5/10/2008 
LA JORNADA DE LLIGA|EL PARTIT DEL CAMP NOU
Un Barça antològic
• L'equip de Guardiola esclafa l'Atlètic amb cinc gols en 27 minuts i un futbol prodigiós
- Els jugadors del Barça celebren el gol de Messi. Foto: JORDI COTRINA
- Henry es fa un petó al canell per celebrar el sisè gol del Barça, que va aconseguir a passada de Bojan, al seu costat. Foto: JORDI COTRINA
BARCELONA
Estaven sortint de l'hotel en l'autocar i van encaixar un gol; als vestidors, mentre es canviaven de roba, van rebre el segon, i quan posaven per als fotògrafs, va entrar el tercer. No havia començat el partit i l'Atlètic ja perdia per 3-0. Quan l'onze blanc-i- vermell li va prendre les mides al camp i alguns --no tots-- dels seus jugadors començaven a suar, el marcador lluïa un espectacular 5-1. No havia transcorregut ni mitja hora. Exactament 27 minuts.
Un autèntica i pura obra d'art. Un succés antològic es va viure ahir a la nit al Camp Nou. No va ser cap rècord perquè el Barça de Johan Cruyff va aconseguir el 2 d'octubre de 1988 tres gols en set minuts. Un menys que els tres que va marcar el de Guardiola ahir en un inici de matx apoteòsic i memorable. Digne de DVD. No han passat dos mesos i el projecte del Pep ja té un document històric i inoblidable. Potser avui ja es poden veure aquells 8 minuts a Youtube.
COMIAT DEMPEUS
Malgrat que, ben mirat, val la pena veure tota la primera meitat. Perquè als cinc gols del Barça, i al que va marcar l'Atlètic --Maxi va aprofitar l'únic error blaugrana i es va lesionar a l'anotar--, s'hi ha d'afegir un gol anul.lat a Gudjohnsen, dos xuts al pal d'Iniesta i dues galopades de Messi que no va transformar davant Coupet perquè, precisament, el Barça ja en portava cinc. Per un excés de confiança i de relaxació.
L'afició es va posar dreta quan Iturralde va xiular el descans. Rendida. Extasiada, però sense treure els mocadors blancs de reconeixement, admiració i alegria que mereixien els seus nois, com si encara tingués en el record que els mocadors només són per protestar. Com fins fa poc.
A PILOTA PARADA
Al Barça, que ja va embalat amb sis victòries consecutives, li va sortir tot ahir a la nit. Va posar en franquícia el marcador amb un córner que va pentinar Márquez, un penal llançat per Etoo i una falta que va executar Messi. Tres de tres a pilota parada. Una cosa que descompon qualsevol. Fins i tot l'Atlètic, que venia esperonat i creient-se ja un equip fiable. Es va endur una pallissa. En aquells excelsos 27 minuts inicials havia encaixat tants gols com en les cinc jornades anteriors.
Tan descompost va quedar l'Atlètic que semblava jugar amb set o vuit jugadors. En realitat, no n'hi va haver més que correguessin darrere de la pilota. Un cromo, una vergonya va ser l'equip de Javier Aguirre, que tindrà el dubtós honor d'haver rebut la humiliació d'ahir, i el 0-6 del Calderón de fa dues temporades. Ningú com ell ha patit els catatònics duels entre blaugranes i matalassers, que ahir van quedar sublimats per obra i gràcia dels locals. Els 3,7 gols que tenien de mitjana aquests partits van quedar sobrepassats abans del quart d'hora.
No cal dir que, a efectes d'emoció, la segona meitat no va tenir història. Però no va sobrar. Ni de bon tros. Era un dia per disfrutar. Per escarxofar-se a la butaca. O al sofà de casa.
Després dels gols, després d'una exhibició demolidora a l'àrea de Coupet, un pobre ninot abandonat pels seus i sacsejat pels culers, va ser el moment de contemplar la bellesa del futbol que desplegava el Barça. Prodigiós en velocitat, en precisió, en elasticitat, en sentit comú... Va ser el segon 6-1 de la Lliga. Si el primer, al camp de l'Sporting, va deixar per a alguns diversos interrogants oberts per la feblesa dels asturians, el d'ahir a la nit, davant el gran Atlètic que pregonaven des de Madrid, ja mereix bastant més de crèdit.
UNA CARNISSERIA
Només va marcar Henry en la represa, poc després d'haver substituït Etoo, per participar en el festival. Però va ser perquè l'onze de Guardiola ja no va buscar amb tant d'afany el marc blanc-i-vermell. La carnisseria ja s'havia consumat, i Guardiola va anar fomentant homenatges d'aplaudiments en els canvis. Se'n van anar alguns dels herois, però altres, com Gudjohnsen, magnífic, Márquez i el fiable Iniesta van continuar al camp. Sense collar. Passant-se la pilota d'un costat a l'altre, jugant i jugant amb l'Atlètic sense castigar-lo més. Per cert, sembla que Sergio Agüero, el gran Kun, va ser al Camp Nou.
