Dictators, sala La [2] (Barcelona), 1 d’octubre de 2008
Com ja he comentat alguna vegada, les darreres setmanes he estat retirat d’alguns escenaris per qüestions de salut. He anat només al que era imprescindible i de la meva agenda han caigut concerts com els de Living Colour, Mother Superior, el comiat de Hellacopters, Blind Guardian o Killing Joke. Però he fet bondat i em mereixia un premi en forma de clàssic com són els Dictators, pur punk de la vella escola.
Tota una experiència per una rentrée com cal: una sala atapeïda fins les vigues, a primera filera amb les cames immobilitzades per la pressió del públic, mig cos dins de l’escenari, vigilant l’esquena no sigui que cap eixelebrat del pogo salvatge em cardi la càmera i/o el flaish, i vigilant també el que passa a la escena no sigui cas que Ross The Boss, tot un Manowar històric, em faci menjar el màstil de la seva guitarra.
Si, força distret, però jo estava una mica desentrenat i vaig haver de passar a la reraguarda a la quarta cançó.
set-list
Com ja he comentat alguna vegada, les darreres setmanes he estat retirat d’alguns escenaris per qüestions de salut. He anat només al que era imprescindible i de la meva agenda han caigut concerts com els de Living Colour, Mother Superior, el comiat de Hellacopters, Blind Guardian o Killing Joke. Però he fet bondat i em mereixia un premi en forma de clàssic com són els Dictators, pur punk de la vella escola.
Tota una experiència per una rentrée com cal: una sala atapeïda fins les vigues, a primera filera amb les cames immobilitzades per la pressió del públic, mig cos dins de l’escenari, vigilant l’esquena no sigui que cap eixelebrat del pogo salvatge em cardi la càmera i/o el flaish, i vigilant també el que passa a la escena no sigui cas que Ross The Boss, tot un Manowar històric, em faci menjar el màstil de la seva guitarra.
Si, força distret, però jo estava una mica desentrenat i vaig haver de passar a la reraguarda a la quarta cançó.
set-list
