Avui han acabat les sessions parlamentàries dedicades a debatre sobre l'orientació política general del Govern de la Generalitat. El discurs del president Montilla (magnificat per la premsa adicta a l'ordre establert) ha enquadrat els termes del debat.
Es poden observar tres objectius en les paraules del president: el desplegament de l'Estatut està en marxa, el Govern gestiona bé, i té un projecte polític de país pels propers anys. Una primera lectura del text de la seva intervenció permet detectar-hi afirmacions esbiaixades que donen la impressió que el desplegament de l'Estatut no està bloquejat, quan, per exemple, el fet que la comissió bilateral Estat-Generalitat hagi acordat el traspàs de la inspecció de treball no significa que s'hagi materialitzat. Les referències a rodalies, aeroports i ports no passen de bones intencions sense concreció ni calendari creïble. La realitat és que el Govern de l'Estat no té com a prioritat el compliment dels compromisos vagament reflectits en el text estatutari i el Govern de la Generalitat no té la força suficient per fer-los respectar.
Pel que fa a la bona feina governamental, passa per sobre, i sense assumir cap autocrítica, de la negligent gestió dels recursos hídrics i, en especial, la projectada (i avortada) perllongació del transvasament de l'Ebre fins a Barcelona. En general, es reafirma en la voluntat de diàleg amb els agents cívics i econòmics, (certament demostrada per la majoria dels consellers), per presentar un balanç d'una Catalunya optimista capaç de fer fronta a les dificultats del present. Allò que no reconeix és que les polítiques estatals són estructuralment discriminatòries respecte a Catalunya, des de fa decennis, pel que fa a la planificació d'infrastructures i inversions, que hi ha un espoli fiscal premeditat, i que el seu partit és corresponsable d'aquestes decisions.
Montilla presenta l'Estatut com una eina amb gran potencialitats quan, ell mateix, l'endemà del 30 de setembre va arrenglerar-se disciplinadament al costat del PSOE per rebaixar-lo a les Corts. No és capaç de reconéixer un conflicte polític entre Catalunya i Espanya i parla de compartir el poder (de l'Estat) com fórmula millor que tenir-ne de propi. Deslegitima plantejar el concert econòmic i s'aferra al compliment formal de compromisos que són fruit de la dominació política i no de la lliure voluntat del poble català. Les apel·lacions als valors de la catalanitat, amb retòrica pujoliana inclosa, són una millora respecte de la dialèctica tradicional del PSC, però són tan inoperants com quan les pronunciava Jordi Pujol. La unitat que reclama per construir país em sembla sincera però és incapaç de cohesionar un projecte polític amb prou força i credibilitat com perquè ningú tingui la temptació de repetir uns pactes de la Moncloa bis.
El discurs de Montilla, és també el d'ERC, i Joan Puigcercós no ha estat capaç en la seva intervenció de palesar que el partit té un projecte i una estratègia pròpia que va més enllà dels compromisos adquirits en signar el pacte d'Entesa.
Si la unitat aparent mostrada a última hora, (com el 30 de setembre del 2005 amb l'Estatut), ésdevé inconsistent o no s'aconsegueixen els objectius mínims amb el govern espanyol, quina orientació prendrà el Govern català ?. I ERC ?. Del debat d'aquests dies no se'n dedueix el rumb, ni d'uns ni d'altres.
Es difícil pensar que amb el tipus d'estructures partidistes que tenim, la política catalana no sigui una corrua de frustacions.
L'Esquerra actual està atrapada. El PSOE (PSC-PSOE) marca el ritme i Esquerra balla. Per més que Esquerra digui que vol el concert econòmic, que penso que sí que el vol, el cert és que balla com una condemnada la música del finançament que van escriure el PSOE-PSC i CiU. Això genera malestar ja que és una situació socialment asfixiant i nacionalment desmotivadora. Tot aquest mal va néixer d'haver pactat un segon tripartit sense contrapartides claríssimes que haguessin significat un avenç real en polítiques nacionals i socials, les quals per dur-les a terme necessitaven un finaçament just, ferm i blindat que CiU (Mas) i el PSOE (Zapatero, Iceta, Montilla) van retallar a consciència. Després d'aquell acord de la sociovergència, els dirigents d'Esquerra van decidir, tot i ser foragitats de la pista de ball, de ficar-se altre cop al mig i ara li fan ballar la música d'altri. És el que passa quan es pacta pèssimament un segon tripartit, autèntica abraçada de l'ós. L'unica esperança futura és que una majoria de la militància d'ERC, que no d'Esquerra, entengui quins són els límits de les renúncies i sàpiga on és la dignitat amb què cal defensar l'ideari d'ERC. Ara, però, predomina la visió dels qui són dins o a l'òrbita de les institucions, que no veuen o no volen veure què passa al carrer on un bon gruix de la militància, de simpatitzants i molts votants no entenen l'actual estat de coses. Tant de bo m'equivoqui, però em temo que els dirigents actuals no reaccionaran fins que una nova davallada de vots ens situï entre 10 i 12 diputats. Seria molt trist perquè havent-hi com hi ha un 35% d'independentistes, ERC n'hauria de tenir almenys un 20% i, sent Catalunya un país majoritàriament de centreesquerra, el percentatge encara hauria de ser més alt. Però n'hi ha que van preferir ara fa dos anys d'abraçar l'ós en lloc de fer-lo ballar amb la música d'ERC. En fi, parafrasejant l'estimat Jordi Carbonell i de Ballester "que els càrrecs no ens facin traïdors". Visca ERC!