5/10/2008 LA JORNADA DE LLIGA|L'AMBIENT AL CAMP NOU
Guardiola i tot va aplaudir
• Més de 75.000 espectadors van tenir la fortuna d'assistir en directe a una nit de llegenda
• Gols i una borratxera de felicitat van ser la resposta als signes de violència
- Elèctric Etoo dribla Ujfalusi en la jugada en què va aconseguir el seu segon gol. Foto: JORDI COTRINA
- Si desitja veure el gràfic en PDF faci un clic a la imatge.
BARCELONA
Va passar des de la distància. L'un tenia la pilota, l'altre el punt de penal gairebé sota els peus. Leo, amb la pilota a les mans, Etoo esperant-lo impacient. Un dia et toca a tu, un altre... Messi va llançar i va marcar el penal decisiu que va donar el triomf al derbi. Una altra nit li toca el torn a Samuel. Gol des del punt màgic, el penal que va marcar a l'Atlètic i va fer creure al públic del Camp Nou que la nit estava cridada a convertir-se en una autèntica borratxera d'alegria i gols. Va ser tan meravellós que fins i tot Guardiola va acabar aplaudint mentre Xavi abandonava el camp amb el públic fent l'onada i cridant de felicitat.
Però, en realitat, fins i tot el penal va quedar en simple detall quan s'assisteix a una exhibició que, segur, serà recordada amb el pas del temps. D'aquí a uns anys tot aquell seguidor que ahir a la nit va tenir la tremenda sort de seure a l'estadi podrà presumir, i amb orgull, d'un partit llegendari. El millor anunci possible per acabar amb la violència, dissortada violència. Sense bengales, sense incidents, sense embolics. Futbol en estat pur. Així de senzill, com l'aire fresc de la muntanya. La millor recepta per a una tolerància zero.
Però, ¿va succeir realment? ¿Ja s'ha d'encarregar el primer DVD de l'era de Guardiola, en la nit en què el mestre va aplaudir els seus pupils? I, sobretot, una pregunta per als 75.232 espectadors del Camp Nou --20.000 més que en la millor entrada registrada fins ara-- i per als centenars de milers que van seguir el partit per la tele. ¿N'hi haurà més? Doncs potser sí. Almenys d'aquesta manera ho van entendre els aficionats que s'ho van passar de conya a la grada, gairebé amb l'obligació de fregar-se els ulls. Que no. Que no era un somni. Que va valer la pena respondre a la crida del Pep.
Absència inesperada
Fins i tot és possible que, si ho hagués sabut, Manel Vich hauria intentat convèncer el seu fill perquè canviés la data del seu casament. Només s'ha perdut quatre partits com a locutor oficial del Camp Nou des del 1956. I un va haver de ser el d'ahir. Ja és mala sort. El va substituir Aleix Santacana, periodista de TV-3, que no va oblidar donar la benvinguda amb la tradicional salutació de Vich: "Bona nit i benvinguts a l'estadi". Llavors cap dels mortals podia pensar que exerciria d'ensordidor ambient. Es van corejar noms; el de Messi, primer, però també el d'Etoo, el d'Iniesta i fins i tot el d'Henry quan va substituir el camerunès, una mica abans que Guardiola reclamés l'aplaudiment per a Xavi, com a símbol d'una nit de somni.
No hi va haver temps per recordar els energúmens que van muntar l'embolic i van portar la vergonya a l'Estadi Olímpic. Unes 30.000 adhesius amb el lema de tolerància zero va repartir el club i els empleats van voler donar exemple col.locant-se l'adhesiu al pit. L'única tolerància que es va saltar ahir a la nit al Camp Nou va ser la dels gols a la porteria d'un Coupet venut. Per a la història. Sí. I per a la història una dada. Feia 20 anys que el Barça no aconseguia fer tres dianes en vuit minuts. Va ser el 2 d'octubre de 1988, davant l'Sporting. El partit va acabar amb un 4-0, en els temps en què Johan Cruyff començava a formalitzar el dream team que tant enorgulleix l'actual tècnic blaugrana. A les seves ordres es va anotar la sisena victòria aconseguida, un registre que iguala, per ara, la ratxa de l'any passat.
I per a l'esperança també el comentari de Txiki Begiristain, feliç com la resta de l'afició. "La primera part ha sigut extraordinària. Ja estem en la línia bona". Pel que es va veure ahir a la nit, segur. ¿Per què es va haver d'acabar el partit?
