Aquest cap de setmana estic bastant enfeinat amb la lectura de les memòries de Joan Triadú que sortiran a mitjans de mes i, per tant, avui no pensava escriure res en aquest Bloc. Ja és sabut, però, que els plans solen fer-se per incomplir-los i ara en tinc un bon exemple.
Quan fa uns minuts baixava cap al quiosc de Sanllehí per comprar els tres diaris que puc llegir sense vergonya aliena he vist una cosa excepcional que, dissortadament, no he pogut fotografiar ja que no portava damunt la màquina de retratar.
A uns tres metres d'alçada, penjada per una roda en un ferro que surt del mur de contenció de la carretera del Carmel que hi passa pel damunt hi havia una bicicleta del "Bícing". Us ho prometo: la imatge era digna de figurar en una sala especial de la Fundació Tàpies, com a mínim. (n'hi ha més)
Uns metres més enllà, a tocar ja de la plaça, un veí de l'edifici del costat de casa nostra estava parlant amb una senyora de la brigada dels escombriaries municipals i li assenyalava la bicicleta. Quan he passat pel seu costat no m'he pogut estar de dir-los "Així haurien d'estar totes. I especialment les dels indesitjables que circulen fent ziga-zagues per les voreres". El meu veí ha reaccionat de seguida amb un "Ja té raó, ja..." que m'ha posat content.
Tres minuts després, ja de tornada i amb els diaris al sarró, he vist que en el jardí de casa hi havia un parell de nanos d'uns cinc o sis anys jugant a pilota amb els seus pares.
Com sempre que em trobo en situacions com aquesta he tret el nas de pallasso que sempre porto al damunt i me l'he posat. L'efecte, com no podia ser altrament, ha estat espectacular: els dos nanos s'han quedat amb els ulls oberts com plats i, emocionats, han acollit la mà que els donava per saludar-los.
El millor, però, ha estat el comentari de la mare d'un d'ells. Una frase que m'ha arribat a l'ànima per la precisió i concisió de les seves paraules: "Mira, Iu, un pallasso disfressat de senyor".
