joanvila |
dilluns, 6 d'octubre de 2008 | 10:31h
La crisi va agafant caires desconeguts cada dia que passa. Ens trobem enmig d'una gran tempesta de rufa. Si no fos pel dramatisme i el perill de la situació que estem vivint, de la qual no sabem si en sortirem ben parats, els fets d'aquestes setmanes són molt interessants. Assistim a la fi d'un període amb una determinada manera de fer. Ara ho estem veient amb la banca i el sistema financer. Més endavant veurem com es qüestionen més coses, com el comerç internacional, el valor del treball, les àrees d'inversió,... Jo veig en els fets un costat positiu, però farà falta una mica de sort per poder arribar a bon port. Que el sistema financer caigui, fruit de la seva fartaneria, és una cosa que havia de passar. Són les regles de l'economia. Si se'n fa un excés, l'economia te la torna. Sort n'hi ha encara que dos i dos sumen quatre, perquè hi ha un munt d'economistes intentant capgirar les regles bàsiques. Ja va passar a l'any 2001 amb la bombolla tecnològica; "xip or bric" deien, com si l'única cosa important a l'economia fos el món de l'ordinador i de les telecomunicacions, menyspreant tots els altres sectors. Llavors va ser el xip, ara ha estat el bric, el rajol. Tan erroni era dir "xip o bric", com ho seria que ara diguéssim "ni xip ni bric"; en el món econòmic es necessiten tots els sectors. Els economistes que treballen en el sistema financer d'elit, sota la frase "enginyeria financera", s'han fet un tip d'amagar autèntics moviments de corrupció fiscal i d'estafa. La borsa ha deixat de ser el canal per vehicular els estalvis de tothom cap a inversions en les empreses per esdevenir un món virtual amb tota classe de martingales i productes ficticis.
Per tot plegat no és estrany que molta gent digui que el sistema financer no tornarà a ser el que ha estat, que és necessari refundar l'economia de mercat, tornar a l'ètica de l'esforç i del treball i cercar un altre equilibri entre la llibertat i les regles del sistema; que s'han d'instaurar noves regles que desincentivin l'especulació. No es pot tolerar que hi hagi empreses, que diuen disposar d'ètica i responsabilitat social, i alhora tinguin dirigents cobrant un sou 400 vegades més alt que la mitja dels treballadors. Això, a més de ser hipòcrita, és una autèntica estafa als treballadors, als accionistes, als proveïdors i als clients.
M'ha agradat una cita del president de la Comissió Reguladora de la Banca Xina dient que la gestió de la crisi per part de la Reserva Federal i del Tresor nord-americà ha estat ridícula, que ells havien frenat la seva bombolla immobiliària en els anys 2003 i 2006. No sé si aquesta afirmació és veritat, però estic d'acord en que els bancs centrals han de fer més coses que només vigilar la inflació i procurar pel creixement. També han de frenar les bombolles. Ho havia escrit en altres articles, era molt fàcil frenar la bombolla a Espanya, només feia falta obligar els bancs a aprovisionar una quantitat proporcional a les hipoteques de més de 20 anys: el sostre màxim de preus s'hauria assolit aviat.
La pregunta que ens hem de fer és, per què s'ha deixat anar tan lluny la bombolla? Per què cap dels països amb la bombolla, EUA, Espanya, Anglaterra i Irlanda no l'ha volgut frenar? La resposta és perquè ja els anava bé. En un article amb el títol "Que algú aturi la construcció", l'any 2005, responia a una frase de Joan Ribas. En Joan deia "sort que tenim la construcció, perquè si ens hem de fiar de la indústria..." Aquest va ser el parany! La globalització va canviar les condicions de competència de la indústria, fent els mercats molt més difícils. En lloc de fer front a aquests nous reptes, augmentant la productivitat, creant teixit investigador, va ser molt més fàcil per a tot el sistema econòmic (bancs, polítics, grans empreses, sindicats) repenjar-se en un mercat sense competència com l'immobiliari. En no haver-hi competència tot era possible, baixa productivitat, manca d'innovació, baixa formació (per què estudiar si es cobra molt de manobre), fins que la golafreria ens ha fet rebentar. Entretant no hem fet els deures durant deu anys.
No n'hi ha prou amb això que a última hora s'hi ha afegit l'augment del preu de l'energia, cosa que també estava cantat que un dia havia de passar.
Amb tot això succeint, al president Zapatero no se li acut res més que dir que el sistema bancari espanyol és el més sòlid del món perquè el Banc d'Espanya ha fet millor la regulació als bancs; ha tornat a repetir que hem atrapat Itàlia i que ara anem per França. Recorden l'eslògan dels futbolistes espanyols dient "A por ellos"? Doncs el president del Govern espanyol va pel món fent servir les mateixes formes.
Costa tant veure la nostra realitat? Se n'adonarà quan els aturats arribin a quatre milions? Per resoldre qualsevol problema fa falta dosi de realisme, de modèstia i d'humilitat. Que jo sàpiga no és pas l'actitud de hooligan la que ho comporta.