5/10/2008 LA JORNADA DE LLIGA|EL DUEL DE LES DUES PERLES ARGENTINES
Leo fulmina el debat
• Messi va tornar a enamorar el Camp Nou amb una actuació sublim
• L'estrella blaugrana va firmar un gol de murri, va provocar un penal i va eclipsar un Agüero desaparegut
- Ferit Agüero observa Messi, que es mira les marques que li va deixar una entrada d'Antonio López. Foto: JORDI COTRINA
- Si desitja veure el gràfic en PDF faci un clic a la imatge.
BARCELONA
Al final, parla la pilota. I quan parla, Leo Messi és el millor. Sens dubte. Hi ha debats cada setmana, procedents gairebé sempre des de Madrid. Fa un temps era Robinho a qui pretenien emparentar amb ell, ara és el Kun Agüero a qui s'han entossudit a comparar-lo. Però quan arriba la pilota, el futbol posa cadascú al seu lloc. Per més es parli, no s'és més eficaç. Ni tampoc per parlar més alt, es té més raó. Després, arriba Leo i desmunta totes les teories del món, i completa un partit sublim.
Sublim per la grandesa d'un futbol màgic. Sublim perquè va resistir puntades, agafades i de tot. Sublim perquè Messi no necessita tenir un sogre famós per ser el millor del món. Surt, juga, fa callar la resta i torna a casa com si res, tot i tenir les cames esquinçades per les botes d'Antonio López, amb gotes de sang a la pell. Fins i tot va tenir temps de xerrar amb Javier Aguirre, el tècnic de l'Atlètic, per explicar-li que ell no fa comèdia. Els altres, sí; Leo, no. Li peguen, però s'aixeca. El comparen amb tothom i sempre guanya.
"Messi, Messi, Messi"
Ahir a la nit, Messi no només jugava contra l'Atlètic. Ni tampoc contra el Kun, el seu amic. Jugava contra si mateix. Contra aquesta llegenda que ha construït amb un futbol que sembla d'un altre món, certament irreal. I va tornar a guanyar. De tal manera que el Camp Nou va corejar en un parell d'ocasions el seu nom: "¡Messi, Messi, Messi!". De tal manera que el públic no va tenir més remei que adorar, gairebé amb fervor religiós, el seu Messies. Aquell a qui tots s'acosten per comprovar si físicament existeix de veritat. Fins i tot Aguirre, en el descans del partit, feia broma al túnel de vestidors amb Leo, tocant-li l'esquena. Sí, existeix. Juga al Barça. I és el millor.
No havien passat ni 10 minuts de partit i Messi ja havia deixat la seva empremta. Va provocar primer un penal que va treure de polleguera l'Atlètic, que va venir al Camp Nou presumint de defensa fiable i va marxar fet un captaire. Va acceptar, amb disciplina guardioliana, que no li tocava llançar-lo. A Montjuïc, li van fer a Etoo i el va tirar ell. Una setmana més tard, li van fer a Messi, el va llançar Etoo. Però amb això no es conformava. En volia més. En necessitava més. I quan l'Atlètic de Madrid estava organitzant una barrera, amb Coupet, un meta de 35 anys, prenent la mida a la porteria, va aparèixer el Leo murri, el Leo que juga a futbol mentre tots els altres encara pensen.
La resta era de vacances, però Messi ja anava corrent pel prat del Camp Nou celebrant un gol ple d'astúcia. ¿I el Kun? No ho preguntin. Leo disfrutava com un nen, després d'haver burlat l'Atlètic, completant una ratxa brillant: set gols en els sis últims partits. "Està jugant de forma extraordinària", explicava Txiki Begiristain, el secretari tècnic blaugrana. No es referia només als gols. En aquesta última setmana, n'ha firmat quatre. Però Txiki parlava del compromís defensiu de l'estrella, de la intensitat que ha incorporat al seu joc, de la llibertat que li ha donat Guardiola per abandonar la banda dreta.
Txiki parlava, o en realitat parlava el barcelonisme, de dues galopades que si acaben en gol tocaria accelerar el projecte de Norman Foster per reconstruir l'estadi perquè literalment s'hauria ensorrat. ¿El Kun? No perdin el temps, per favor. Va venir, es va canviar, no va estar ni una hora al camp i va marxar derrotat. A Leo no el guanya ningú.
Després d'haver passat dues setmanes tristes per ja sabeu perquè (el fill de la meva parella, que en pau descansi), a poc a poc torno a la vida normal, i ahir, per la televisió, vaig veure un primer temps antològic, que feia temps que no es veia una cosa igual del meu Barça, potser des d'aquell dia de l'estiú del 2007 que vaig veure el 5-0 a l'Inter de Milà al Trofeu Joan Gamper. Esperem que no sigui tot flor d'un dia, però en Pep Guardiola, molt talentòs com a jugador, es veu que també ho és com entrenador.
I en Leo Messi... quin geni! Si arriba a ficar gol en aquella genial jugada, seria igual que aquell genial gol seu al Getafe.
