Manuel Cuyàs, redactor de l’autobiografia de l’expresident Pujol, va
quedar embadalit amb el discurs del president Montilla. Com a tertulià de RAC1
va comentar que el primer i el darrer quart d’hora li havien semblat brillants.
Per la seva banda, Oriol Pujol, portaveu convergent, també va quedar tocat i palesava el seu desconcert
quan per tota rèplica només va saber refugiar-se en tòpics.
Realment els nostres homes públics ahir van donar mostres de la perplexitat que ens atribuïen els socòlegs de l’IEC. No s’esperaven aquest discurs de ressonàncies pujolianes: treballar amb els “valors de sempre”, “la nostra provada capacitat de treball, el nostre esforç individual i col.lectiu”, acompanyats de la “creativitat, tenacitat i rigor que ens fan sentir orgullosos de la nostra nació”. Montilla va acabar rematant-ho amb “el gust pel treball i la feina ben feta” on el plagi al president Pujol ja era total.
L'ESCAPISME DE MONTILLA
Els valors esmentats, que Montilla desempolsa com a recepta per a
sortir de la crisi, són una cortina de fum. Estan en boca de tothom des de fa
temps. La novetat és que surti de la boca d’un socialista. D’aquí el
desconcert. I no són de cap manera un remei per a la crisi.
Pregunteu-vos,
com es pot tenir “gust pel treball” si justament no hi ha treball?
Pregunteu-vos quina feina es pot fer “ben feta” si no se’n troba. Quin “esforç”
podem fer si no tenim una feina on aplicar-lo? Quina creativitat li pots
demanar a un senyor que el banc li nega crèdits per tirar endavant l’empresa?
Aquests no són els valors per a sortir de la crisi. Senzillament, el senyor president Montilla ha deixat anar unes paraules que ens
tenen altament sensibilitzats per fer un exercici d’escapisme. Per sortir de la
crisi necessitem mesures per a crear llocs de treball i evitar que se’n destrueixin.
D’això només se li va sentir prometre unes inconcretes ajudes a les pimes.
Necessitem també un finançament just perquè cundeixi el nostre esforç. Necessitem les mateixes bones infraestructures que els veins espanyols perquè la nostra creativitat no es vegi frenada. El president, però, es
va refugiar en les paraules. Paraules manllevades, val a dir. El president es
va escapolir de meravella.
ELS NOSTRES SIGNES D’IDENTITAT, ESCAPÇATS
Tots aquests valors formen els nostres signes d’identitat, segons el
president Montilla. Doncs, no exactament. Hi ha moltes nacions amb aquests
valors. I em sorprèn que l’oposició convergent no hagi reaccionat. Oriol Pujol
queda desmarcat massa vegades. Són valors que són molt nostres, però no ens
defineixen com a poble. La nostra identitat té una doble i clara especificitat: la llengua catalana i
el sentiment de pertinença a una col.lectivitat diferenciada. Aquest sentiment
de pertinença es concreta en un amor a tot allò nostre. Aquest amor al país és
el que anima el nostre esforç, la nostra creativitat i el nostre rigor. Aquests
valors, senyor president, tenen una ànima, estan enriquits per una energia que és
l’amor a un país que sentim propi.
Els valors de la nostra identitat s’agrupen en dos àmbits. Els de caràcter
més individual i els de dimensió més aviat col.lectiva. Els primers reporten
sobre tot beneficis materials a cada persona i els segons són l’element emotiu
que ens cohesiona com a grup propi i diferenciat. La llengua i el sentiment de
pertinença pertanyen a aquest segon àmbit, i el treball esforçat al primer. La
persona immigrada, com el senyor Montilla, arriba a un país impulsat sobre tot
per interessos econòmics i és explicable que s’enlluerni per l’amor al treball
de la seva gent. Després i de mica en mica l’immigrat va apreciant els valors
col.lectius del país d’acollida. El senyor President està entrant en aquesta
fase a passos accelerats. Espero que en el discurs de l’any vinent deixi ben
clar que ja els ha reconegut com a marca indeleble de la nostra nació.
