He llegit alguns llibres dels supervivents de l’holocaust. Tots ells són colpidors. Tots m’han ensenyat que l’ésser humà esdevé un ésser ferotge i alhora miserable amb una facilitat esgarrifadora. Tots ells m’han mostrat uns nazis marcats per l’odi i un immens menyspreu pels altres éssers humans.
Tanmateix, crec que la novel·
En Les beningnes, en canvi, la lectura m’ha conduït directament a l’infern, a la bogeria racionalment organitzada, a un desenvolupament dels esdeveniments que no té cap més sortida que la que obliga a sucumbir violentament, per la força de
Aquest viatge a l’infern també hi descobrim, com en la descripció de les víctimes dels camps d’extermini, que hi ha una racionalitat instrumental orquestrada per dur a terme un propòsit. Però Litell ens retrata també el propòsit, l’entramat ideològic naturalitzat per tot un país com una benedicció, com la resolució dels seus problemes.
És una novel·la crua, i alhora nítida i lúcida respecte d’allò més perillós de l’ésser humà. El seu poder per deixar que les coses passin com si res.
(...) la màquina de l’Estat és feta de la mateixa aglomeració de sorra friable que tritura, gra a gra. La maquinària existeix perquè tothom està d’acord que existeixi, fins i tot, i molt sovint fins a l’últim moment, les seves víctimes. 28