Començar a resoldre la crisi vol dir acceptar que el nostre ensenyament s'ha de canviar radicalment, que les empreses no estan prou capitalitzades, que no tenen prou I+D+i, que els treballadors no tenen el nivell que toca, que l'Administració ha de canviar l'actitud front les empreses, que s'ha d'accelerar la construcció d'infraestructures, que s'ha d'estimular els empresaris per crear noves empreses, que s'ha de treballar per atraure empreses xineses o índies, que s'han de posar els bancs a rega, que s'han de construir pisos assequibles als treballadors, que s'ha d'invertir a canviar el model energètic, que s'ha d'eliminar burocràcia i facilitar decisions empresarials, en fi, que s'ha de treballar molt més i millor. Una cosa així és la que ha dit el president Montilla en el debat de política general aquests dimarts.
Però no, el president Zapatero, insegur en qüestions d'economia, prefereix fer el fatxenda i ensenyar a tothom que ell és el nen aplicat del planeta, no veient que fa el ridícul més aparatós. Ara es lamenta que Sarkozy no el convoqui a una cimera econòmica europea.
La crisi actual no és una crisi: és una revolució. No sortirem de la situació pel fet que els bancs d'EUA facin els deures, ni tampoc perquè les coses s'arreglin soles ?fruit del fet que el mercat s'hagi sanejat. Només en sortirem fent els deures que havíem de fer i treballant molt. Molt!
M'ha agradat una cita del president de la Comissió Reguladora de la Banca Xina dient que la gestió de la crisi per part de la Reserva Federal i del Tresor nord-americà ha estat ridícula, que ells havien frenat la seva bombolla immobiliària en els anys 2003 i 2006. No sé si aquesta afirmació és veritat, però estic d'acord en que els bancs centrals han de fer més coses que només vigilar la inflació i procurar pel creixement. També han de frenar les bombolles. Ho havia escrit en altres articles, era molt fàcil frenar la bombolla a Espanya, només feia falta obligar els bancs a aprovisionar una quantitat proporcional a les hipoteques de més de 20 anys: el sostre màxim de preus s'hauria assolit aviat.
La pregunta que ens hem de fer és, per què s'ha deixat anar tan lluny la bombolla? Per què cap dels països amb la bombolla, EUA, Espanya, Anglaterra i Irlanda no l'ha volgut frenar? La resposta és perquè ja els anava bé. En un article amb el títol "Que algú aturi la construcció", l'any 2005, responia a una frase de Joan Ribas. En Joan deia "sort que tenim la construcció, perquè si ens hem de fiar de la indústria..." Aquest va ser el parany! La globalització va canviar les condicions de competència de la indústria, fent els mercats molt més difícils. En lloc de fer front a aquests nous reptes, augmentant la productivitat, creant teixit investigador, va ser molt més fàcil per a tot el sistema econòmic (bancs, polítics, grans empreses, sindicats) repenjar-se en un mercat sense competència com l'immobiliari. En no haver-hi competència tot era possible, baixa productivitat, manca d'innovació, baixa formació (per què estudiar si es cobra molt de manobre), fins que la golafreria ens ha fet rebentar. Entretant no hem fet els deures durant deu anys.
No n'hi ha prou amb això que a última hora s'hi ha afegit l'augment del preu de l'energia, cosa que també estava cantat que un dia havia de passar.
Amb tot això succeint, al president Zapatero no se li acut res més que dir que el sistema bancari espanyol és el més sòlid del món perquè el Banc d'Espanya ha fet millor la regulació als bancs; ha tornat a repetir que hem atrapat Itàlia i que ara anem per França. Recorden l'eslògan dels futbolistes espanyols dient "A por ellos"? Doncs el president del Govern espanyol va pel món fent servir les mateixes formes.
Costa tant veure la nostra realitat? Se n'adonarà quan els aturats arribin a quatre milions? Per resoldre qualsevol problema fa falta dosi de realisme, de modèstia i d'humilitat. Que jo sàpiga no és pas l'actitud de hooligan la que ho comporta.
Començar a resoldre la crisi vol dir acceptar que el nostre ensenyament s'ha de canviar radicalment, que les empreses no estan prou capitalitzades, que no tenen prou I+D+i, que els treballadors no tenen el nivell que toca, que l'Administració ha de canviar l'actitud front les empreses, que s'ha d'accelerar la construcció d'infraestructures, que s'ha d'estimular els empresaris per crear noves empreses, que s'ha de treballar per atraure empreses xineses o índies, que s'han de posar els bancs a rega, que s'han de construir pisos assequibles als treballadors, que s'ha d'invertir a canviar el model energètic, que s'ha d'eliminar burocràcia i facilitar decisions empresarials, en fi, que s'ha de treballar molt més i millor. Una cosa així és la que ha dit el president Montilla en el debat de política general aquests dimarts.
Però no, el president Zapatero, insegur en qüestions d'economia, prefereix fer el fatxenda i ensenyar a tothom que ell és el nen aplicat del planeta, no veient que fa el ridícul més aparatós. Ara es lamenta que Sarkozy no el convoqui a una cimera econòmica europea.
La crisi actual no és una crisi: és una revolució. No sortirem de la situació pel fet que els bancs d'EUA facin els deures, ni tampoc perquè les coses s'arreglin soles ?fruit del fet que el mercat s'hagi sanejat. Només en sortirem fent els deures que havíem de fer i treballant molt. Molt!
