortir amb gralles, per a provar a veure què tal, i la idea va quallar (ells, a diferència de mi, segueixen actius amb l’instrument, malgrat que a velocitats diverses). Vaig haver de revisar les canyes (i fer-ne de noves!), i tornar al suplici de les notes llargues i les escales davant l’afinador, però finalment vaig poder assegurar diverses peces, amb les que vam sortir a la Xambanga, la cercavila nocturna de gegants. I el resultat fou molt i molt divertit! Vaig xalar com un nen! Val a dir que la formació era molt agraïda (tres gralles i timbal), i que el repertori era molt encertat: la Foia (cercavila d’Algemesí), els Falcons de Vilafranca i el Toc de Vermut (del repertori de Jaume Vidal), el Bequetero (pasdoble de Gustavo Pascual Falcó), l’Amigo (de Jaume Vidal), i el Down by the Riverside com a guinda final. I, encara, acabada la cercavila, vam fer un Graller (pasdoble de Feliu Monné) i un Recluta (pasdoble de l’Arengadetes) per a recordar vells temps! Vam sonar molt bé, i es van notar els anys que fa que els tres músics ens coneixem i hem tocat junts, ja que va haver-hi molta complicitat entre nosaltres, i el públic ho va notar, i ho va agrair efusivament. Res, que aquell dia vam anar a dormir (tard!) sabent que havíem fet els deures, i que sortíem de l’examen amb nota.
L’endemà, a les vuit del matí era a la plaça de la Mercè, esperant començar les matinades. Així com la nit abans vaig treure la gralla de dues claus, les matinades es prestaven a sortir amb gralla seca, i així ho vaig fer. Feia també dos anys que no treia el cap a les matinades, i vaig anar-hi amb molta il·lusió. Tot i això, la festa no va ser tan rodona com la nit anterior. El toc va anar bé, i vaig aguantar prou bé la marató musical que representa tocar fins a la sacietat el toc de matinades, però aquesta vegada sí que vaig notar més els dos anys d’aturada grallera. D’entrada, érem molts grallers (vint? trenta?), i fins que no vam aconseguir trobar una afinació mitjana en la que ens sentíssim tots mínimament còmodes, vaig patir força de llavi. I, després, quan em van proposar de participar amb una Foia (l’havia tocada el dia abans!) en el toc de lluïment de la plaça Regomir, el cansament i la manca de pràctica (el dia abans la vaig tocar amb particel·la, i a les matinades no la duia) van fer que em patinés l’afinació i la peça, i que abandonés tot just començar a tocar. Per sort, com que doblava segona veu, tampoc no va passar res, i els que em coneixen ho van entendre. Espero...!
A les onze, a la plaça de Sant Jaume, vam fer la ballada de gegants, prèvia a la cercavila del Matí Geganter. Vam tocar el ball dels gegants de Sarrià, ara ja sí amb cobla (flabiol i tamborí, sac de gemecs i timbal fondo, i ens va fallar el tarotista), i va quedar bé, però tampoc no era per a tirar coets. Després, vam mantenir la formació, però ens va costar molt empastar el sac i el flabiol. A mitja cercavila la cosa ja va sonar més arregladeta, i ens vam llançar a fer peces més atrevides, però ens va quedar el regust agredolç del ball. Què hi farem!
A la tarda, però, la Cavalcada ja va ser tota una altra cosa. I això que parlem de la Cavalcada! Tradicionalment, la Cavalcada és aquella cercavila on el que et vindria de gust és endreçar els instruments, i anar a fer una cervesa lluny d’allà. I és que els gegants no poden ballar, ja que els organitzadors sempre diuen que fem tard, i a sobre és molt possible que et trobis de companys de cercavila, davant o darrera, una banda simfònica (Roquetes-Nou Barris, Pare Manyanet,...), els Tambores de Calanda, o un pallasso muntat amb un carro ple de bafles, fent animació (sic.) infantil. És, en definitiva, l’acte antigeganter per excel·lència, ja que els gegants no llueixen, i els geganters i músics acaben rebentats i de mala llet. Aquest any, però, fou exactament tot el contrari. A diferència dels pobres amics de Sant Andreu (aquest any, ells han patit els Tambores de Calanda), nosaltres teníem davant, amb els gegants de Sant Antoni, una cobla com la nostra vinguda del Vendrell, Ço de Botafoc, i darrera, amb els gegants de Sarrià (nosaltres acompanyàvem, a la tarda, els gegantons del Mercat de Sant Antoni), els Grallers del Palomar, un grup de gralles que toquen molt bé, i que et fan sentir molt a gust tenint-los de veïns de cercavila. Així, amb la mateixa formació que al matí, vam tocar molt, vam tocar molt a gust, els gegantons van ballar molt bé (sense parar-se, això sí, que el servei d’ordre era implacable!), i el públic semblava molt satisfet. A més, vam fer tres peces conjuntes amb Ço de Botafoc, i va ser molt divertit!
Així que, finalment, la Mercè ha acabat amb una nota prou positiva. I mira que cada anys suspenia! Això sí, la sort hi ha tingut un paper fonamental, ja que els actes en sí no han canviat d’un any a l’altre. Esperem que l’any que ve la patrona torni a ser tan benèvola com enguany!
Imatges: les fotografies mostren les dues gralles amb les que he sortit aquesta Mercè, a la Xambanga i a les matinades. La primera és la gralla seca, de ginjoler, i la segona és la gralla de dues claus, de granadillo. Les dues són fetes pel Xavier Orriols, de Vilanova, i estan afinades en La=415 Mhz.
Un nuevo feed (más que interesante) a mi lector de feeds.
(Per cert, m'ha agradat el teu vídeo de la tarota, a http://www.luissanzruiz.es/2007/07/la-tarota.html)
Bon dia, vosté.
Mi Mercè de este septiembre ha consistido en la asistencia a los 'conciertos del Forum', cosa por la cual no me siento demasiado orgulloso, es más, no entiendo todavía a qué obedece la dinámica social que genera estas cosas: alcohol, droga y bandas bastante cutres (hasta vi llorar a dos zagales por una canción de Chenoa, no le digo más). De lo que sí estoy orgulloso y contento es de que acabo del volver de la feria del libro y, como cada año, ha sonado la flauta en un par de ejemplares la mar de curiosos. Ya le comentaré (antes de que acabe el mes). Me alegra ver el grado de profesionalidad con que atiende usted a su bloc, sabiendo lo importante -y lo complicado- que es hacer las cosas bien. Enhorabuena.
Escoltant al mestre Puyal, van dir que al camp hi havioa un grup de gent jove tocant les gralles i que era la primera vegada que tocàven i la veritat vam poder escoltar un ambient molt i molt diferent. Penso que hauríen de tocar en tots els partits. No podem perdre les nostres tradicions.
Molt bon apunt el que ens has fet de les festes i m'alegra que la nopta hagi estat alta!